- Per primer cop, es manifesta oposició política a l'Agenda 2030.
- Més enllà dels posicionaments de màrqueting polític de cada partit, els principis haurien comportar coherència.
- El factor Catalunya impossibilita la coherència en el marc espanyol respecte a principis com el respecte a la diversitat i l'aprofundiment democràtic, cosa que fa impossible un marc mental diferent i converteix el discurs de l'extrema dreta en el marc de referència dels altres.
A mesura que l'Agenda 2030 va anar esdevenint una iniciativa coneguda, causava satisfacció poder considerar-la un gran espai de consens no solament de la humanitat en general sinó dins del nostre país entre les diverses opcions polítiques. Bé, tampoc cal ser ingenus, però en tot cas és cert que tots els partits polítics hi estaven globalment a favor i les crítiques o diferències ideològiques hi podien restar subsumides.
Com a exemple, el fet que algú estigui pel decreixement es pot arribar a entendre com part de la localització, és a dir, l'adaptació local de l'Agenda 2030: si en un territori entenen que cal decréixer, serà la seva manera local de portar a terme l'Agenda 2030. O si en un territori volen créixer prioritàriament en economia social, és la seva opció. Tot hi cap. Dit d'una altra manera, tothom pot comprendre que un document aprovat per tots els països no pot ser al gust de tothom i que tampoc serà la punta de llança de la innovació o la radicalitat. Acceptat això, és un full de ruta acceptable per a la humanitat. I positiu en el sentit que creava un gran sentit de consens al voltant de la necessitat d'avançar cap al desenvolupament sostenible i dotar aquest concepte d'una gran centralitat, si més no en el discurs.
En aquest sentit, era factible que un Ajuntament plantegés un compromís i un pla d'acció fins al 2030, travessant per diferents mandats i amb possibles governs de signe polític diferent. Però ara ja no és així. Hi ha un partit polític a l'estat espanyol que declaradament s'hi mostra en contra. Així hi ha una extrema esquerra que considera l'Agenda 2030 un mandat dels poderosos i hi ha una extrema dreta que creu que l'Agenda 2030 és una manera d'imposar un nou ordre mundial per part de les esquerres.
Grups ultracatòlics d'extrema dreta van començar a divulgar que darrere el que l'Agenda 2030 ens venia hi havia altres objectius amagats, com podeu veure al cartell reinterpretant els ODS. Però ara l'oposició ja ha entrat també a la política: el partit d'extrema dreta Vox no sols s'hi manifesta crític sinó que en fa bandera.
A la pre-campanya de les darreres eleccions espanyoles van penjar aquest cartell on una mà amb una polsera amb la bandera
espanyola llença a les escombraries l'Agenda 2030 i altres anatemes de la formació, com la bandera LGTBI, el logotip
del moviment feminista, i sobretot una estelada independentista catalana.
[vegeu a la foto d'EFE la pancarta desplegada per Vox en un cèntric edifici de Madrid]
Vox està dominat pels falangistes i ultracatòlics, amb vinculacions a l'Opus Dei, i també inclou una part d'ultraliberals, que n'han quedat apartats. Si hi ha un model que caracteritza el seu estil és l'autoritarisme, que volen aplicar en un model de govern feixista i que coherentment també apliquen en la dimensió interna fins a límits extrems.
Respecte a Vox, és important entendre que, de manera diferent de les extrema dretes d'arreu d'Europa que tenen el boc expiatori en les persones vingudes de la immigració, en el cas espanyol el partit ha nascut i ha crescut en l'odi als catalans. És un odi cap a la nació que l'Estat encara no ha pogut subjugar. Curiosament, un odi intern, ja que ells consideren que els catalans som espanyols.
L'odi als catalans és el que té un caràcter més fundacional i el que els permet marcar les diferències més clares respecte al PP. La resta d'odis venen per afegitó, i són els tradicionals d'aquests moviments, però la seva crescuda electoral ha vingut motivada pel conflicte Catalunya-Espanya, i per la presència pública que els mitjans de comunicació els han volgut donar en aquest debat.
És intel·lectualment i des d'un punt de vista de gestió dels valors dramàtic que un partit configuri la seva ideologia a la contra, i des de l'odi. Aspiren a un comandament únic, i per això enyoren el franquisme, amb una sola nació espanyola, amb una única religió, amb una obediència absoluta al líder, sense espai per a la diversitat de cap mena.
L'Agenda 2030 no és cap revolució. Senzillament parla de reduir les desigualtats i de fomentar el respecte a la diversitat. Per no parlar, no parla ni dels drets de les nacions a l'autodeterminació, ni del respecte als col·lectius LGTBI, ni de l'economia social... Fins i tot els països musulmans van aprovar-la. Però està en la seva natura oposar-se a tot, fer una esmena a la totalitat contra l'evolució del món vers la diversitat, negar les evidències com el canvi climàtic. Com la faula de la granota i l'escorpí, poden portar el món a l'autodestrucció amb ells inclosos perquè està en la seva natura no acceptar la realitat sinó pretendre conformar el món segons el prisma en què ells ho veuen tot.
Malaurament, no hi ha per part de la resta de forces polítiques espanyoles una capacitat de plantar cara des dels principis, com caldria. Sols poden discutir-los algunes qüestions. Però com que globalment tampoc creuen en el ple respecte a la diversitat tenim mala peça al teler. En la mesura que a tots ells atorguen més valor a la sagrada unitat d'Espanya que a la democràcia plena o el respecte a la diversitat plurinacional, Vox sempre tindrà les de guanyar.
Fins i tot com a partit poder decréixer, o desaparèixer tornant a integrar-se al PP, però el mal ja està fet. Sempre hi haurà la por que l'extrema dreta creixi i, en conseqüència, això justifica que el PP hagi de tenir un discurs ben nacionalista espanyol i agressiu amb Catalunya. Per altra banda, el PSOE entén que davant el PP ha de reforçar el seu discurs nacionalista espanyol, que de fet és on es troba més còmode. I més greu encara, Sumar també entén que cal no sortir de l'espanyolitat, encara que el discurs pugui aparentar més amable.
Els valors i els principis no van a la carta. Si algú creu en el respecte a la diversitat i en l'aprofundiment democràtic, no val a aplicar-ho solament amb la diversitat d'origen i de gènere... perquè aleshores no és un principi, és una opció de màrqueting. Com quan algú parla dels colors verd, roig i violeta, quan entre les persones de les seves bases algunes hi estaven a les antípodes (i en aquest cas ho puc valorar com a gest positiu). O com ho va ser Equo, en aquest cas d'una gran incoherència diria que fruit d'interessos personals. Les esquerres van viure unes dècades de gran satisfacció perquè tothom s'avergonyia de dir que era de dretes. Ara ja no és així i la feblesa d'una esquerra inconsistent fa que la partida del relat tombi cap a la dreta.
Efectivament, el que respresenta Vox va contra l'Agenda 2030, contra la igualtat, contra la diversitat, contra els catalans. Hi va desacomplexadament. I lamentablement sense que ningú ofereixi un marc mental diferent per als espanyols. Vox fa l'esmena a la totalitat al sistema. Mentrestant, cap dels altres fa l'esmena a la totalitat al que representa l'extrema dreta i el nacionalisme espanyol.
