Aquesta setmana han passat coses en referència al procés català. Les coses van succeint tan ràpidament que agafen ganes d'anar escrivint les reflexions del moment, per anar endreçant, per anar fixant, per anar prenent mesura de l'evolució, per anar lligant caps...
El conflicte
Catalunya - Espanya sols es pot arreglar mitjançant el diàleg, certament. Però un
diàleg generador de solucions sols pot portar-se a terme
des de la igualtat, no quan una part mira amb superioritat i decideix de què es pot dialogar i de què no.
La situació actual no solament reflecteix aquesta afirmació sinó que la valida en tant que constatació que hauria estat vàlida al llarg de la història no solament recent. I si això és així, el que no podem fer és
autoenganyar-nos tots plegats i perdre temps en solucions que seran estèrils ja sigui per portar-nos a un atzucac o bé perquè acabaran mostrant la seva insostenibilitat en el termini mitjà i llarg.
És per això que em sembla creïble cap
tercera via que no passi per la secessió i la posterior generació d'aliances i marcs de col·laboració. Una possibilitat seria la
confederació, però això que hauria tingut sentit en els darrers segles, no en té ara en el marc d'una Europa unida perquè ja no té cap altre sentit que els que vegin un romanticisme en la unió d'algunes de les nacions peninsulars.
Els que pretenguin analitzar el conflicte en termes estrictament actuals sobre cost - benefici estaran menystenint un factor que no podem deixar de tenir present: en la relació entre Catalunya i Castella hi ha el factor catalanofòbia, que es comença a generar cinc segles enrere. L'autor més important en castellà entre els que no es té dubte de la seva identitat, Quevedo, ja va dir que "En tanto que en Cataluña quedase algun solo catalán, y piedras en los campos desiertos, hemos de tener enemigo y guerra" o “El catalán es la criatura más triste y miserable que diós crió i que son los catalanes el ladrón de tres manos”.
Però no ens quedem en la mera referència a aquest factor implícit en la relació, sinó que podem anar a les causes que el provoquen, entre les quals no hi ha solament les econòmiques i de poder sinó altres correlacionades que es basen en factors culturals, en maneres d'entendre l'exercici del poder, l'economia i la vida, i on podem trobar models antagònics.
S'entén de manera molt planera a partir d'aquesta
anàlisi de l'exconseller d'Economia Antoni Castells (PSC):
La
dificultat intrínseca de l’estat espanyol per respectar el que s’ha
pactat. Els pactes tenen la força que es te per fer-los complir. I
l’estat espanyol està acostumat a imposar-se, no a pactar. En l’ADN de
l’estat espanyol no hi ha inscrit el pacte. Es concep com un deshonor.
Això és molt castellà i Castella ha fet Espanya. Els pactes s’han de
complir i si no tens la garantia del seu compliment no tenen cap valor. I
per l’estat espanyol els pactes són més aviat traves. Pel català si
s’ha arribat a l’acord de 40 això és sagrat perquè som pactistes. Ells
vindran després i et diran: “ep, que ho he mirat bé i aquells 40 no
poden ser 40. Han de ser 30”. I els catalans negociem llavors entre 40 i
30. Gravíssim error.
Sens dubte ens podríem remuntar al model de governança imperant a la Catalunya prèvia al 1714, i del qual en vaig parlar fa uns dies a "
Actualitat de les Constitucions Catalanes": Una «Constitució» no podia entrar en vigor legal sense l'aprovació de les Corts Generals del Principat de Catalunya, fet sense precedents a Europa. Això no podia ser acceptat ni entès per la cort castellana.
Per això també afirmava fa uns dies que el que puguin proposar des de Madrid en aquest moment no generarà cap credibilitat (
Jo no sóc tonto #JoNoSócTonto ;
Yo no soy tonto #YoNoSoyTonto). El context actual fa que no tingui cap credibilitat, però alhora aquesta manca de credibilitat ve marcada per una tradició no només històrica sinó gairebé atàvica.
Catalunya i Castella som pobles germans, i no solament estem condemnats a entendre'ns sinó que ha de ser un plaer compartir aquesta proximitat i teixir moltes complicitats en els terrenys econòmics i altres. Podem fer molt conjuntament. Crec que a Catalunya sempre històricament s'ha vist així. Però ara a Catalunya una gran majoria de la societat ja ha comprès que això no serà possible si no es fa sobre la base d'una relació igualitària. I això vol dir en primer lloc poder decidir el futur de Catalunya des de la pròpia ciutadania catalana (amb un consens amplíssim), poder relacionar-nos amb Castella de tu a tu, amb un estat propi (amb un consens molt gran), i poder estar en el concert de les nacions al mateix nivell que hi és el Regne d'Espanya (segurament majoria, en espera que es pugui votar).
Per cert, trobo excel·lent el
lideratge del president Mas que, alhora que acondueix un procés que emergeix de la ciutadania i de la societat civil, sap trobar el punt adequat per anar fent avançar el discurs. En l'entrevista de dilluns passat, va introduir dos elements fonamentals, el "
win-win" i el dia després, el "day after". En una entrevista oberta, sense preguntes preparades, cosa que mai faria una TC espanyola amb Rajoy, va aportar elements que permeten avançar en el relat, aportant seguretat en la manera de fer les coses, a partir d'un model basat en la legalitat, la legitimitat, la tolerància, la democràcia, el saber fer, procurant que tothom hi surti guanyant i apostant per fórmules negociades per accedir a la independència a partir del dia després.
Alhora també va deixar clar qui és que no vol dialogar, enfront dels corifeus de l'espanyolisme i altres despistats que situen Mas i Rajoy en el mateix nivell pel que fa a la responsabilitat de la manca de diàleg. No hi una simetria malgrat el que alguns diguin. Mas està disposat al diàleg però el que no pot acceptar-se és que la part espanyola estableixi amb caràcter previ que Catalunya hagi de
renunciar a la consulta, i que per tant d'aquest tema no se'n pugui dialogar.
Aquesta no deixa de ser una mostra més del que dèiem de la
idiosincràsia del poder espanyol i que curiosament, pretenent el contrari, acabarà portant a la secessió de Catalunya, ja que al sXXI ja no poden fer valdre el seu punt de vista amb la força de l'exèrcit. No poden bombardejar Barcelona cada 50 anys com va establir el general
Espartero, com a manera de mantenir els catalans a ratlla i de mantenir la unitat d'Espanya. Ara han canviat l'estratègia per mesures equivalents com dinamitar el desenvolupament econòmic de Catalunya per mitjà de les limitacions en
infraestructures, i mitjançant els intents d'introduir elements que trenquin la cohesió social interna.
Però, la societat catalana ha dit
prou, i ha donat l'empenta a la política. Podem estar satisfets que la ciutadania ha sabut donar lloc a formes organitzades molt madures, que han trobat el punt just en el lideratge social, i la política ha sabut trobar l'estil de lideratge molt professional, no gens messiànic, sempre al costat del que demana la ciutadania.
En contrapartida, veiem com l'
unionisme no ha sabut articular cap moviment que pugui aportar elements de defensa dels seus interessos amb fórmules que puguin ser homologables a nivell democràtic. L'intent recent de fer una organització unitària de l'unionisme s'ha saldat amb una foto increïble, amb membres falangistes i xenòfobs. I és que finalment allò que agrupa i esdevé el comú denominador de tots els moviments unionistes és la voluntat de limitar l'exercici de la democràcia, més que aportar algun argument i formular alguna oferta seductora de perquè Catalunya s'hauria de quedar dins d'Espanya, de manera que acaba sent inevitable que aquestes iniciatives acabin fent un tuf ranci i que no tinguin capacitat ni per ocultar la presència dels que més radicalment expressen els matisos més matussers i allunyats dels postulats democràtics.
