Trencar la legalitat?

El pas cap a la creació d'un nou estat per a Catalunya, si els seus ciutadans així ho decideixen, hauria de fer-se sense cap trencament legal, sinó com a fruit d'una decisió democràtica que la classe política canalitzi per mitjà de les institucions. Els polítics i els parlaments democràtics estan per a això, per a saber adaptar els marcs legals a les noves realitats que la societat va fent néixer.

La pitjor cara de la política la veiem quan aquesta s'amaga rere antigues legalitats per a no abordar una demanda democràtica, quan no fa front a les demandes polítiques i les traspassa als tribunals, i quan d'alguna manera permeten que s'interpreti que la voluntat dels ciutadans està limitada per les forces de l'ordre públic quan aquests es volen expressar de forma cívica, democràtica i inclusiva.

Si l'estat espanyol - la seva classe política, les seves institucions- no accepta les vies legals que la democràcia permet com a possibilitat per a canviar les fronteres, serà necessari que es produeixi una trencament d'aquesta legalitat. Un trencament que no és una il·legalitat perquè en el mateix moment passa a generar una nova legalitat. És senzillament un trencament. Un trencament com el que tants cops ha patit Catalunya quan va perdre les seves Constitucions (1714) o el seu Estatut (1939) i no precisament per vies democràtiques.

El trencament que potser s'haurà de produir si l'estat espanyol no s'avé a negociar, a diferència de tants altres que hem viscut al llarg de la història, tindrà un component cívic i ètic. Serà un trencament fruit d'una decisió popular i sobirana. Fet des de la democràcia i precisament per a assolir un estat de major democràcia.

De trencament, si finalment cal, sols n'hi haurà d'haver un. Després ja hi haurà una nova legalitat. Per això cal saber trobar quin és el moment adequat. Carles Viver i Pi-Sunyer, president del Consell Assessor per a la Transició Nacional, afirma que 'és molt important d'encertar el moment de trencar la legalitat vigent'.

Algú pot considerar, molt assenyadament, que cal evitar com sigui un escenari de trencament, i que si hem esperat tants anys per arribar a aquest moment que estem vivint, amb la possibilitat més clara que mai d'accedir a la sobirania, hauríem d'acceptar un procés de diàleg amb l'estat espanyol, i més amb la perspectiva que pugui produir-se un canvi de govern.

Una resposta més evident és que el diàleg ja s'ha intentat prou des de Catalunya i que la paret amb què hem topat un cop rere un altre aconsellen defugir aquesta via. En tot cas, cal diferenciar entre el diàleg per a canalitzar la decisió dels catalans, que és el diàleg a què es nega l'estat espanyol, i el diàleg per a trobar un altre encaix de Catalunya a Espanya, que en tot cas és el que ara per ara hauria de proposar l'unionisme -cosa que tampoc fa- i que, en tot cas, caldria sotmetre a referèndum al costat de l'opció secessionista. 

Però per a abordar el diàleg hi ha dos punts bàsics. El primer és que totes les opcions estiguin damunt la taula, que totes les possibilitats siguin acceptades, sigui un nou encaix, la secessió, o l'status quo. El segon és que qualsevol pacte polític caldrà sotmetre'l a referèndum perquè sigui la ciutadania qui prengui la decisió definitiva. I això no s'accepta.

Cal denunciar a nivell internacional el joc brut que practica l'estat espanyol, les seves institucions, els seus principals partits, quan enarboren la paraula diàleg sense dir clarament que la proposta de diàleg que fan no és real, sinó que suposa una renúncia a la voluntat del poble de Catalunya de votar lliurement el seu futur. La seva proposta de diàleg parteix de la no acceptació d'una de les possibilitats, que és la secessió. I aquest és el punt que justifica que no calgui esperar molt temps a fer un trencament de la legalitat si no s'albira cap altra sortida.

Caldria demanar formalment als partits espanyols i a les seves institucions allò que els mitjans de comunicació espanyols no fan: si la solució per a Catalunya i el diàleg que proposen inclou entre les possibilitats la secessió. Que hagin de dir públicament que sí o que no. Que mostrin si vivim en un estat democràtic real o en un ficció democràtica dins uns límits infranquejables a la democràcia. Està molt bé que hi hagi democràcia per decidir de quin color pintem el pis però jo vull la democràcia també per a poder decidir si prefereixo canviar-me de pis.

Aquest pas de claredat, transparència i honestedat és fonamental i necessari. Permetrà que les persones que encara confiïn en trobar camins per mitjà del diàleg s'adonin que no és possible. Clarificarà posicions a Catalunya. I facilitarà que els presumptes federalistes o confederalistes entenguin que fins i tot la seva posició ha de ser defensada per mitjà de la constitució prèvia d'un estat propi davant la inviabilitat que l'estat espanyol mostri cap respecte nacional envers una societat i territori que no consideren subjecte polític sinó una mera possessió. I respecte a la ciutadania espanyola també permetrà que les persones més sensibles a l'aprofundiment democràtic entenguin que la part unionista no està fent joc net.

El món ha anat entenent que el dret a votar dels catalans forma part d'un acte de justícia i de naturalitat, com així s'ha anat veient els darrers mesos en la premsa sobretot de l'àmbit anglosaxó. Quan el món observi que l'estat espanyol no solament intenta impedir com sigui que els catalans votin, alhora que no posa cap mecanisme alternatiu perquè els ciutadans puguin expressar-se, mostrant una incapacitat plena de gestionar políticament un conflicte polític, fent un ús interessat i parcial de la legalitat per a ofegar la legitimitat... el món entendrà que Catalunya té dret a trobar les seves pròpies vies, i que un trencament de la legalitat serà l'única manera possible de respectar la voluntat de la ciutadania, sempre que es faci en condicions pacífiques i garantint la posterior continuïtat de tot el marc legal subjecte al desenvolupament de la nova legalitat.