El Manifest de l'Aliança de Primavera demana, a més, que es reformulen en profunditat els principis sobre els que s'assenta la "Estratègia de Lisboa", llançada el 2005
L'Aliança de Primavera es va crear amb el propòsit de propiciar una Unió Europea que posi l'economia al servei de la ciutadania i del planeta, i no a l'inrevés. Es tracta d'una campanya conjunta impulsada per quatre grans organitzacions europees de la societat civil: l'Oficina Europea de Medi Ambient, la Confederació Europea de Sindicats, la Plataforma Social Europea i Concorde.
Totes elles entenen que, com a conseqüència de la crisi econòmica actual, hem d'extreure una lliçó clara: necessitem urgentment un canvi significatiu en la direcció estratègica de la UE. Tenint en compte que els caps d'Estat i de Govern de la UE aprovaran el 2010 una nova estratègia per a la UE, l'Aliança de Primavera considera que ha arribat el moment d'influir en la direcció estratègica europea.
Organitzacions de tots els àmbits de la societat civil -inclòs el moviment de Comerç Just, les campanyes contra la pobresa i per la sanitat, les organitzacions de consumidors i representants de la comunitat científica- han expressat ja el seu suport al Manifest, on s'assenyalen 17 propostes per una UE que situï en primer lloc la ciutadania i el planeta.
Si voleu conèixer el document íntegre, consulteu la web de l'Aliança de Primavera.
28.1.10
El Manifest de l'Aliança de Primavera demana un canvi significatiu en la direcció estratègica de la Unió Europea
27.1.10
Reportatge a TV3 sobre empreses d'inserció: Gràfiques Icària i alberg-restaurant INOUT
Data d'emissió: Dimarts 26/01/2010
 |
Les persones amb una discapacitat psíquica busquen l'oportunitat d'incorporar-se al mercat laboral en un context de crisi que també les afecta. També per a ells és important sentir-se útils per a la societat i necessiten la implicació d'empreses que els donin una oportunitat amb tasques que puguin assumir. Hem conegut joves que s'han format en centres especials i que han començat a treballar. Els resultats laborals són òptims, la seva autoestima creix i, a més, poden donar un cop de mà a les seves famílies.
La Laia, de 28 anys, té la síndrome de Down i treballa des de fa un any al restaurant Inout com a cambrera. La feina li encanta perquè està de cara al públic. Els seus pares, en Joan i la Vicky, expliquen que això la fa sentir millor i l'ajuda a socialitzar-se. El director del restaurant, en Ferran, diu que aquests treballadors funcionen molt bé perquè aporten un plus d'entrega i els clients ja vénen predisposats a ser servits per ells, i això fa que es creïn bones sinergies. La Laia es va formar a l'escola especial Taiga. Dels diners que guanya, en dóna un part als seus pares i amb la resta aprofita per anar al cinema o a la discoteca amb amics.
L'Esteve, de 23 anys, té una discapacitat psíquica del 60%. Fa tres anys que treballa a l'empresa Icària, d'arts gràfiques, on el 90% de la plantilla és discapacitada. Ell és cap de magatzem perquè és molt responsable i li agrada molt la feina que fa. Aquí ha fet companys i amics i, tot i que només cobra el sou mínim interprofessional, prefereix, com en la majoria de casos, treballar en aquest tipus d'empresa perquè s'hi senten més segurs. En aquest sentit, la seva mare, la Maria Isabel, demana, més que no pas ajudes de l'adminsitració, que es creïn llocs de treball per a joves com el seu fill. L'objectiu és que puguin ser independents.
Un reportatge de Laura Carulla i Oriol Fernández
Un reportatge de Laura Carulla i Oriol Fernández
Marianao, l'institut més sostenible
El ple desenvolupament de la Responsabilitat Social de les Empreses i les Organitzacions demana una sensibilitat per part de les persones, tant dels càrrecs directius dins de qualsevol organització com de cadascú de nosaltres quan efectuem la compra o qualsevol acció que premia o castiga el comportament de les empreses.
És per això que la sensibilització per les conductes ambientalment i socialment responsables cal treballar-la des de l'àmbit escolar, per tal de facilitar que els més joves comprenguin com cadascú pot gestionar la seva responsabilitat a partir dels seus impactes directes però també indirectament a partir dels impactes de les empreses que premiem amb la nostra confiança.
Avui, l'acció responsable de les institucions com les escolars ja no pot ser però només a partir de les activitats educatives. L'educació és tot i sobretot l'exemple. Així, les escoles i instituts han d'anar integrant la gestió dels seus impactes com un element de responsabilitat social pròpia i de gran càrrega educativa.
És per això que la sensibilització per les conductes ambientalment i socialment responsables cal treballar-la des de l'àmbit escolar, per tal de facilitar que els més joves comprenguin com cadascú pot gestionar la seva responsabilitat a partir dels seus impactes directes però també indirectament a partir dels impactes de les empreses que premiem amb la nostra confiança.
Avui, l'acció responsable de les institucions com les escolars ja no pot ser però només a partir de les activitats educatives. L'educació és tot i sobretot l'exemple. Així, les escoles i instituts han d'anar integrant la gestió dels seus impactes com un element de responsabilitat social pròpia i de gran càrrega educativa.
Marianao, l'institut més sostenible
Alumnes de batxillerat de l'Institut Marianao, a Sant Boi de Llobregat, cada mes, observen el consum dels subministraments. Un centre d'ensenyament amb certificació ISO 14001.Ciutadans i... ciutadans
Us convidem a llegir l'article "Ciutadans i... ciutadans", de Lluís Guxens al Diari de Vilanova:
El DIARI DE VILANOVA és un setmanari independent fundat el 1850 i degà de la premsa estatal. www.diaridevilanova.cat
El senyor Albert Einstein va ser un científic extraordinari que va dur sota el braç uns avenços significatius per a la humanitat. Va ser un científic extraordinari i una persona amb una masculinitat masclista. Va fer subscriure un document a la seva esposa, també científica, pel qual es comprometia a no disputar el protagonisme del marit ni l’autoria dels estudis que, malgrat que han estat atribuïts a Einstein, van ser fruit dels treballs d’ella o d’ambdós.
A l’esposa, sense anar més enllà, se li atribueix una aportació semblant a la d’Einstein en l’elaboració de la teoria de la relativitat. Tant és així que en el conveni de divorci, el sr. Einstein es va comprometre que, si li concedien el Premi Nobel, el seu import el cediria a la seva esposa. Cosa que va fer el 1922. La seva muller es deia Mileva Maric.
A veure si ho podem dir més gràficament: si Einstein hagués dut faldilles i Maric pantalons, avui la teoria de la relativitat s’atribuiria a Maric, no en tinguin cap dubte. Risible, però és així. [continuar llegint]
No n’he de fer res de les propietats del diputat!
Llegim que un diputat ha donat transparència als seus béns, amb l'objectiu de millorar la percepció de la classe política. No serem nosaltres qui ho criticarem, però a banda que una flor no fa estiu hi ha altres consideracions a fer. I coincideixen amb les que vam fer fa un parell d'anys quan la Federació de municipis volia fer que els alcaldes mostressin els seus béns. L'article, titulat No n’he de fer res de les propietats del meu alcalde!, començava dient:
Fetes aquestes reflexions tampoc no vull deixar de felicitar el diputat per la valentia del seu pas, ni que sigui per moure's, per activar el tema i obrir el debat. Si bé és cert que també se li pot tornar en contra, ja que posats a ser transparent, també tocaria justificar pautes de comportament, entre les quals per quin motiu disposa de tres vehicles, etc. Potser seria més enriquidor començar per aquí, per explicar per què actua d'una manera determinada i com justifica les seves pautes.
La proposta de donar a conèixer públicament els béns dels alcaldes i alcaldesses en el marc del Codi de Bon Govern es planteja com una mesura de transparència quan no és més que una manera d’evitar assumir la veritable RSC del sector públic a més d’orientar-se -en contra del que pugui semblar- a un tancament més gran de la classe política [llegir article sencer]Vegeu la notícia d'avui:
Un diputat del PSOE trenca el tabú i exhibeix tots els seus béns
• Juan Luis Rascón exposa al seu bloc la declaració íntegra d’ingressos i propietats
• El parlamentari nega que vulgui donar exemple però defensa generalitzar la mesura
ALBERT OLLÉS
MADRIDJuan Luis Rascón guanya uns 90.000 euros bruts a l’any entre la seva ocupació principal a Madrid, les classes universitàries que imparteix com a professor associat i els triennis corresponents als 17 anys que va treballar per a l’administració de justícia com a magistrat i fiscal. Aquí s’inclouen també conferències i drets d’autor i de còpia pels llibres publicats . La seva cònjuge ingressa prop de 50.000 euros i tots dos comparteixen tres cotxes, dues cases i un local comercial de la seva propietat. Disposa de comptes corrents i dipòsits en quatre entitats financeres, i en una d’elles té contractat un pla de pensions. Juan Luis Rascón és diputat del PSOE per Còrdova al Congrés des del 2004 i ha decidit ser menys anònim que la majoria dels seus companys d’hemicicle i publicar al seu bloc una llista detallada de tots els seus béns.
A diferència del que va passar l’octubre passat, quan el BOE va publicar el patrimoni de José Luis Rodríguez Zapatero i el seu Gabinet, però sense concretar les propietats ni els béns que computen, Rascón mostra sense complexos la declaració íntegra i detallada de les seves possessions. Cosa que permet conèixer el que cobra exactament per cada feina, la marca i el preu dels cotxes (dos Volkswagen i un Peugeot, tots ja pagats), el municipi en què estan construïts els immobles, el seu valor cadastral, els metres quadrats de sòl, i el que resta del pagament de la hipoteca. També s’especifica el nom dels bancs i caixes on té dipòsits i la quantia de cada un, cosa que suma actualment un import d’uns 11.000 euros. [continuar llegint al Periódico]
Fetes aquestes reflexions tampoc no vull deixar de felicitar el diputat per la valentia del seu pas, ni que sigui per moure's, per activar el tema i obrir el debat. Si bé és cert que també se li pot tornar en contra, ja que posats a ser transparent, també tocaria justificar pautes de comportament, entre les quals per quin motiu disposa de tres vehicles, etc. Potser seria més enriquidor començar per aquí, per explicar per què actua d'una manera determinada i com justifica les seves pautes.
¡No me interesan las propiedades del diputado!
Leemos que un diputado ha dado transparencia a sus bienes, con el objetivo de mejorar la percepción de la clase política. No seremos nosotros quienes lo criticaremos, pero aparte de que una flor no hace verano hay otras consideraciones que hacer. Y coinciden con las que hicimos hace un par de años cuando la Federación de municipios quería hacer que los alcaldes mostraran sus bienes. El artículo, titulado ¡No me interesan las propiedades de mi alcalde!, comenzaba diciendo :
La propuesta de dar a conocer públicamente los bienes de los alcaldes y alcaldesas en el marco del Código de Buen Gobierno se plantea como una medida de transparencia cuando no es más que una manera de evitar asumir la verdadera RSC del sector público además de orientar -en contra de lo que pueda parecer- a un cierre mayor de la clase política [leer artículo completo]Véase la noticia de hoy:
Hechas estas reflexiones tampoco quiero dejar de felicitar al diputado por la valentía de su paso, aunque sea para remover, para activar el tema y abrir el debate. Si bien es cierto que también se le puede volver en contra, ya que puestos a ser transparente, también tocaría justificar pautas de comportamiento, entre las cuales por qué dispone de tres vehículos, etc. Quizá sería más enriquecedor empezar por ahí, por explicar por qué actúa de una manera determinada y cómo justifica sus pautas.
Un diputado del PSOE rompe el tabú y exhibe todos sus bienes
• Juan Luis Rascón expone en su blog la declaración íntegra de ingresos y propiedades
• El parlamentario niega que quiera dar ejemplo pero defiende generalizar la medida
ALBERT OLLÉS
MADRIDJuan Luis Rascón gana unos 90.000 euros brutos al año entre su ocupación principal en Madrid, las clases universitarias que imparte como profesor asociado y los trienios correspondientes a los 17 años que trabajó para la administración de justicia como magistrado y fiscal. Aquí se incluyen también conferencias y derechos de autor y de copia por los libros publicados . Su cónyuge ingresa cerca de 50.000 euros y ambos comparten tres coches, dos casas y un local comercial de su propiedad. Dispone de cuentas corrientes y depósitos en cuatro entidades financieras, y en una de ellas tiene contratado un plan de pensiones. Juan Luis Rascón es diputado del PSOE por Córdoba en el Congreso desde el 2004 y ha decidido ser menos anónimo que la mayoría de sus compañeros de hemiciclo y publicar en su blog una lista detallada de todos sus bienes.
A diferencia de lo que sucedió el pasado octubre, cuando el BOE publicó el patrimonio de José Luis Rodríguez Zapatero y su Gabinete, pero sin concretar las propiedades ni los bienes que computan, Rascón muestra sin complejos la declaración íntegra y pormenorizada de sus posesiones. Lo que permite conocer lo que cobra exactamente por cada trabajo, la marca y el precio de los coches (dos Volkswagen y un Peugeot, todos ya pagados), el municipio en el que están construidos los inmuebles, su valor catastral, los metros cuadrados de suelo, y lo que resta del pago de la hipoteca. También se especifica el nombre de los bancos y cajas donde tiene depósitos y la cuantía de cada uno de ellos, lo que suma actualmente un montante de unos 11.000 euros. [Continuar leyendo el Periódico]
Sessió sobre Gestió integral de Riscos i RSE. L'experiència del Banc de Sang i Teixits
Aquesta sessió de la Comissió de Responsabilitat Social de l'ACCID té caràcter obert per a tothom que hi vulgui assistir, però cal confirmar la participació.Conferència GESTIÓ INTEGRAL DE RISCOS I RSE. L’EXPERIÈNCIA DEL BANC DE SANG I TEIXITS
Dia 18 de febrer, a les 19'30h.
Ponents:
Carles Metje. Conseller de SOSTENIBILITAT, S.L. i membre de la Comissió de RS de l’ ACCID.
Isabel López. Adjunta a Direcció Gerència del BANC DE SANG I TEIXITS.
Anna Serra. Responsable de la Gestió de Riscos del BANC DE SANG I TEIXITS.
Presentació i moderador del col·loqui:
Josep Maria Canyelles. Coordinador de la Comissió de RS de l’ ACCID.
Lloc: IDEC – Universitat Pompeu Fabra
Carrer Balmes, 132. Sala 306 (Barcelona)
Ferrocarrils: Provença
Metro: Diagonal
26.1.10
Un de cada quatre catalans sap què és l'RSE
El coneixement de la Responsabilitat Social avança a Catalunya ja que un 25% de la ciutadania comprèn a què es refereix aquest concepte sense confondre-ho amb la filantropia. De fet, gairebé hem de considerar que la dada és sorprenent ja que si bé el concepte comença a sonar força i a força gent ja no els ve de nou, el cert és que no ha de ser fàcil per al gran públic copsar la diferència amb altres pràctiques com ara l'acció social.
Una primera conclusió seria que les empreses amb compromisos d'RSE ja tenen un camp llaurat per a procurar establir millors complicitats amb els seus públics, procurant explicar-se transparentment i llançar missatges d'RSE amb una expectativa raonablement fundada segons la qual es puguin interpretar cada cop millor pels grups d'interès i sobretot pel gran públic.
La dada a partir de la qual reflexionem surt d'una enquesta portada a terme per la Fundació Adecco a nivell estatal, amb un notícia que afirma que el 65% dels espanyols desconeix el significat d'RSE. Llegit en positiu, un 35% n'han sentit a parlar però solament un 18% saben de què estem parlant (enfront del 25% a Catalunya). De fet, com que les dades espanyoles també inclouen Catalunya, podem pressuposar que a la resta de l'Estat, el coneixement pot oscil·lar al voltant del 15%, en una mitjana que es veu empesa cap avall sobretot per Andalusia.
Si bé les dades a nivell espanyol no són tan satisfactòries com les catalanes, igualment mostren un progrés enorme i el que sorprèn és que exposin la notícia en termes negatius, sobre la gent que ho desconeix. Ja sabem que hi ha molt camí per recórrer, però un 65% de desconeixement no és ni molt menys una mala dada.
Pel que fa a la resta de països de parla catalana, sorprèn que Catalunya dobli el percentatge de persones que coneixen acuradament què l'RSE respecte a les Illes (12,5) i encara més respecte al País Valencià (11,8).
Nota: aquesta reflexió s'ha publicat a Jornal.cat
Una primera conclusió seria que les empreses amb compromisos d'RSE ja tenen un camp llaurat per a procurar establir millors complicitats amb els seus públics, procurant explicar-se transparentment i llançar missatges d'RSE amb una expectativa raonablement fundada segons la qual es puguin interpretar cada cop millor pels grups d'interès i sobretot pel gran públic.
La dada a partir de la qual reflexionem surt d'una enquesta portada a terme per la Fundació Adecco a nivell estatal, amb un notícia que afirma que el 65% dels espanyols desconeix el significat d'RSE. Llegit en positiu, un 35% n'han sentit a parlar però solament un 18% saben de què estem parlant (enfront del 25% a Catalunya). De fet, com que les dades espanyoles també inclouen Catalunya, podem pressuposar que a la resta de l'Estat, el coneixement pot oscil·lar al voltant del 15%, en una mitjana que es veu empesa cap avall sobretot per Andalusia.
Si bé les dades a nivell espanyol no són tan satisfactòries com les catalanes, igualment mostren un progrés enorme i el que sorprèn és que exposin la notícia en termes negatius, sobre la gent que ho desconeix. Ja sabem que hi ha molt camí per recórrer, però un 65% de desconeixement no és ni molt menys una mala dada.
Pel que fa a la resta de països de parla catalana, sorprèn que Catalunya dobli el percentatge de persones que coneixen acuradament què l'RSE respecte a les Illes (12,5) i encara més respecte al País Valencià (11,8).
(Europa Press) El 65 per cent dels espanyols desconeix el significat de Responsabilitat Social Corporativa (RSC) i, de la restant que el coneix, el 17 per cent ho confon amb acció social o filantropia o centra les seves definicions en qüestions ambientals, oblidant el caràcter transversal de la mateixa, segons l'enquesta 'El ciutadà espanyol i la Responsabilitat Social Corporativa "realitzada per la Fundació Adecco.
Tot i això, els ciutadans no esperen que siguin només els governs els que donin resposta als problemes socials, sinó que exigeixen a les empreses una implicació i responsabilitat similar.
Per tot, l'estudi conclou que la xifra real de persones que entenen el concepte de RSC es situa en un 18 per cent, és a dir, són aquells que comprenen el significat des d'una perspectiva integral, sense limitar-lo a acció social o filantropia. Per sexes, les dones coneixen més aquest significat (25,2 enfront del 17,3 per cent dels homes).
Les persones entre 36 i 50 anys són les que més familiaritzades estan amb el concepte (32,6 per cent d'elles) i les que millors definicions proporcionar. El segueixen els enquestats entre 51 i 65 anys (25 per cent), els d'edats compreses entre 25 i 35 anys (23,4), els situats entre 18 i 24 (20) i, finalment, les persones de més de 65 anys, de les quals tan sols un 10 per cent va saber definir-lo correctament.
Els enquestats procedeixen de vuit comunitats autònomes: Madrid, Catalunya, Comunitat Valenciana, Andalusia, Aragó, País Basc i els dos arxipèlags, estant la resta de les regions espanyoles infrarepresentades. Enmig d'aquest mapa, també s'aprecien diferències significatives ja que les persones de Catalunya són les que més coneixen el concepte i les que millor ho han definit (un 25 per cent), seguides per les de Madrid (21), País Basc ( 15), Aragó (14,3), Balears (12,5), Canàries (12,1), País Valencià (11,8) i Andalusia (8,3).
Nota: aquesta reflexió s'ha publicat a Jornal.cat
24.1.10
Esperit col·laboratiu
L'esperit col·laboratiu és un dels nostres cavalls de batalla en els arguments que defensem respecte a la relació entre grups d'interès. Més enllà de tota la dimensió vinculada a la resolució de conflictes o a la confrontació d'interessos oposats, ens interessa especialment com la relació entre grups d'interès pot ser font d'oportunitats col·laboratives i de desenvolupament.
Però certament no és aquesta una tasca fàcil, més si tenim en compte les tradicionals desconfiances que s'han donat entre les organitzacions. Al nostre país, segurament la manca de capacitat de treballar plegats ha estat una de les raons que expliquen alguns dèficits importants en la nostra projecció. Tenim moltes pimes però poques multinacionals i, massa sovint, algunes pimes han semblat més una botiga o petit negoci que no una empresa amb voluntat de créixer i projectar-se. Un dels motius que ho expliquen també estaria en aquesta manca de capacitat col·laborativa. De voler fer-ho tot massa sols. Acceptem que és una feblesa dels catalans, com a persones, com a empreses, com a poble.
L'esperit col·laboratiu no s'improvisa sinó que ha de provenir d'una cultura en la qual es valori i estigui profundament implantat. Curiosament a Catalunya disposem d'una gran capacitat col·laborativa que es percep per exemple en la vida associativa. Si bé és cert que també es dóna el problema d'atomització, de personalismes i presidencialismes, no podem menystenir la capacitat cívica que hi ha al darrere. Tanmateix, aquesta capacitat cooperativa en la dimensió més cívica es perd quan entrem en altres àmbits de l'economia.
L'esperit col·laboratiu impregnant tots els racons
Feia dies que volia escriure sobre l'impacte positiu que m'ha produït el fet que aquest Nadal hagin aparegut algunes creacions musicals fetes en col·laboració de diferents autors. A banda del factor sorpresa, a banda de la qualitat musical i artística, a banda dels resultats econòmics, volem aprofitar aquest petit detall nadalenc per a ressaltar els valors col·laboratius que hi ha al darrere, i per positivar que des de la cultura, des dels professionals, des de les petites empreses, es facin passos no oportunistes per a enfortir aquesta cultura de la col·laboració.
Dos exemples són la cançó És un desig, d'Albert Thio & els seus amics (shuarma, beth, mazoni, gerard quintana, abras, getrudis, bardagí, masdéu):
o el Caganer d'Albert Pla & els seus amics (Estopa, Gerard Quintana, Quimi Portet, Manel, Joan miquel Oliver).
Però l'esperit col·laboratiu no pot ser només un fruit de Nadal, ha de formar part d'una estratègia concebuda per guanyar-guanyar en el mig i llarg termini. I si la col·laboració és en ella mateixa una manera de mostrar-se més responsables envers l'entorn, encara podem reblar el clau si assolim el triple win o triple guany, és a dir, estratègies col·laboratives en els quals jo hi guanyo, tu hi guanyes i l'entorn també hi surt guanyant.
El camí de la cooperació és molt rellevant com a país i és molt rellevant en una economia del coneixement. Per a aconseguir avançar-hi cal la predisposició de tots els agents, empresarials, professionals, polítics, socials. Cal que cadascú de nosaltres -com a persona, ciutadà, professional, empresa...- ens preguntem de quina manera l'esperit col·laboratiu està integrat en el nostre mapa estratègic. Quin paper atorguem a les aliances, a les relacions, a les sinèrgies... respecte a la nostra capacitat de crear valor, de gestionar el coneixement, de desenvolupar-nos... Finalment si hom no hi creu, difícilment les organitzacions hi creuran.
Però certament no és aquesta una tasca fàcil, més si tenim en compte les tradicionals desconfiances que s'han donat entre les organitzacions. Al nostre país, segurament la manca de capacitat de treballar plegats ha estat una de les raons que expliquen alguns dèficits importants en la nostra projecció. Tenim moltes pimes però poques multinacionals i, massa sovint, algunes pimes han semblat més una botiga o petit negoci que no una empresa amb voluntat de créixer i projectar-se. Un dels motius que ho expliquen també estaria en aquesta manca de capacitat col·laborativa. De voler fer-ho tot massa sols. Acceptem que és una feblesa dels catalans, com a persones, com a empreses, com a poble.
L'esperit col·laboratiu no s'improvisa sinó que ha de provenir d'una cultura en la qual es valori i estigui profundament implantat. Curiosament a Catalunya disposem d'una gran capacitat col·laborativa que es percep per exemple en la vida associativa. Si bé és cert que també es dóna el problema d'atomització, de personalismes i presidencialismes, no podem menystenir la capacitat cívica que hi ha al darrere. Tanmateix, aquesta capacitat cooperativa en la dimensió més cívica es perd quan entrem en altres àmbits de l'economia.
L'esperit col·laboratiu impregnant tots els racons
Feia dies que volia escriure sobre l'impacte positiu que m'ha produït el fet que aquest Nadal hagin aparegut algunes creacions musicals fetes en col·laboració de diferents autors. A banda del factor sorpresa, a banda de la qualitat musical i artística, a banda dels resultats econòmics, volem aprofitar aquest petit detall nadalenc per a ressaltar els valors col·laboratius que hi ha al darrere, i per positivar que des de la cultura, des dels professionals, des de les petites empreses, es facin passos no oportunistes per a enfortir aquesta cultura de la col·laboració.
Dos exemples són la cançó És un desig, d'Albert Thio & els seus amics (shuarma, beth, mazoni, gerard quintana, abras, getrudis, bardagí, masdéu):
o el Caganer d'Albert Pla & els seus amics (Estopa, Gerard Quintana, Quimi Portet, Manel, Joan miquel Oliver).
Però l'esperit col·laboratiu no pot ser només un fruit de Nadal, ha de formar part d'una estratègia concebuda per guanyar-guanyar en el mig i llarg termini. I si la col·laboració és en ella mateixa una manera de mostrar-se més responsables envers l'entorn, encara podem reblar el clau si assolim el triple win o triple guany, és a dir, estratègies col·laboratives en els quals jo hi guanyo, tu hi guanyes i l'entorn també hi surt guanyant.
El camí de la cooperació és molt rellevant com a país i és molt rellevant en una economia del coneixement. Per a aconseguir avançar-hi cal la predisposició de tots els agents, empresarials, professionals, polítics, socials. Cal que cadascú de nosaltres -com a persona, ciutadà, professional, empresa...- ens preguntem de quina manera l'esperit col·laboratiu està integrat en el nostre mapa estratègic. Quin paper atorguem a les aliances, a les relacions, a les sinèrgies... respecte a la nostra capacitat de crear valor, de gestionar el coneixement, de desenvolupar-nos... Finalment si hom no hi creu, difícilment les organitzacions hi creuran.
22.1.10
Missatge del Gran Cabdill Seattle al president dels Estats Units d'Amèrica l'any 1855
"Allò que esdevé a la terra, esdevé també als fills de la terra"
Hi ha diverses versions que atribueixen l'origen del text que dona lloc a aquesta cita. Incapaç de saber la certa, però absolutament enamorats del text ens limitem a reproduir-lo i exposar les diferents versions que ens han arribat.
Segons un llibret publicat per l'editorial Hesperius (Palma de Mallorca, 1994) el text "...és la resposta que el cap dels indis diwamish, Seattle, va donar l'any 1855 als representants del govern nord-americà que volien comprar el territori de la tribu..."
Segons Jordi Bigues, va publicar a Integral, és un text que el guionista Ted Perry va escriure per a la pel·lícula dels anys setanta Home. Aquesta versió està contrastada per Frijof Capra al seu llibre La trama de la vida.
El periodista José Luís Gallego es referma en la primera versió amb els matisos que el text es titula Carta de l'Indi i correspon a les paraules del cabdill Noah Sealth en les circumstàncies abans descrites. En el seu llibre Ecologia per a tothom, afegeix diversa informació rellevant com que el text es va recuperar "gràcies a Henry A. Smith, periodista del Sealth Sunday Star, que la va reproduir a l'edició del 29 d'octubre de 1887".
Tant si el text és original del cabdill Sealth com si no, és una reflexió tant preciosa i carregada de lírica com profunda que mereix ser recordada.
El Gran Cap també ens envià paraules d'amistat i de bona voluntat. Això és un gest amistós per part seva ja que sabem que ell no necessita la nostra amistat.
Però considerarem la seva oferta perquè sabem que si no la hi venem potser vindrà l'home blanc amb les seves armes i s'apoderarà de la nostra Terra. Qui pot comprar o vendre el cel o l'escalfor de la Terra?
No ens ho sabem imaginar, si nosaltres no som amos de la frescor de l'aire, ni de la lluïssor de l'aigua. Com podria comprar-nos-la, ell? Mirarem de prendre una decisió.
Segons el que digui el Gran Cabdill Seattle, el Gran Cap de Washington pot deixar-ho córrer, de la mateixa manera que el nostre germà blanc, en el transcurs de les estacions, pot deixar-ho córrer.
Les meves paraules són com les estrelles, mai no s'extingeixen. Cada part d'aquesta Terra és sagrada per al meu poble, cada agulla brillant dels avets, cada plata de sorra, cada boira en el bosc fosc, cada clariana del bosc, cada insecte brunzidor, és sagrat per al pensar i el sentir del meu poble. La saba que puja pels arbres duu el record dels Pell-Roja.
Els morts dels blancs obliden la Terra on van néixer quan desapareixen per anar a vagar a les estrelles. Els nostres morts no obliden aquesta meravellosa Terra, ja que és la mare dels Pell-Roja. Nosaltres som una part de la Terra i ella és una part de nosaltres. Les flors oloroses són les nostres germanes, el cérvol, el cavall, la gran àguila, són els nostres germans. Les altures rocalloses, les praderies suaus, el cos ardorós del poltre i de l'home pertanyen tots a la mateixa família.
Per això, quan el Gran Cap de Washington ens va fer saber que volia comprar la nostra Terra, exigia massa de nosaltres.
El Gran Cap ens comunicava que volia donar-nos un lloc on poguéssim viure còmodament. Ell seria el nostre pare i nosaltres seríem els seus fills. Però serà possible, això, alguna vegada? Déu estima el vostre poble i ha abandonat els seus fills rojos.
Ell ha enviat màquines per ajudar l'home blanc en el seu treball i construeix per a ell grans pobles. Ell fa que la vostra gent sigui cada cop més poderosa, dia rere dia. Aviat envaireu la Terra com rius que es desborden des de gorges muntanyenques a causa d'una pluja inesperada.
El meu poble és com un corrent desbordat, però sense retorn. No, nosaltres som de races diferents. Els nostres fills no juguen plegats, i els nostres ancians no conten les mateixes històries. Déu us és favorable i nosaltres som com orfes.
Meditarem sobre la vostra oferta de comprar-nos la Terra. No serà fàcil perquè aquesta Terra és sagrada per a nosaltres.
Ens sentim alegres en aquest bosc. No sé per què, però la nostra manera de viure és diferent de la vostra.
L'aigua cristal·lina que brilla en rierols i rius no és tan sols aigua sinó la sang dels nostres avantpassats. Si us venem la nostra Terra heu de saber que és sagrada. I que els vostres fills aprenguin que és sagrada i que tots els reflexos passatgers de les aigües clares són els fets i les tradicions que refereix el meu poble.
El murmuri de l'aigua és la veu dels meus avantpassats. Els rius són germans nostres, ells ens apaguen la set. Els rius porten les nostres canoes i alimenten els nostres fills.
Si venem la nostra Terra heu de recordar i ensenyar als vostres fills que els rius són germans nostres -i vostres-, i que des d'ara haureu de donar els vostres béns als rius, com també a altres germans vostres.
Els pell-roja sempre s'han apartat de l'exigent home blanc, igual com la boira del matí cedeix, en les muntanyes, davant el sol naixent. Però les cendres dels nostres avantpassats, llurs tombes, són Terra santa, i per això aquests turons, aquests arbres, aquesta part de la Terra ens són sagrats.
Sabem que l'home blanc no entén la nostra manera de pensar.
Per a ell, una part de la Terra és igual que qualsevol altra, ja que ell és un estrany que arriba de nit i s'empara d'allò que necessita de la Terra.
La Terra no és la seva germana sinó la seva enemiga. I quan l'ha conquerida, torna a cavalcar.
Abandona la tomba dels seus avantpassats i tant li és. Roba la Terra dels seus fills, i res no li importa. Oblida les tombes dels seus pares i els drets de la naixença dels seus fills. Tracta la seva mare, la Terra, i el seu germà, el Cel, com si fossin coses que es poden comprar i arrabassar, i que es poden vendre, com ovelles o perles brillants.
Famolenc, s'empassarà la Terra i no deixarà res, tan sols un desert.
No ho sé, però la nostra forma de ser és diferent de la vostra.
La vista de les vostres ciutats fa mal als ulls del Pell-roja. Potser perquè el Pell-roja és un salvatge i no ho entén.
No hi ha cap mena de silenci en les ciutats dels blancs, no hi ha cap lloc on es pugui sentir créixer les fulles de la primavera i el brunzit dels insectes.
Però tal vegada només ens fa mal a les orelles. Què és la vida si no es pot sentir el crit solitari del siboc o el raucar de les granotes quan es fa de nit en el llac?
Jo sóc un Pell-roja i no ho entenc.
L'indi pot sentir la suau remor del vent que bufa sobre la superfície del llac, i l'alè del vent net per la pluja matinal o carregat de la fragància dels pins.
L'aire té un gran valor per al Pell-roja, ja que totes les coses participen del mateix alè: l'animal, l'arbre, l'home, tots participen del mateix alè.
L'home blanc sembla no parar esment en l'aire que respira, a semblança d'un home que és mort des de fa dies i no sent la fetor.
Però si us venem la nostra Terra, no oblideu que per a nosaltres l'aire té un gran valor, que l'aire comparteix el seu esperit amb tota vida. El vent va donar als nostres pares el seu primer alè i rep el seu darrer sospir. I el vent també insuflarà la vida als nostres fills. Si us veníem la nostra Terra hauríeu de tenir-ne cura com un tresor, com un lloc on també l'home blanc sàpiga que el vent bufa suaument sobre les flors de la praderia.
Jo sóc un salvatge i és així com entenc les coses. He vist mil bisons putrefactes, abandonats per l'home blanc. Els van matar des d'un comboi que passava.
Jo sóc un salvatge i no puc comprendre com el cavall de ferro que treu fum és més poderós que el bisó, al qual només matem per tal de conservar la vida.
Què és l'home sense animals? Si tots els animals desapareguessin, l'home també moriria per la gran solitud del seu esperit.
Allò que esdevé als animals després també esdevé als homes. Totes les coses estan estretament unides.
Allò que esdevé a la Terra també esdevé als fills de la Terra.
Heu d'ensenyar als vostres fills que el terra que tenen sota els peus conté les cendres dels nostres avantpassats.
Per tal que respectin la Terra, expliqueu-los que la Terra conté les ànimes dels vostres avantpassats. Ensenyeu als vostres fills allò que nosaltres ensenyem als nostres: que la Terra és la nostra mare.
Allò que esdevé a la Terra esdevé també als fills de la Terra. Quan els homes escupen a la Terra, s'escupen a ells mateixos. Nosaltres sabem que la Terra no pertany als homes, sinó que l'home pertany a la Terra. Això ho sabem molt bé. Totes les coses estan unides entre elles, com la sang que uneix una mateixa família. Tot està unit.
Allò que esdevé a la Terra esdevé també als fills de la Terra.
L'home no va crear el teixit de la vida, tan sols n'és un fil. Allò que feu a aquest teixit us ho feu a vosaltres mateixos. No, el dia i la nit no poden viure plegats.
Els nostres morts continuen vivint en els dolços rius de la Terra i retornen amb el pas suau de la primavera, i la seva ànima va amb el vent, que bufa arrissant la superfície del llac.
Considerarem la possibilitat que l'home blanc compri la Terra.
Però el meu poble pregunta: què és el que vol l'home blanc? Com es pot comprar el cel, o l'escalfor de la Terra, o la velocitat de l'antílop?
Com us podem vendre aquestes coses, i com podeu comprar-les? És que per ventura podeu fer el que vulgueu amb la Terra, tan sols perquè un Pell-roja signi un tros de paper i el doni a l'home blanc?
Si nosaltres no posseïm la frescor de l'aire, ni la lluïssor de l'aigua, com ens ho podreu comprar?
És que, per ventura, podeu comprar els bisons quan ja n'heu mort el darrer?
Considerarem la vostra oferta. Sabem que si no us la venem vindrà l'home blanc i s'empararà de la nostra Terra. Però nosaltres som uns salvatges.
L'home blanc, que a l'encalç del poder, ja es creu que és Déu, a qui pertany la Terra. Com pot un home apoderar-se de la seva mare?
Considerarem la vostra oferta de comprar la nostra Terra.
El dia i la nit no poden viure plegats.
Considerarem la vostra oferta d'anar a una reserva. Volem viure a part i en pau, tant ens fa on passarem la resta dels nostres dies.
Els nostres fills veuran els seus pares submisos i vençuts. Els nostres guerrers estaran avergonyits.
Després de la derrota passaran els dies en la folgança i s'enverinaran el cos amb menjars dolços i begudes fortes.
Tant ens fa on passarem la resta dels nostres dies.
Ja no en queden gaires, tan sols unes quantes hores i un parell d'hiverns i no quedarà cap fill de la gran nissaga que en altres temps va viure en aquesta Terra i que ara, en petits grups, viu dispersa pel bosc i gemega sobre les tombes del seu poble, que en altre temps fou tan poderós i ple d'esperança com el vostre.
Però per què ens hauríem d'afligir per la desaparició d'un poble? Els pobles estan formats per homes. És així.
Els homes apareixen i desapareixen com les ones del mar. Ni tan sols l'home blanc, el Déu del qual camina al seu costat i parla amb ell com l'amic a l'amic, pot alliberar-se del destí comú. Potser serem germans, esperem veure-ho.
Tan sols sabem una cosa -que potser algun dia l'home blanc també descobrirà-, i és que el nostre Déu és el mateix que el seu. Vosaltres potser us penseu que el posseïu -igual que intenteu posseir la nostra Terra-, però no podeu. És el Déu de tots els homes, tant dels Pells-roja com dels blancs. Ell estima molt aquesta Terra o el qui atempta contra ella menysprea el creador.
També els blancs desapareixeran, i potser abans que altres estirps.
Continueu contaminant el vostre llit, i una nit morireu en la vostra pròpia caiguda. Però en desaparèixer, brillareu amb el foc del Déu poderós, que us va dur a aquesta Terra i us va destinar a dominar el Pell-roja en aquesta Terra.
Aquest destí és per a nosaltres un enigma. Quan tots els bisons hagin mort, els cavalls salvatges hagin estat domesticats i el racó més secret del bosc estigui envaït pel soroll de molts homes i la visió dels turons estigui embrutada pels fils parlants, quan desaparegui el bosc espès i l'àguila se n'hagi anat, això significarà dir adéu al poltre veloç i a la cacera.
El final de la vida i el començament de la supervivència. Déu us concedí el domini sobre els animals, els boscos i els Pell-roja per un determinat motiu i aquest motiu és un enigma per a nosaltres.
Tal vegada ho podríem comprendre si sabéssim què és el que somia l'home blanc, quins ideals ofereix als fills en les llargues nits d'hivern, i quines visions li bullen a la imaginació i guien els seus passos per al dia de demà.
Però nosaltres som salvatges, i els somnis de l'home blanc ens estan amagats, i perquè ens ho estan, seguirem el nostre propi camí.
Puix, abans de tot, nosaltres estimem el dret de cada ésser humà a viure tal com desitja, encara que sigui d'una manera molt diferent de la dels seus germans. No és gaire el que ens uneix.
Considerarem la vostra oferta. Si l'acceptem, serà tan sols per assegurar-nos la reserva que ens heu promès. Potser allà podrem acabar els pocs dies que ens queden vivint a la nostra manera.
Quan l'últim Pell-roja d'aquesta Terra desaparegui i el breu record sigui solament l'ombra d'un núvol que travessa la planúria, encara serà viu l'esperit dels meus avantpassats en aquestes ribes i aquests boscos.
Puix ells estimaven aquesta Terra com el nadó estima el batec del cor de la seva mare. Si us arribem a vendre la nostra Terra, estimeu-la com nosaltres l'hem estimada.
Tingueu cura d'ella, com nosaltres n'hem tingut, i conserveu el record d'aquesta terra tal com us la lliurarem.
I amb totes les vostres forces, el vostre esperit i el vostre cor, conserveu-la per als vostres fills, i estimeu-la, tal com Déu ens estima a tots. Hi ha una cosa que sabem, que Déu és el mateix Déu.
Aquesta Terra és sagrada per a Ell. Ni tan sols l'home blanc es pot deslliurar del destí comú.
Potser som germans. Esperem veure-ho.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
