20.2.13

Procediments respectuosos per a gestionar les identitats

En un món creixement complex i amb una necessitat de gestionar adequadament el respecte a les diferents sensibilitats, trobem multitud de procediments que redueixen aquesta complexitat fins al punt d'eliminar-la. La gestió de la responsabilitat social de les empreses i les organitzacions sovint oblida que la diversitat inclou molts més temes que els relacionats amb les discapacitats, el gènere, les ètnies...

També hi ha aspectes molt rellevants relacionats amb les identitats. En altres ocasions hem afirmat que aquells temes en què la política no solament ha fracassat sinó que en gran mesura és la causa de l'enquistament del problema, potser cal trobar vies alternatives de normalitzar, a través per exemple d'unes pràctiques corporatives que atenguin aquesta complexa diversitat.

En aquest mateix sentit, envio una reflexió i petició a l'Institut d'Innovació Social d'ESADE, sobre un aspecte relacionat amb el que acabo d'expressar:

He formalitzat la inscripció per a la VI Jornada Anual de l'Institut d'Innovació Social.

Per sorpresa, veig que cal introduir de manera obligatòria la nacionalitat, a triar entre un llistat tancat on hi consten el Estats més altres territoris amb estatus especials (com Gibraltar o les Illes Malvines, per exemple).

La meva nacionalitat és la catalana, però no he pogut trobar-la enmig d'aquesta llista. Per això he intentat identificar-me com a Turks i Caicos, no per cap voluntat d’ocultar la meva identitat sinó com a protesta per la manca de delicadesa en fer impossible que en un acte celebrat a Catalunya i on la majoria de persones seran catalanes ens puguem identificar nacionalment amb normalitat com a catalans. Altres cops ho havia fet, però ara ja no és possible perquè han posat uns filtres informàtics, possiblement per a evitar una manera de procedir que cada cop més persones fem per reclamar la normalitat d'un tracte digne (com es fa amb altres territoris que no són estat).

Com vostès saben, som moltes les persones a Catalunya que considerem la ciutadania espanyola una circumstància administrativa modificable democràticament, alhora que -sigui amb un estat propi o sense- la nacionalitat que volem que ens identifiqui davant el món és la catalana.

En el cas d'un organisme que es dedica a la responsabilitat social i a la innovació, creiem que hauria de ser exemplar en el respecte a la identitat, i fins i tot cercant fórmules innovadores per a aportar solucions que puguin ser exportables. Fins un diari com La Vanguardia opta intel·ligentment per deixar el camp d’identificació de país com un camp lliure perquè cadascú es presenti amb la seva identitat. En el cas d’un àmbit acadèmic, caldria saber trobar maneres més astutes de mostrar respecte amb la sensibilitat de la ciutadania, amb les realitats en canvi permanent, amb la necessitat estadística que puguin tenir.

La nacionalitat espanyola és una realitat imposada pel trencament de la legalitat vigent abans del Decret de Nova Planta, i a mi no em faran atribuir-me en en cap document que jo escrigui una qualificació que representi de manera anòmala la meva condició. Dit sigui amb tot respecte envers les persones de nacionalitat espanyola i totes aquelles altres que veuen respectat el seu dret d’identificar-se amb la nacionalitat que descriu amb adequació la seva adscripció nacional.

D'altra banda, la Constitució espanyola reconeix l'existència de nacionalitats dins l'estat. El fet que els militars fessin impossible de dir-ne nacions i es pactés aquest eufemisme en un moment de gran tensió històrica, no hauria de portar les organitzacions socialment responsables a ser encara més restrictives que la pròpia Constitució sinó, ben al contrari, a desenvolupar en un sentit raonable, evolutiu, sensible al sentiment dels pobles, i respectuós envers les persones i les identitats.

Per això, els proposo que cerquin solucions a aquest afer de respecte a les identitats, com una manera ineludible de gestionar la responsabilitat envers la societat, alhora que no els autoritzo a conservar una informació de la meva persona on se'm classifiqui amb una identitat que no em representa, i que sols uso amb aquelles finalitats en què la legalitat encara la requereix de manera estrictament obligatòria.

En aquest mateix sentit, si es lliura un llistat d'assistents, no els autoritzo a identificar-me amb una altra nacionalitat que no sigui la catalana davant el conjunt de participants, molts dels quals vinguts d'altres països. No és solament una qüestió identitària de país sinó també de gestió de la meva identitat professional.

En moltes ocasions, el problema per a donar-hi solució rau en els informàtics. Ho sabem prou. Per això, no cal sucumbir a un interès fàcil per fer ús de desplegables disponibles a la xarxa i demanar-los un petit esforç d'excel·lècia, com fan alguns altres formularis web, alhora que això també forma part de motivar-los a gestionar la seva responsabilitat social, havent de cercar solucions que després podran aplicar als altres clients. No hi ha cap altra dificultat tècnica ni legal. Sols és una qüestió de voluntat.


Captura de pantalla de l'intent d'identificar-me amb alguna nacionalitat estrambòtica:


Captura de pantalla de la impossibilitat de fer-ho:


NOTA: Fa dos anys vaig enviar una reflexió similar a l'Associació d'Antics Alumnes de l'IDEC de la Universitat Pompeu Fabra: Procediments respectuosos per a gestionar les identitats

PD 6-04-13: m'he apuntat a una altra jornada a ESADE i el camp Nacionalitat ha passat a ser no obligatori. No és la solució correcta però potser és un primer pas...

2 comentaris:

Jordi Morrós Ribera ha dit...

Com convencerem als altres si no ho estem nosaltres mateixos de convençuts sobre quina és la nostra nacionalitat?

Ara que tots citen la Constitució fora bo recordar-los tal com tu dius que la paraula "nacionalitat" està escrita en aquest gran tòtem que està esdevenint l'actual Constitució espanyola.

Josep Maria Canyelles ha dit...

Bon dia, Jordi,

La innovació necessita un punt de provocació, de sacsejar. Em va semblar que en una jornada sobre innovació social no podia quedar-me aquest neguit (i malestar) per a mi mateix, i que és el meu deure mirar de comunicar-lo per mitjà d'una reflexió. De fet, sempre he de pensar una mica com fer-ho de manera que no pugui ser percebut com una desconsideració, sinó tot el contrari, com una contribució per a la millora.

De fet, seria un exemple d'innovació social que les organitzacions entomessin el tema de la diversitat i hi sapiguessin donar una canalització adequada, sense tant legalisme. És fort que parlem de trobar solucions innovadores i que es parli de com usar precisament la tecnologia, i aquesta t'obligui a donar solucions tancades i oficialistes per a un tema tan sensible com les identitats.

Com dic a l'article, i ara ho reforço, la Vanguardia ho gestionen de manera més intel·ligent, perquè saben que en un entorn mediàtic això seria més molest encara, i deixen que cadascú posi la seva nacionalitat en un camp lliure.

De solucions n'hi ha moltes. Tot és saber identificar quina és la "materialitat" per a aplicar-hi l'RSE i la innovació social. Com a stakeholder afectat m'agrada contribuir a fer-los notar una part més de la materialitat!