Després de passar uns dies a Rosario (Santa Fe, Argentina) per feina,
deixo anotades algunes reflexions a mode de quadern de bitàcola!
Vaig anar a visitar el
Casal Català de Rosario,
un dels casals més antics del món, f
undat el 1902 i actualment amb uns 400 socis.
Justament quan hi vaig anar estaven fent un grup de conversa en català
d'adults i també unes classes de català per a infants. Habitualment
també s'hi fan altres activitats culturals com una coral de cant, orquestra juvenil, classes de puntaires al coixí, ensenyaments de danses tradicionals, tallers de pintura i plàstica i la celebració de festes tradicionals. Des de 1993 es realitza cada dos anys el concurs Pau Casals per a joves intèrprets musicals.
Vaig tenir el goig de poder xerrar i sopar amb les persones del grup de
conversa, molt amables, i totes elles amb un nivell altíssim de català
malgrat que alguns ja eren néts d'emigrants catalans.
També vaig anar a visita el
Club Español de Rosario ja que es tracta d'un magnífic edifici del Modernisme català. L'entitat va néixer al 1882 i l'edifici es construeix del 1912 al 1916. Actualment l'entitat acull diferents col·lectius de regions espanyoles. No és el cas de catalans i bascos, que disposen de les pròpies organitzacions.
El lucernario, exquisita creación de ingeniería
de Pedro Introini, es una gigantesca claraboya, de hierro
y vitroux, que a 25 m. de altura, cubre una superficie
de 317 m2. Esta magnifica pieza, de gran virtuosismo artesanal,
por su tamaño, diseño estructural y artística
belleza de luces y colores, es verdadera obra maestra de Buxadera,
Fornells y Cia., al igual que los extraordinarios ventanales del
Salón Real, en el primer piso. Formidables trabajos artesanales, tanto en el tratamiento del hierro
y el uso de azulejos y mosaicos, como en los vitrales, donde se
emplea una ornamentación tanto con motivos zoo y antropomorfos
como heráldicos, lo convierten en un ejemplo arquitectónico
muy singular pleno de alegorías vernáculas españolas. Quan apareix la paraula "vernáculas" deu ser que ja es refereixen a la simbologia catalana...
Per cert que vaig cometre l'error de dinar al Club, sense que els contactes locals em poguessin alertar del que vaig poder comprovar personalment. Fou l'únic dia de l'estada a Rosario que vaig menjar realment malament.
Una de les visites que tenia ganes de fer va ser al
Monument a Pau Casals de Rosario,
un projecte que va ser impulsat precisament des del Centre Català de
Rosario. L’Institut de Promoció Exterior de la Cultura Catalana va obrir
un concurs de projectes, el qual va guanyar la sabadellenca Rosa Folch i
Roca, que va concebre la seva obra com una piràmide "perquè la
personalitat de Pau Casals és estable, permanent i eterna com les
piràmides". L'artista va triar el ferro perquè, igual que aquell
català universal, és un material senzill, però fort. L'extrem superior
del monument s'eleva cap al cel donant a l'obra un sentit de
transcendència. A més dels diners de la subscripció popular, calia
que la Municipalitat de Rosario oferís un espai per a la seva
ubicació, i el lloc fou excel·lent, el Parque de la Independencia, a
més de fer-se càrrec de l’obra civil. El Monument té una alçada de 13
metres, una amplada de 12 metres, un pis de vianants de 3,50
metres i un pes aproximat de 15.600 quilograms. El dia 31 de
Maig de 1992, l’Intendent (alcalde) de Rosario, Héctor
Cavallero, va tallar les cintes. Ha sigut un dels
candidats a Tresor del Patrimoni Cultural de la Catalunya Exterior.
Lamentablement,
al 1999, per qüestions de reorganització del parc, el monument
va ser traslladat a la Rambla de Catalunya, envoltat d’arbres i
davant del riu Paranà. Cal dir que el nom de Rambla de Catalunya apareix
escrit així mateix, amb grafia catalana, un lloc a priori indicat però
molt apartat del centre, cosa que ha comportat que es faci difícil
accedir-hi i el pitjor: està ple de pintades i han arrencat el rètol que
l'identificava. De fet, vaig preguntar persones que hi vivien a prop i
ningú em va saber dir on era el monument a Pau Casals o, ja allà, a qui
estava dedicat. Una venedora del costat mateix [foto] em va assegurar
que era un monument als pescadors i que, per això, la forma triangular
representava una vela. Snif.
Vaig
fer el turista guiri anant a prendre alguna cosa al bar del pare del
Lionel Messi. No em puc estar de dir que els faltava una mica de
professionalitat, i que crec que deuen viure molt del prestigi del nom
del fill. Faig notar la casualitat que tota la propaganda interna fos
d'una marca de refresc que feia a les taules, cadires, tendals...
aparegués l'expressió Pep Sí.
Abans
de treure el mode de broma, aprofitaré per fer un comentari jocós sobre
el vocabulari propi d'Argentina, ja que en el cas d'un comerç [foto]
per un moment em vaig pensar que havien ingressat l'encarregat per
alguna malaltia encomanadissa, fins que vaig adonar-me que es referien a
l'entrada a l'establiment. [MODE BROMA OFF].
Edifici '
No hi ha somnis impossibles',
de Buenos Aires. L’avinguda Rivadavia de Buenos Aires té una
exclusivitat difícilment disputable: separats per menys de 20 metres,
en els números 2009 i al 2031 se situen els dos edificis que, entre
1903 y 1907, va construir l’enginyer argentí Eduardo Rodríguez
Ortega (1871-1938), concebuts en l’estil Art Nouveau o
Modernisme com ho coneixem a Catalunya. Els edificis
presenten una innegable influencia de l’arquitecte català Antoni
Gaudí, en un grau que no s’observa a cap altra edificació a Buenos
Aires. "La agregué yo mismo, al final, como un homenaje a
Gaudí", explica l’arquitecte Fernando Lorenzi quan se’l va
preguntar sobre l’inscripció que en grans lletres es pot veure a la
part superior de l’edifici de Rivadavia 2009: “No hi ha somnis
impossibles”. Les obres de remodelació es van iniciar cap a
finals de 1999 i van durar dos anys. [
més]
A
més, si cal mirar al mar, és evident que la diferència entre 6 i 200
kms no és solament de magnitud sinó que fa possible o impossible l'acció
que es planteja a l'obra.
