Ha mort Ingvar Kamprad, fundador i ànima d'IKEA

Ha mort Ingvar Kamprad, fundador d'IKEA. Ha mort mitja marca, la IK de les seves inicials. I molt més perquè l'empresa va ser feta a la seva mida, des de la seva emprenedoria juvenil fins a la gran companyia multinacional, sempre amb un lideratge molt personal i singular.

Tinc nocions del personatge gràcies al fet de tractar IKEA com a estudi de cas en algunes assignatures de responsabilitat social corporativa en el marc d'MBAs. Em va resular interessant estudiar el cas d'IKEA per la influència determinant del lideratge i els valors i alhora per la necessitat de gestionar l'RSC encara que fos aprenent sobre la marxa a mesura que es destapaven conflictes diversos, socials, ambientals, de seguretat, de relació amb les comunitats on opera, d'impactes econòmics...

El que em resulta més interessant és que va reinventar el model de negoci. I en aquesta gestió del canvi hi havia la llavor d'una primera responsabilitat davant la societat: fer possible que tota la població pogués accedir als mobles per fer una llar i trencar el monopoli d'un sector que seguia amb uns preus alts als que no volia renunciar. La visió d'IKEA fou "crear una millor vida quotidiana per a la majoria de les persones". El problema va acabar sent com aconseguia reduir costos a partir de la cadena de proveïment. Però cal destacar una altra responsabilitat social en el model dels mobles per muntar en la mesura que estalviava costos de transport i finalment per als clients que estaven disposats a assumir la feina del muntatge a canvi d'un preu millor. La seva política d'estalvi de costos, més enllà dels bons preus, va descansar en el automuntatge de mobles i els paquets plans, que són un concepte clau del grup.  

Al principi comptava amb proveïdors locals però el boicot que va patir va suposar un expulsió. Tan reeixida fou la seva estratègia que el gremi de venedors de mobles de Suècia va començar a pressionar els fabricants perquè deixessin de subministrar productes a IKEA, la qual va arribar a ser exclosa de les fires nacionals més importants del sector. I fou precisament aquesta hostilitat el que va marcar el futur del que avui és el grup IKEA, començant a fabricar a fora de Suècia i, a més, aprofitant capacitats no utilitzades com ara fàbriques que podien produir per a IKEA en altres torns. Tal com ho explicava un veterà gerent d'IKEA: "No comprem productes als nostres proveïdors; comprem capacitat no utilitzada de producció". A més de contractes de subministrament i transferència de tecnologia, la relació va conduir IKEA a fer préstecs als seus proveïdors a taxes raonables, retornables a través de futurs enviaments de productes, amb l'objectiu de desenvolupar socis comercials a llarg termini. 

IKEA gestionava els problemes comercials amb els seus proveïdors, que eren centenars i escampats en 70 països, però als anys 80 van començar a aparèixer problemes nous, ambientals i socials, davant els quals l'empresa no va saber anticipar-se ni fer-hi front amb seguretat. Un dels més greus va ser amb les acusacions que els proveïdors d'IKEA usaven mà d'obra infantil. Com a resposta als problemes ambientals, l'empresa es va afanyar a establir estrictes requisits pel que fa a les emissions de formaldehid però aviat va descobrir que els proveïdors no estaven complint amb les seves normes. El problema era que la majoria dels seus proveïdors comprava a subproveïdors, qui al seu torn compraven els materials adherents a fabricants de goma. IKEA va haver d'aprendre a dialogar amb grups d'interès, i es van reunir amb sindicats, polítics, activistes, organitzacions no governamentals, organitzacions de les Nacions Unides i organitzacions exportadores de catifes...

Al seu manifest El Testament d'un fabricant de mobles (1973), Kamprad va sintetitzar la seva recepta de l'èxit, que no era altra que la traslació dels seus valors personals a la gestió d'una empresa de 190.000 treballadors: la simplicitat com a virtut, aconseguir bons resultats mitjançant petits mitjans, fer-ho tot d'una manera diferent, preus baixos amb un significat, no témer els errors i confiança en un futur prometedor. Kamprad deia: "El malbaratament de recursos és un pecat mortal a IKEA".
 
Kamprad va tenir fins al final dels seus dies una gran fama de garrepa, i certament va portar una vida espartana. Segons un documental recent d'una televisió sueca, el multimilionari mai va canviar el seu vell Volvo, reusava les bosses de te, volava en turista i no permetia que IKEA pagués un vol executiu, retallava cupons de descompte... Comprava roba de mercat, s'allotjava en hotels barats i no li importava adquirir productes a punt de caducar. Estalviava fins i tot per tallar-se els cabells, que normalment intentava fer-ho quan es trobava a països en vies de desenvolupament. 

Treballador incansable, s'explica que, en la seva única visita coneguda a l'estat espanyol quan tenia 80 anys, va aparèixer en una de les botigues a les 5:45 h. de la matinada per parlar amb els camioners que descarregaven material, no es va retirar fins passades les cinc de la tarda i durant tota aquesta jornada se'l va veure seure només dues vegades. 

Aquests valors van comportar models innovadors en la gestió també de les persones. Per exemple, l'empresa operava molt informalment com ho mostrava el panorama obert de les seves oficines, on ni tan sols el director tenia una oficina separada, i la forma familiar i personal en què els empleats es tractaven entre si. Però aquesta informalitat sovint ocultava una intensitat derivada dels alts estàndards que s'havia autoimposat l'organització: "Com que no es disposa de seguretat gràcies al nivell jeràrquic o les portes tancades, aquest ambient en realitat pressiona als empleats perquè es desenvolupin bé". L'empresa organitzava anualment "setmanes antiburocràtiques" que exigien que tots els gerents passessin temps treballant en una botiga per restablir contacte amb els consumidors i els empleats de primera línia. 

Però aquests valors personals també van tenir alguna cara fosca. Descendent d'immigrants alemanys, el 2011 es va descobrir que havia estat un "membre nazi actiu". Les acusacions anaven més enllà de les reconegudes simpaties de joventut de Kamprad. "Va ser l'error més estúpid de la meva vida", va reconèixer, argumentant que havia estat influït per una àvia alemanya i per la visió d'una Europa "socialista no comunista".

I encara una altra circumstància fruit de la seva obsessió per l'estalvi, que potser es va acabar projectant massa en el seu imperi. El desembre de l'any passat, la Comissió Europea va donar a conèixer una investigació sobre l'estratègia d'Ikea ​​per reduir el pagament d'impostos a Europa. L'Executiu comunitari està estudiant dos vestits fiscals a mesura que Holanda va oferir a la multinacional i que erosionava substancialment la tributació. Un estudi dels Verds al Parlament Europeu, que va propiciar aquesta investigació, estima aquests suposats beneficis fiscals en 1.000 milions d'euros. Davant d'això, el grup recorda que un dels seus principis és "fer negocis de forma responsable" com a única via "per aconseguir un negoci rendible". El grup va pagar, en el seu últim any fiscal, 825 milions d'euros a nivell mundial en Impost de Societats, que equival a un tipus impositiu efectiu del 24,9% (enfront del 21,6% de 2016). Ikea, tot i els colors i les banderes, té les seves bases fiscals als Països Baixos, Liechtenstein, Suïssa i Luxemburg a través d'una intricada estructura corporativa sota el nom d'Inter Ikea Holding, el propietari és una fundació. També va ser molt criticada la seva decisió de viure a Suïssa des de 1976 per evitar els elevats impostos suecs, encara que el 2014 va retornar al seu país.

A pesar d'això, Suècia valora que va contribuir a posar el país al mapa, com ha reconegut avui la ministra d'Exteriors sueca. El model d'empresa i els establiments respiren aire nòrdic. Als establiments fins i tot s'hi venen productes d'alimentació nòrdics... L'estil es basa en el disseny escandinau sorgit en els anys 50 com a manifestació de la socialdemocràcia amb l'assequibilitat, funcionalitat i senzillesa. Però ell ho va universalitzar abaratint costos amb una cosa tan simple com l'embalatge pla i una clau Allen.


En el cas dels establiments a Catalunya, IKEA va tenir un altre conflicte de gestió de l'RSC, en aquest cas per tracte discriminatori a la comunitat i a la clientela local, en matèria de llengua. IKEA no va preveure un ús normalitzat del català en el moment de la seva implantació en el nostre país ni en l'obertura de la segona botiga a l'Hospitalet de Llobregat. Fins al 2005 no va començar a abordar-ho, després de la pressió de grups d'interès, entre els quals la Plataforma per la Llengua, i va iniciar gradualment l'adaptació amb la voluntat expressada de rectificar aquest dèficits, començant per complir íntegrament la Llei de política lingüística, i fent ús d'un període de temps en altres aspectes atesos els canvis informàtics i de funcionament que cal fer en el sistema i en la base de dades. En tots els altres països on s'havia implantat sempre havia fer servir la llengua local: l'islandès, el finès, el danès, l'eslovac, el noruec, l'hebreu, l'italià a Suïssa, el francès i el neerlandès a Bèlgica i el francès al Quebec, fins a un total de vint-i-quatre llengües, moltes d'aquestes molt menys parlades que no pas la catalana. Però els conflictes lingüístics no han estat solament per etiquetatge i ofertes comercials sinó que també hi hagut algun episodi com aquest: Acomiaden un treballador catalanoparlant d’Ikea, un jove de Badalona, Jordi Ros, ha denunciat que l’han acomiadat d’IKEA per haver defensat un client al qual un dels guàrdies de seguretat volia obligar a parlar en castellà.

He publicat en aquest blog algunes entrades que citaven IKE, sobre drets humans, elusió fiscal i llengua: 

• 13.2.16 Ikea eludeix 1.000 milions en impostos a la UE en sis anys
• 25.2.12 Dia Internacional de la Llengua Materna: necessitem responsabilitat social!
• 25.2.12 Día Internacional de la Lengua Materna: ¡necesitamos responsabilidad social!
• 28.3.09 Alcampo i Leroy Merlin al marge de la llei31.8.09 La Campanya Roba Neta fa una acció de denúncia d'IKEA

Ha muerto Ingvar Kamprad, fundador y alma de IKEA

Ha muerto Ingvar Kamprad, fundador de IKEA. Ha muerto media marca, la IK de sus iniciales. Y mucho más porque la empresa fue hecha a su medida, desde su emprendimiento juvenil hasta la gran compañía multinacional, siempre con un liderazgo muy personal y singular.

Tengo nociones del personaje gracias al hecho de tratar IKEA como caso de estudio en algunas asignaturas de responsabilidad social corporativa en el marco de MBAs. Me resulta interesante estudiar el caso de IKEA por la influencia determinante del liderazgo y los valores y a la vez por la necesidad de gestionar la RSC aunque fuera aprendiendo sobre la marcha a medida que se destapaban conflictos diversos, sociales, ambientales, de seguridad, de relación con las comunidades donde opera, de impactos económicos...

Lo que me resulta más interesante es que reinventó el modelo de negocio. Y en esta gestión del cambio estaba la semilla de una primera responsabilidad ante la sociedad: hacer posible que toda la población pudiera acceder a los muebles para hacer un hogar y romper el monopolio de un sector que seguía con unos precios altos a los que no quería renunciar. La visión de IKEA fue "crear una mejor vida cotidiana para la mayoría de las personas". El problema terminó siendo como conseguía reducir costes a partir de la cadena de abastecimiento. Pero hay que destacar otra responsabilidad social en el modelo de los muebles para montar en la medida que ahorraba costes de transporte y finalmente para los clientes que estaban dispuestos a asumir el trabajo del montaje a cambio de un precio mejor. Su política de ahorro de costes, más allá de los buenos precios, descansó en el automontaje de muebles y los paquetes planos, que son un concepto clave del grupo.  

Al principio contaba con proveedores locales pero el boicot que sufrió supuso la expulsión. Tan exitosa fue su estrategia que el gremio de vendedores de muebles de Suecia comenzó a presionar a los fabricantes para que dejaran de suministrar productos a IKEA, la que llegó a ser excluida de las ferias nacionales más importantes del sector. Y fue precisamente esta hostilidad lo que marcó el futuro de lo que hoy es el grupo IKEA, empezando a fabricar enfuera de Suecia y, además, aprovechando capacidades no utilizadas como fábricas que podían producir para IKEA en otros turnos. Tal como lo explicaba un veterano gerente de IKEA: "No compramos productos a nuestros proveedores; compramos capacidad no utilizada de producción". Además de contratos de suministro y transferencia de tecnología, la relación condujo a IKEA a hacer préstamos a sus proveedores a tasas razonables, retornables a través de futuros envíos de productos, con el objetivo de desarrollar socios comerciales a largo plazo. 

IKEA gestionaba los problemas comerciales con sus proveedores, que eran cientos y esparcidos en 70 países, pero en los años 80 comenzaron a aparecer problemas nuevos, ambientales y sociales, ante los que la empresa no supo anticiparse ni hacer frente con seguridad. Uno de los más graves fue con las acusaciones que los proveedores de IKEA usaban mano de obra infantil. Como respuesta a los problemas ambientales, la empresa se apresuró a establecer estrictos requisitos en cuanto a las emisiones de formaldehído pero pronto descubrió que los proveedores no estaban cumpliendo con sus normas. El problema era que la mayoría de sus proveedores compraba a subproveedores, quien a su vez compraban los materiales adherentes a fabricantes de goma. IKEA tuvo que aprender a dialogar con grupos de interés, y se reunieron con sindicatos, políticos, activistas, organizaciones no gubernamentales, organizaciones de las Naciones Unidas y organizaciones exportadoras de alfombras...

En su manifiesto El Testamento de un fabricante de muebles (1973), Kamprad sintetizó su receta del éxito, valores personales en la gestión de una empresa de 190.000 trabajadores: la simplicidad como virtud, conseguir buenos resultados mediante pequeños medios, hacerlo todo de una manera diferente, precios bajos con un significado, no temer los errores y confianza en uno futuro prometedor. Kamprad decía: "El despilfarro de recursos es un pecado mortal en IKEA". Kamprad tuvo hasta el final de sus días una gran fama de tacaño, y ciertamente llevó una vida espartana. Según un documental reciente de una televisión sueca, el multimillonario nunca cambió su viejo Volvo, reusaba las bolsas de té, volaba en turista y no permitía que IKEA pagara un vuelo ejecutivo, recortaba cupones de descuento... Compraba ropa de mercado, se alojaba en hoteles baratos y no le importaba adquirir productos a punto de caducar. Ahorraba incluso para cortarse el pelo, que normalmente intentaba hacerlo cuando se encontraba en países en vías de desarrollo. 

Trabajador incansable, se explica que, en su única visita conocida en España cuando tenía 80 años, apareció en una de las tiendas a las 5:45 h. de la madrugada para hablar con los camioneros que descargaban material, no se retiró hasta pasadas las cinco de la tarde y durante toda esta jornada se le vio sentarse sólo dos veces.  

Estos valores comportaron modelos innovadores en la gestión también de las personas. Por ejemplo, la empresa operaba muy informalmente como lo mostraba el panorama abierto de sus oficinas, donde ni siquiera el director tenía una oficina separada, y la forma familiar y personal en el que los empleados se trataban entre sí. Pero esta informalidad menudo ocultaba una intensidad derivada de los altos estándares que se había autoimpuesto la organización: "Como no se dispone de seguridad gracias al nivel jerárquico o las puertas cerradas, este ambiente en realidad presiona a los empleados para que se desarrollen bien". La empresa organizaba anualmente "semanas antiburocráticas" que exigían que todos los gerentes pasaran tiempo trabajando en una tienda para restablecer contacto con los consumidores y los empleados de primera línea. 

Pero estos valores personales también tuvieron alguna cara oscura. Descendiente de inmigrantes alemanes, en 2011 se descubrió que había sido un "miembro nazi activo". Las acusaciones iban más allá de las reconocidas simpatías de juventud de Kamprad. "Fue el error más estúpido de mi vida", reconoció, argumentando que había sido influido por una abuela alemana y por la visión de una Europa "socialista no comunista".

Y aún otra circunstancia fruto de su obsesión por el ahorro, que quizás se terminó proyectando demasiado en su imperio. En diciembre del año pasado, la Comisión Europea dio a conocer una investigación sobre la estrategia deen Europa. El Ejecutivo comunitario está estudiando dos trajes fiscales a medida que Holanda ofreció a la multinacional y que erosionaba sustancialmente la tributación. Un estudio de los Verdes en el Parlamento Europeo, que propició esta investigación, estima estos supuestos beneficios fiscales en 1.000 millones de euros. Ante esto, el grupo recuerda que uno de sus principios es "hacer negocios de forma responsable" como única vía "para lograr un negocio rentable". El grupo pagó, en su último año fiscal, 825 millones de euros a nivel mundial en Impuesto de Sociedades, que equivale a un tipo impositivo efectivo del 24,9% (frente al 21,6% de 2016). Ikea, a pesar de los colores y las banderas, tiene sus bases fiscales en los Países Bajos, Liechtenstein, Suiza y Luxemburgo a través de una intrincada estructura corporativa bajo el nombre de Inter Ikea Holding, el propietario es una fundación. También fue muy criticada su decisión de vivir en Suiza desde 1976 para evitar los elevados impuestos suecos, aunque en 2014 retornó a su país.

A pesar de ello, Suecia valora que contribuyó a poner el país en el mapa, como reconoció hoy la ministra de Exteriores sueca. El modelo de empresa y los establecimientos respiran aire nórdico. En los establecimientos incluso se venden productos de alimentación nórdicos... El estilo se basa en el diseño escandinavo surgido en los años 50 como manifestación de la socialdemocracia con la asequibilidad, funcionalidad y sencillez. Pero él lo universalizó abaratando costes con algo tan simple como el embalaje plano y una llave Allen.

En el caso de los establecimientos en Cataluña, IKEA tuvo otro conflicto de gestión de la RSC, en este caso por trato discriminatorio a la comunidad y a la clientela local, en materia de lengua. IKEA no previó un uso normalizado del catalán en el momento de su implantación en nuestro país. Hasta 2005 no comenzó a abordarlo, tras la presión de grupos de interés, entre los cuales la Plataforma per la Llengua, e inició gradualmente la adaptación con la voluntad expresada de rectificar estos déficits, empezando por cumplir íntegramente la Ley de política lingüística, Y haciendo uso de un período de tiempo en otros aspectos dados los cambios informáticos y de funcionamiento que había que hacer en el sistema y en la base de datos. En todos los demás países donde se había implantado siempre había usado la lengua local: el islandés, el finés, el danés, el eslovaco, el noruego, el hebreo, el italiano en Suiza, el francés y el neerlandés en Bélgica y el francés en Quebec, hasta un total de veinticuatro lenguas, muchas de estas mucho menos habladas que no la catalana. Pero los conflictos lingüísticos no han sido solamente por etiquetado y ofertas comerciales sino que también ha habido algún episodio como este: Despiden un trabajador catalanoparlante de Ikea, un joven de Badalona, Jordi Ros, ha denunciado que lo han despedido de IKEA por haber defendido un cliente al que uno de los guardias de seguridad quería obligar a hablar en castellano.

He publicado en este blog algunas entradas que citaban IKE, sobre derechos humanos, elusión fiscal y lengua: 

• 02/13/16 Ikea elude 1.000 millones en impuestos en la UE en seis años
• 02.25.12 Día Internacional de la Lengua Materna: necesitamos responsabilidad social!
• 02.25.12 Día Internacional de la Lengua Materna: ¡Necesitamos responsabilidad social!
• 03/28/09 Alcampo y Leroy Merlin al margen de la ley 08/31/09 La Campaña Ropa Limpia hace una acción de denuncia de IKEA

[AJORNAMENT] La Jornada de transferència de bones pràctiques de guanyadores dels Premis Respon.cat 2017 ha estat ajornada

La Jornada de transferència de bones pràctiques de les empreses guanyadores dels Premis Respon.cat 2017 ha estat ajornada.

NOVA DATA: dimats 20 de febrer a les 9h a ESCI-UPF. Per inscriure-us a la jornada cal inscripció prèvia al següent enllaç.

L’infortuni ha fet coincidir que, per raons de darrera hora, tres de les set empreses no ens hi poguessin acompanyar. Donat que la jornada es basa en els tallers simultanis, hem considerat que seria millor trobar una data alternativa.

Per això, l’hem traslladada a dimarts 20 de febrer, al mateix lloc i horari.
Jornada de transferència de bones pràctiques de les empreses guanyadores dels Premis Respon.cat 2017
Lloc: Escola Superior de Comerç Internacional (ESCI) – UPF (Avinguda Pujades, 1)
Horari: 9 a 11,30h

Lamentem els inconvenients que el canvi us puguin causar i confiem que podem comptar amb la vostra participació.

Notícia publicada: [JORNADA] Dimarts que ve: Jornada de transferència de bones pràctiques de les empreses guanyadores Premis Respon.cat 2017

The Guardian: Espanya utilitza notícies falses per a justificar l’autoritarisme i equipara Espanya a règims autoritaris per la manipulació que fa de l’1-O

• Ens miràvem la campanya de Trump, i els tramposos estan més a prop del que crèiem.
• Avui The Guardian diu que Espanya utilitza notícies falses per a justificar l’autoritarisme i equipara Espanya a règims autoritaris per la manipulació que fa de l’1-O

Segons informa Vilaweb, el periodista nord-americà Adam Gabbatt ha escrit al diari britànic The Guardian un article on parla de l’efecte que Donald Trump, president dels Estats Units, ha tingut sobre altres mandataris a l’hora de parlar de fake news (notícies falses).

Trump ha popularitzat el terme fake news però la manera de fer ja forma part de líders de països de tot el món, especialment els responsables dels règims autoritaris. Com a casos que justifiquen ‘les seves atrocitats i els abusos contra els drets humans’ per suposats tractaments informatius desfavorables, Gabbatt cita Maduro, Bashar al-Assad, el govern de Birmània, els mitjans estatals xinesos, i els ministeris d’Afers Estrangers de Rússia i l'estat espanyol

Sobre el ministre Dastis, explica com en una entrevista a la BBC va intentar tapar la violència policíaca de l’1 d’octubre a Catalunya dient que els vídeos eren falsos. ‘Centenars de persones van resultar ferides a Catalunya a l’octubre, quan la policia espanyola va incendiar les estacions de votació per evitar el referèndum de la independència de Catalunya. Els vídeos van mostrar que la policia va patir a les persones que intentaven votar i copejant-les amb bastons’, escriu el periodista, que recull la següent frase del ministre espanyol: ‘No dic que tots siguin imatges falses, però algunes d’elles són i han tingut molts fets alternatius i notícies falses.’

Spanish foreign minister Alfonso Dastis

Hundreds of people were injured in Catalonia in October, when Spanish police raided polling stations in attempt to prevent Catalonia’s independence referendum taking place. Videos showed police kicking people attempting to vote and striking them with batons.

Dastis’s response: “I am not saying that all are fake pictures, but some of them are and there have been a lot of alternative facts and fake news.”


L'agost passat vaig publicat articles on vaig fer servir per primer cop l'expressió postveritat.

• 31.8.17 La portada d'El Periódico. Anem coneixent com funciona la postveritat
  31.8.17 [ARTICLE] La vergonya de l'Operació Catalunya. No oblidem
  30.8.17 [ARTICLE] El verí de la postveritat

En la postveritat no es menteix de manera categòrica, es creen situacions amb parts de veritats tractades de manera que generen una comprensió falsa o permeten les realitats paral·leles. Creant un context, juntant informacions determinades, en la postveritat es creen realitats paral·leles on cadascú pot creure els del seu bàndol. Un exemple molt proper va ser el d'El Periódico de Catalunya en referència a l'atemptat de l'agost. Hernández, el seu director, va voler crear a Catalunya un bàndol amb gent que dubtés de la versió dels Mossos. Mai s'ha disculpat.

En el món de la postveritat no hi ha correccions ni disculpes. I encara que fessin alguna minsa correcció, els seus lectors no es donarien pas per assabentats. Que així funciona la postveritat. És com un verí inoculat que et protegeix de les veritats que et poden fer mal. És el postverí. 

Malgrat la claredat comunicativa, la transparència, l'accessibilitat, el multilingüisme... és difícil fer front a les mentides que s'han anat vessant, especialment si no es vol entrar en un joc de desmentiments continus que propiciaria una imatge de confrontació a la defensiva i no transmetria la tranquil·litat volguda. Correspon a cada mitjà fer les comprovacions per saber què transmet! El discurs únic que arriba a la majoria dels espanyols ha permès que molts creguin coses malgrat l'evidència que no són certes. En això consisteix la postveritat, que fa possible que la repetició d'un argument o un fet acabi quallant en aquells que no poden contrastar la informació o bé en aquells que ja els va bé triar una explicació entre les disponibles per tal de satisfer el seu apriorisme ideològic.



Reprodueixo un fragment de l'article publicat a l'agost:

30.8.17  [ARTICLE] El verí de la postveritat

Resulta paradoxal que quan més fàcil resulta contrastar una notícia per mitjà de l'accés a fonts diverses és quan la postveritat s'ha instal·lat socialment. I és que enmig de tant soroll mediàtic, els ciutadans tendim a fer-nos una idea a partir d'allò que ens arriba amb més insistència o reiteració i amb més intensitat, que sovint ja pateix un biaix important pels mitjans i canals que triem per informar-nos. A més, no fem pas cap mitjana sinó que més aviat s'apliquen els filtres que a cadascú convenen segons les adscripcions pròpies. Així, davant la infoxicació, no accedim a allò que és més proper a la veritat ni a la possibilitat d'establir una anàlisi crítica per nosaltres mateixos, sinó que tendim a reforçar les nostres creences i apriorismes.

Fins i tot, essent-ne conscients, fins i tot fent l'esforç de triar fonts diverses, ens és difícil un altre capteniment perquè ens sabem irremeiablement enmig d'un oceà de postveritats. Ja no confiem que cap mitjà de comunicació hagi optat per la cerca de la veritat. La rapidesa com flueixen les informacions no dona temps a comprovar, a repassar, a matisar. La fungibilitat de la informació la fa més vulnerable a les inexactituds, a les descontextualitzacions, a les manipulacions, a les falsedats. Aquells amb qui no combregàvem però que ens posaven llum en el camí han deixat de ser far, i s'han sumat al desfici. Hem perdut intermediaris de confiança.

Una mentida repetida mil cops esdevé una certesa per a molts, i serà molt difícil de fer net. Requerirà tant d'esforç que potser no pagarà la pena i la capacitat comunicativa caldrà esmerçar-la en altres objectius orientats més positivament. No ens podem permetre d'anar a remolc de la postveritat. Ens hi ofegaríem a canvi d'uns resultats dubtosos. Si et dediques a esmenar, per més que tinguis la veritat autèntica, entraràs en el fang d'una batalla que no tindrà mai guanyador perquè cadascú ja va prendre part abans. Més aviat pots perdre fortalesa si els teus no et veuen convincent en la defensa de la teva presumpta autèntica veritat. La vida convertida en teatre, el raonament i les proves esdevingudes un sainet. [...]

Ens miràvem la campanya de Trump, i els tramposos estan més a prop del que crèiem. La postveritat ha arribat a casa. Com el jihadisme. Hem d'aprendre a moure'ns en aquest nou entorn verinós. No hi volem sucumbir, no volem ser enganyats, no volem contemplar que les bases de la certitud social se'ns escolen enmig d'una postsocietat.