La revista Nexe publica en el seu darrer número una
entrevista a Josep Maria Canyelles i Albert Huerta, experts en responsabilitat social i en economia social, i socis de
Vector 5 · Excel·lència i Sostenibilitat.
JOSEP M. CANYELLES I ALBERT HUERTA: "HI HA COOPERATIVES QUE FAN LES COSES MOLT BÉ PERÒ NO SABEN EXPLICAR-LES"
Sovint comenteu que “la responsabilitat social ha de ser integral i integrada”. A què us referiu, exactament?
Josep Maria Canyelles: Ha d’estar a tota l’organització. És a dir, no s’hi val ser responsable únicament en l’àmbit laboral o mediambiental, per exemple. Al mateix temps, no podem tenir discursos i valors declarats i que això no s’acabi de concretar en processos i procediments. Hi ha d’haver indicadors i objectius integrats en el pla de gestió empresarial, l'RSE no es pot fer per separat. Si no, és fictícia. No té sentit que una organització parli de responsabilitat i valors però tingui un pla estratègic a tres anys vista que no ho especifiqui. En aquest sentit, hi pot haver empreses familiars que tinguin uns valors humanístics i que no els hagin sabut traslladar als valors de l’empresa, a la dimensió operativa dels processos, al dia a dia. L'RSE s’ha de convertir en un model de negoci, no es tracta de guanyar molts diners i fer filantropia per una altra banda.
Albert Huerta: Pensem que l'RSE és una metodologia de gestió empresarial per a una nova manera de fer negocis. Això vol dir que la RSE fomenta la millora contínua de les empreses que s’ha de basar en una sèrie d’indicadors, processos i metodologies.
Empreses com Telefónica, Repsol, etc. tenen grans departaments d'RSE i participen en programes per fomentar l’emprenedoria i, al mateix temps, tenen inversions en paradisos fiscals. Com podem distingir l'RSE real de la que només és façana?
JMC: Des d’un punt de vista de l'RSE, que una empresa faci elusió fiscal no té sentit. Hi ha gent que té una visió reduccionista i pensa que l'RSE només té a veure amb temes ambientals i de respecte per a la comunitat. Però els temes fiscals i de bon govern també s’hi han d’incloure. Ara bé, a mi m’és igual per on comenci a gestionar l'RSE una organització: unes començaran per les bones pràctiques en l’àmbit laboral, altres per les socials i altres per la filantropia. L’important és que això sigui un primer pas per identificar les àrees de millora i arribar a fer un model d’empresa nou. Hem de ser crítics amb l’empresa que diu que fa RSE i, alhora, manté les males pràctiques i no té cap voluntat d’esmenar-ho.
AH: L'RSE no és a què dediques els beneficis, sinó com els obtens. Ets ètic i respectuós amb les persones i el medi ambient? En aquest sentit, hem tingut dubtes a l’hora de treballar amb algunes empreses perquè hem vist coses que no quedaven prou clares. I alguns cops hem decidit que, al capdavall, hi hem d’entrar per fer-la millorar i provocar canvis.
JMC: Es tracta de fer que l’empresa comprengui que la gestió responsable no és un desideràtum ètic ni un tema filantròpic, sinó una oportunitat per tenir una empresa millor i que això s’acabi traduint en un retorn. L'RSE et permetrà tenir una organització més sòlida, que generi més confiança en els grups d’interès i que, finalment, rebi el premi de tenir un retorn més gran.
Es diu que la responsabilitat
social forma part de l’Adn de les cooperatives. Creieu que el
cooperativisme ho explota prou bé, això?
AH: És cert que les
empreses cooperatives tenen algunes coses guanyades. Tot i que la
fórmula jurídica no garanteix un funcionament millor, és veritat que els
projectes que han començat com a cooperativa o empresa social tenen uns
principis o valors que haurien de ser propers a l'RSE. També és
veritat que els principis cooperatius estan molt alineats amb el que el
nou management anomena responsabilitat social. Ara bé, crec que les
cooperatives no han aprofitat prou la tirada que ara té tot això. Tenen
un bon discurs i algunes s’identifiquen amb alguna manera de fer, però
comunicativament hi ha molt camí per recórrer. Hi ha cooperatives que
fan les coses molt bé però no saben explicar-les. A més, s’està
detectant que una part de la societat té molta sensibilitat per aquests
temes. És una oportunitat que el cooperativisme no està aprofitant prou
bé.
JMC: Algunes
organitzacions, entre les quals hi pot haver cooperatives i entitats
sense afany de lucre, creuen que tenen l'RSE de manera innata. I que és
una cosa que han de fer la resta d’empreses, que són les que s’han de
guanyar la legitimitat. Penso que això és un error de càlcul important.
Si relegues la RSE només a les empreses perds l’oportunitat de demostrar
exemplaritat i ajudar a introduir les teves bones pràctiques en el món
de l'RSE i que les coneguin altres empreses. El món cooperatiu podria
liderar temes d'RSE. Té bones pràctiques en algunes àrees, però potser
té àrees de millora en altres camps. S’hauria de fer un esforç, hi ha
valors cooperatius que sintonitzen plenament amb la RSE i caldria
estar-hi més presents. I, també, dir a algunes empreses que parlen d'RSE que el que practiquen no és ben bé responsabilitat.
Quins consells donaríeu a les empreses cooperatives interessades a difondre les seves bones pràctiques?
AH: A vegades, des del
cooperativisme i l’economia solidària es dediquen massa esforços a
diferenciar-se de la resta que no pas a posar-se com a exemple. No cal
dir que som l’alternativa, perquè n’hi ha moltes, ens hauríem de
presentar com a experiència que pot ajudar a construir les coses d’una
altra manera, i dir que volem tenir un impacte social i econòmic. Hem de
construir un discurs en positiu en comptes de dir que els altres són
dolents. Hauríem de fer servir les metodologies que fan servir les
altres empreses per poder comparar-nos, i no ens hauria de fer por dir
que ara tenim un impacte menor del que ens pensàvem. Al final, el
llenguatge positiu és el que motiva la gent.
En l’àmbit de la responsabilitat social, què poden aprendre les empreses cooperatives de les mercantils? I a l’inrevés?
AH: El món cooperatiu
hauria d’integrar sistemes de gestió que permetessin comparar-se amb les
empreses mercantils i això ajudés a posar-lo en valor davant de la
societat. S’hauria d’aprofitar perquè el cooperativisme es pogués
explicar, comparar-se amb altres tipus d’empreses i organitzacions i
poder dir que el que està fent des de fa molts anys, ara està de moda.
D’altra banda, l'RSE serviria per quantificar i comprovar si el que
s’està fent és veritat. El món cooperatiu té 7 principis que venen
marcats per l’ACI, però cal demostrar que estan interioritzats. Crec que
la responsabilitat social pot aportar un discurs sobre les coses que
promou el cooperativisme. En l’altre sentit, el cooperativisme podria
servir d’exemple com a forma de funcionar, que és el que pretén la
responsabilitat social. Al final, quan una empresa aposta per gestionar
la seva responsabilitat social intenta explicar que és bona. En aquest
sentit, les cooperatives poden ser un model per explicar que és possible
organitzar-se i gestionar una empresa de manera excel·lent i, alhora,
respectar uns valors propis.
JMC: A vegades s’han
defensat els valors cooperatius centrant-se massa en la forma jurídica.
Crec que l'RSE permet crear un espai de joc en què el cooperativisme
s’hauria d’obrir: es pot defensar un model d’empresa que incorpori
valors cooperatius i de responsabilitat de manera més transversal, sense
que calgui ser necessàriament una cooperativa. En aquest sentit, cal
apostar perquè al món de l'RSE hi hagi indicadors concrets (escales
salarials, implicació dels treballadors amb l’empresa...). El gran èxit
del cooperativisme hauria de ser aprofitar la responsabilitat perquè
aquells valors que sempre ha defensat entrin a formar part del conjunt
del teixit empresarial com a manera de funcionar més plausible, per
donar satisfacció a la societat i, alhora, a les mateixes empreses, tot
demostrant que és un model d’èxit.
AH: Un exemple molt
clar és que fa 10 anys es va impulsar el projecte RSE.Coop, liderat pel
moviment cooperatiu i la Generalitat. Precisament, es pretenia que les
cooperatives fossin líders en l’àmbit de l'RSE. I una de les coses que
es va aconseguir –i que crec que no hem sabut aprofitar– és fer una
adaptació dels indicadors d’una de les metodologies més reconegudes
internacionalment, la
Global Reporting Initiative (GRI), per posar en valor els trets identitaris del cooperativisme. El problema és que no se li ha donat continuïtat.
JMC: Això implica que
hem de ser molt exigents. Pel que fa a l’escala salarial, la societat
actual està preparada per entendre que és una qüestió de dignitat. No
pot ser que la relació entre el salari més alt i el més baix sigui d’1 a
2 milions. Si tenim la valentia de demanar a les multinacionals
transparència i equitat, també ho hem de demostrar nosaltres. No cal
despullar-se del tot, però hem de posar-nos d’acord sobre quins són els
indicadors que ens permeten dir que una economia és digna. Potser aquí
sí que caldria dir que no estem disposats a treballar o comerciar amb
una empresa que tingui una disparitat salarial que sigui inacceptable
des d’un punt de vista ètic.
AH: Cal ser realista.
D’una banda, s’ha de reconèixer el diferent esforç i tasques que fan les
persones dins d’una organització. D’altra banda, és una qüestió de
captar i retenir el talent. Si volem tenir les millors persones hem de
reconèixer el seu esforç. Dit això, en aquest punt no existeix un
consens. Moviments com el del bé comú de Christian Felber diuen que es
conformarien amb una ràtio d’1 a 20, mentre que en el moviment
cooperatiu a vegades es parla d’1 a 12. Crec que la millor escala
salarial és la que decideixin totes les persones que formen part de
l’organització. És a dir, l’assemblea d’una cooperativa és sobirana per
decidir quina és la ràtio justa. En qualsevol cas, no s’haurien de
permetre les diferències d’1 a 360.000 que existeixen actualment.
JMC: Quan parlem de
responsabilitat social ens referim a una metodologia que té un component
de voluntarietat, la qual cosa no vol dir que no s’hagin d’anar buscant
consensos dins de sectors per autoregular-se. L’important és el
concepte de “compleix o explica’t” (comply or explain, en anglès). I no
es tracta d’únicament complir la llei, també s’han de complir les
expectatives. Potser en el nostre sector l’escala salarial plausible és
d’1 a 20, però en una altra empresa és d’1 a 40. Doncs hauria
d’explicar-ne els motius. Una empresa pot tenir una escala salarial més
alta i, en canvi, una altra pot tenir-la més igualitària perquè
externalitza tots els salaris baixos subcontractant persones en comptes
de contractar-les directament. Fa 20 anys
amb les Ong hi va haver una crisi quan es va plantejar un indicador:
quin tant per cent del pressupost es destinava realment a cooperació i
quin a mantenir l’estructura? Això va obligar que algunes organitzacions
expliquessin que es dedicaven a fer sensibilització aquí, d’altres
feien més cooperació al tercer món, etc. Per tant, l’important és
decidir quins són els indicadors vàlids. Fa anys, no donava gaire
importància a les escales salarials. Però ara, veient el que està
passant, és un tema de dignitat i sentit comú.
Treballant amb administracions i
altres entitats per promoure els territoris socialment responsables,
quines serien les principals mesures que hauria d’aplicar un ajuntament
que volgués afavorir l’economia solidària?
AH: No es tracta de fer
bones pràctiques aïllades, calen una sèrie d’accions integrals i
integrades. Per exemple, no només es poden aplicar clàusules socials, es
pot incorporar el discurs de l’economia social en l’educació i en els
càrrecs polítics i en els tècnics.
JMC: És fonamental
disposar d’una base prèvia que fomenti els valors de la cooperació, ja
que tenim un país de pimes que els costa molt créixer i necessiten
innovar. Per fer-ho, s’han d’agrupar i crear aliances amb confiança i
objectius estratègics compartits, cultura del partenariat, el diàleg...
Per al cooperativisme, això és una gran oportunitat i, per tant, cal
aportar les capacitats de fomentar la col·laboració. Aquí hi ha el risc
que les cooperatives només vulguin fomentar la intercooperació amb
altres cooperatives. S’entén que vulguin prioritzar-ho, però no
s’haurien de tancar com si només volguessin créixer en detriment de les
altres.
AH: Hem de partir de
taules de territoris socialment responsables amb la participació
d’agents diversos per analitzar i buscar respostes als reptes que
planteja el territori. Això vol dir que s’han de reunir l’administració,
l’economia social, les pimes, les escoles... Tots els implicats han de
veure com donen resposta a les seves necessitats. A partir d’aquí, cal
veure quina estratègia es prioritza: en algun lloc es poden prioritzar
les clàusules socials, però potser en un altre territori el problema és
l’atur juvenil i cal aplicar altres mesures. Ha de ser un tema
consensuat entre agents que tinguin ganes de construir i col·laborar.
JMC: Aquestes taules
han de tenir organitzacions diverses que treballen l'RSE, fomentar
espais de trobada per compartir, abordar reptes del territori...
Finalment tot això s’ha de vincular a la identitat i visió del
territori, i que s’inclogui en el pla estratègic. A vegades, aquestes
taules tenen un component massa representatiu, i el que cal és que hi
hagi els organismes que estan gestionant l'RSE. Aquest és un matís que
estem intentant impulsar.
AH: Un dels exemples
seria la Garrotxa, un territori que fa temps que va tenir clar que
s’havia d’espavilar, tal com també va passar a Mondragon. Es van adonar
que s’havien de promocionar ells mateixos i van crear un espai de
concertació amb persones que no hi anaven en representació de ningú,
sinó que eren els que treballaven aquests temes dia a dia. Hi ha una
taula de productors agroalimentaris que decideix, per exemple, si es
crea una marca o no.
JMC: Un exemple urbà
podria ser el Raval de Barcelona, un espai amb moltes necessitats i
organitzacions. S’ha treballat per vertebrar tot aquest teixit amb
elements d'RSE, amb grups de treball, la fundació Tot Raval i la
implicació de diversos agents com el petit comerç, empreses més grans,
ciutadania... Si a la Garrotxa és important el turisme rural, al Raval
ho és la cohesió social i la integració de les persones. Per tant, cada
territori ha fet el que li toca: identificar un repte, sumar forces i
que cada empresa, a banda de gestionar l'RSE inherent a la seva
activitat, posi una part d’aquesta RSE al servei del territori.
Quins són els atributs més importants d’una destinació turística socialment responsable?
JMC: És una qüestió de
criteris, hi ha moltes etiquetes, com turisme familiar, etc. Però amb el
turisme socialment responsable estem anant una passa més enllà, parlem
d’un enfocament global que és la concreció del territori socialment
responsable en el camp del turisme. A vegades, les grans marques com,
per exemple, “territoris familiars” estan massa promogudes des de dalt,
des de la iniciativa pública i, per tant, per tenir un segell cal
complir uns criteris estipulats molt clarament mitjançant una norma que
ho regula. En canvi, quan parlem de destinació turística responsable
posem el focus en què també hi hagi organitzacions petites (comerços,
hotels, transportistes...) que integrin la responsabilitat com la seva
manera de fer. Hem de crear la base perquè això sigui autèntic i hi hagi
uns operadors que integrin l'RSE a la seva manera de fer. Al final,
quan un turista arribi a una destinació d’aquest tipus percebrà
autenticitat, i no una etiqueta.
AH: Els últims estudis
d’àmbit internacional posen de manifest que hi ha un col·lectiu de
persones que a l’hora de triar una destinació turística es fixa en coses
que van més enllà que les platges siguin maques. Per exemple, a
Noruega, el 80% dels turistes abans d’escollir una destinació es fixaven
en si era sostenible. Això vol dir que és un mercat en creixement i hem
de ser capaços de demostrar que si ens identifiquem com a destinació
turística responsable això ha de ser veritat.
Parlem del paradigma d’economia
col·laborativa, noves tecnologies i turisme. Es pot considerar que
empreses com Airbnb, Über, Blablacar, etc. actuen amb responsabilitat
social o simplement s’estan aprofitant d’un nínxol de mercat i d’una
tendència?
AH: L’economia
col·laborativa l’estan promovent les grans corporacions, i el món
cooperatiu té un problema. No pot ser que si volem compartir cotxe ho
hàgim de fer mitjançant Google. Com sempre, hi ha gent que fa un bon ús
d’aquestes coses i gent que no. Això vol dir que hi ha grans empreses
que s’aprofiten d’aquest moviment emergent per fer coses que potser són
legals però no són ètiques, com el tema fiscal.
JMC: Si en la nostra
societat està emergint una espiritualitat al marge de l’església,
aquesta s’ha de replantejar què ha fet malament. Si ara ha aparegut
Google al marge dels que fins avui gestionaven la informació, els
mitjans de comunicació s’han de plantejar quins errors han comès. I si
estan apareixent maneres de fer economia col·laborativa, el món
cooperatiu ha de veure quina responsabilitat té, ja que ha aparegut al
marge. Com és que no se li ha acudit abans? L’important és que
l’economia col·laborativa ha de crear valor per a totes les parts
implicades. Estem en un moment de trànsit i cal veure com es poden
adaptar les lleis per fer possible que l’economia col·laborativa
funcioni, no es tracta de desregularitzar i obrir totes les portes, cal
pensar l’impacte que això genera sobre tots els grups d’interès. No pot
ser que hi hagi models de negoci que, com que són ben vistos, se’ls
permeti tot.
Font:
Nexe 36
Des de 1997, Nexe s'ha
dedicat a reflexionar i debatre sobre el cooperativisme en particular, i
l'economia social i solidària en general. Hi trobarem articles,
entrevistes, documents i ressenyes que tracten temes de gestió
democràtica i participativa, intercooperació o responsabilitat social
empresarial, fins a d'altres centrats en el treball cooperatiu, les
finances ètiques, el consum responsable o les alternatives econòmiques
que inclouen el cooperativisme i l'economia social i solidària. En aquests moments, Nexe s'ha convertit en una lectura obligada per a les persones interessades en el cooperativisme. La cooperativa Apòstrof es fa càrrec de la conceptualització, disseny i manteniment del web.
