Les lleis per protegir els col·lectius vulnerables o més exposats a la violència i intimidació han estat un gran pas endavant, que han de permetre que certs col·lectius no es vegin assetjats ni físicament ni moralment per ningú.
Dit això -que és el més important!-, observo situacions en què es produeix un desenfocament de l'objecte de la regulació. Per exemple, algú demana que en el context organitzacional no es pot explicar cap acudit que tingui connotació sexual o que pugui referir-se a un col·lectiu tradicionalment vulnerat, argüint que tal fet sexualitza o racialitza l'ambient i pot suposar un assetjament a una persona o col·lectiu.
I certament no vull treure rellevància al canvi cultural, de costums, de sensibilitat, per on estem transitant. Però també cal una certa anàlisi crítica, ja que en alguns casos s'arriba a establir un seguit de prohibicions cohibidores de la lliure expressivitat, amb una moralitat pròpia de col·legi de monges d'unes quantes dècades enrere.
És evident que hi ha acudits i expressions que són ofensives, i altres que ho poden ser. Però la intencionalitat i el context compten. Oi que jo puc explicar un acudit de negres a un amic negre i un andalús em pot explicar un acudit de catalans, sempre en un determinat context i sense voluntat d'ofendre? També és evident que la línia pot ser en alguns casos difícil d'establir.
Però això no treu que l'objectiu és evitar ofendre i evitar l'assetjament, i de manera més general, transformar la cultura des d'un model de patriarcat i eurocentricitat a un model més respectuós. Però cal sentit comú, i optar per l'apoderament de les persones, l'autoregulació, el lideratge ètic, el control, l'enfortiment de la cultura del respecte, i moltes altres mesures abans de la infantilització que suposa fer una llista de les paraules i tipus d'acudits que no es poden dir en cap cas.
Perquè la por i la inseguretat, el no saber gestionar les coses, porten a ultraregular. De manera que, per protegir legítimament, s'acaba fent un règim de la por sobre què pots dir. Algunes persones van interpretar que calia matar els capellans quan Marx va dir que amb la revolució els capellans desapareixerien: és una manca de comprensió de les relacions de causa-efecte. Doncs ara algú pot interpretar que si eliminem tots els acudits que incloguin les paraules penis, negre o caca, es millorarà el respecte a les persones de l'organització.
La por fa agafar el rave per les fulles, i persones amb molt bona intenció i amb un gran sentit humanístic, i molt progressistes, poden acabar esdevenint els guardians de nous dogmes fruit d'un desenfocament.
M'ha agradat llegir aquesta resposta d'en Peyu a una entrevista que li fan a Vilaweb: “Em fa patir que acabem essent més carques que els nostres avis”. En concret, diu que està molt bé que lluitem per la igualtat i per protegir els col·lectius minoritaris, i tot el que vulguis, però l’humor ha de transitar per uns altres camins. Em fa patir una mica que volent ser més respectuosos que ningú, acabem essent més carques que els nostres avis. Jo recordo els meus fent bromes que eren molt més transgressores i gamberres que les que es fan avui.
Doncs això. I feta la reflexió, insistiré que òbviament que cal evolucionar, a partir de l'empatia i el desenvolupament de sensibilitats més àmplies. Però malament rai el dia que una organització tingui el llistat de mots prohibits, perquè mostrarà el fracàs de la gestió de la cultura interna.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada