Vaig començar renegant de l'anglicisme empoderar, prescindible davant del nostre tradicional apoderar. Però la lluita és perduda. Empoderar guanya irremeiablement la batalla. Em queda el dubte de si poden tenir usos matisadament diferents:
Apoderar té el sentit més objectivable de atorgar un poder, mentre que empoderar té el sentit més subjectiu d'una persona sentir que disposa del poder. Així, diria que en matèria legal sols té sentit apoderar i en psicologia sols té sentit empoderar.
Si és així, apoderar requereix un subjecte i un receptor: jo t'apodero a tu. Mentre que empoderar hauria de tendir a ser més reflexiu: jo m'empodero o em sento empoderat. Cert que també es pot donar l'ús de jo t'empodero però considero que l'empoderament autèntic és endogen. Per tant, jo et puc ajudar a empoderar-te però jo no puc empoderar-te a tu.
Entre la legalitat i la psicologia, parlem de les organitzacions: jo t'apodero quan et dono un càrrec però potser no ajudo a empoderar-te si no creo les condicions perquè puguis exercir el teu poder.
Portem-ho al terreny clàssic: l'autoritat es delega, però la responsabilitat es comparteix. Quan et delego formalment l'autoritat t'estic apoderant, donant poders formalment. Però per assegurar que n'assumeixis la responsabilitat -la qual compartirem- he de contribuir en el teu empoderament.
Si no hi ha empoderament, l'apoderament és una carcassa buida. Si em permeteu la broma: com diria en català central algú amb dificultat per pronunciar les erres, seria un empudegament, infectant de mala olor o mal rotllo l'entorn organitzacional.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada