Una finestra en la història: aquí es bifurca el nostre destí

La situació política catalana ha obligat els partits espanyols a moure fitxa. Fins i tot el Partit Popular s'apunta a la reforma de la Consititució Espanyola, tot i que ja ha aclarit que l'objectiu seria per blindar les competències de l'Administració central i, per tant, per a reforçar la unitat d'Espanya i culminar el procés de recentralització que ha portat a terme en els darrers anys sota el programa dissenyat fa anys per la FAES.

La reacció dels partits espanyolistes, ja siguin de dretes o d'esquerres, no pretén crear un espai polític per a la convivència entre les diferents nacions sinó tot el contrari, assegurar el triomf del nacionalisme espanyol i convertir l'estat espanyol en una única nació. No caldria, doncs, comentar gaires coses.

La sortida en escena de nous partits també ha ajudat a clarificar el panorama. UPyD té un posicionament unionista amb expressions extremes, amb to feixistitzant, mentre que Ciudadanos intenta presentar la mateixa ideologia unionista amb un to més modern, sense tantes estridències, però amb idèntic objectiu. De fet, el seu propi naixement va lligat a la necessitat de plantar cara al risc de secessió, més enllà de la pantalla en una regeneració de la qual parlen però que difícilment poden aspirar a representar.

En el cas de Podemos, hi ha una diferència nominal important ja que parteixen de la plurinacionalitat de l'Estat, de la mateixa manera que feia el PSOE fa anys. Però no és una diferència operativa significativa perquè qualsevol procés constituent o de regeneració ha de passar primer pel conjunt dels espanyols. O sigui que els catalans som una nació fictícia, de fireta. I moltes veus afirmen que a mesura que passin aquests primers mesos, Podemos anirà ocultant aquestes referències ja que altrament no podrà aspirar a créixer electoralment a Espanya.

Finalment, si ens atenem als partits que cuinaran la reforma, trobem que s'està iniciant un debat sobre la possible reforma de la CE en el qual el punt de partida mínim és com assegurar la continuïtat d'allò que és inseparable, per mandat diví i pels segles dels segles. Cap referència a la voluntat de construir un espai de convivència entre les diferents nacions, cap referència als errors comesos en la política del cafè per a tothom, cap esmena de la voluntat de recentralització.

Per a Catalunya sols queda una esperança, la llibertat que ha de permetre alliberar moltes energies positives al servei de la construcció d'un nou estat. Vist des d'aquest punt de vista fins i tot la crisi es pot veure en positiu, perquè ha de permetre combinar les dues energies: la llibertat i la igualtat. Sabem les conseqüències econòmiques i socials d'aquests darrers vuit anys, i sabem que cal garantir la cohesió social. La prioritat social s'ha instal·lat a la nostra societat en capes molt àmplies, de manera que ara és el moment de generar un gran consens social sobre el sentit social del nou estat.

Estic convençut que ara com mai, el procés constituent del nou estat també ho serà a nivell social. Sense cap revolució traumàtica, sense escarafalls. La revolució dels somriures també farà que el nou pacte social que requereix la creació del nou estat es pugui fer amb grans possibilitats d'èxit a l'hora d'establir els consensos bàsics i transversals. Tenim una oportunitat enorme. Se'ns ha obert una finestra en la història. Aquí es bifurca el nostre destí. Podem ser valents i abordar-lo o podem ser provincians i deixar que les oligarquies que governen i dominen l'estat segueixin imposant els seus privilegis, limitacions mentals i culturals, i afavorint l'economia extractiva.

Tan de parlar de construir un Territori Socialment Responsable, que pugui fer front als seus reptes, a les seves necessitats, comptant amb el diàleg entre les parts, i amb principis ètics i de sostenibilitat, transparència i bon govern, i ara se'ns obre l'oportunitat de remoure les principals barreres que impossibilitaven el repte. Després del 27-S, si els catalans i les catalanes així ho volen, el futur passarà a dependre de nosaltres, en el marc europeu i dins el concert de les nacions, amb grans interdependències, però sense ser governats des d'una altre context nacional i amb uns interessos clarament divergents.