Un cap de setmana a la Marina Alta: història, festes i llengua

Vinc de passar uns dies a la Marina Alta, a les comarques centrals del País Valencià també conegudes com Diània o Governació de les Muntanyes. Presento així la ubicació en el territori perquè sovint es desconeix que aquestes terres eren més o menys la històrica Governació de Xàtiva (XIII-XVIII) i després la província de Xàtiva (segle XIX). En termes legals actuals diríem que la Marina Alta forma part de la província d'Alacant.

La capital és Dénia, l'antiga Dàniya dels taifes musulmans, i també la Diniu dels ibers. Però foren els romans qui originaren el nom: Dianium (la vila de Diana). Dénia va ser pionera a proclamar rei l'arxiduc Carles, i després dels tres setges de la Guerra de Successió, la ciutat es va haver de repoblar de nou amb catalans i mallorquins ja que després de l'entrada dels borbons al 1708 sols hi quedaven vells. Per contra, el municipi veí de Xàbia participa en el bàndol borbònic i, per això, acabada la guerra, obtindrà privilegis, títols i una concessió per al port per poder exportar mercaderies i fruits del país, convertint-se en el motor de l'economia del municipi. Pel que fa a Dénia, un segle després, ja recuperada de les greus represàlies del règim borbònic, experimenta un gradual creixement especialment amb el florent comerç de la pansa. La crisi de la pansa, amb la fil·loxera de principis del segle XX, suposa una certa paralització econòmica tant de Dénia com de Xàbia.

A partir dels anys 60 el turisme esdevé el principal sector econòmic de la zon, provocant la desaparició d'indústries. També comença una accelerada urbanització, que durant aquests anys recents de bombolla immobiliària ha tacat tot el territori d'urbanitzacions. Es fa difícil trobar a la comarca un indret natural, un turó, on no hi hagi arribat la mà de l'home per la via de la construcció de cases i conjunts residencials. A més, fets amb tanta mala traça, criteri, ordenament, que han provocat un mal indeleble al territori, trinxant-lo, i manllevant-li una part molt important del seu atractiu paisatgístic.

Impressionants el Montgó i el Castell de Dénia. O el que queda del castell, però igualment és una visita obligada. El Massís del Montgó, declarat parc natural, separa Dénia de Xàbia. En època musulmana es diu que s'anomena Caon, on donaria Mongó, passant per mont Caon i Mont-Gaun. Des dels miradors es pot divisar de manera molt diàfana Eivissa. De fet, el massís és l'última unitat de la serralada prebètica abans de ressorgir mar endins com a illa d'Eivissa!

He pogut menjar arròs a banda, espencat, polp sec... i altres receptes de la cuina local. I he visitat indrets de gran bellesa com la Vall de Gallinera, la Cova de Rull, o la ciutat de Xàbia. I he tingut la fortuna de coincidir amb les festes de Moros i Cristians, amb una desfilada enorme, amb vuit filades (filaes) cristianes i vuit de mores. Penso que a casa meva, a Vilanova i la Geltrú, aquesta festa ja no podria existir perquè un partit de tots els colors alternatius va decidir que ni en temes de cultura popular es podia mantenir la paraula moro, i així es van carregar el Moro Manani.

Vull ressaltar que des de ja fa quize anys, les dones també participen a les filaes, paper que tradicionalment sols estava reservat als homes. Malgrat que aquesta introducció no és fidel a la història, té tot el sentit com a part de la normalització de la igualtat de sexes a la nostra societat, a banda que, igual que al teatre, el participant desenvolupa un paper, de manera que no és important el sexe de cadascú. Me n'alegro molt pel pas que van fer!

A la comarca es manté un ús important de la llengua pròpia, especialment als pobles, mentre que a les ciutats de costa l'afluència d'immigració i sobretot de treballadors del sector turístic fa que el valencià tingui una presència menor. No m'he trobat en cap circumstància en què no se m'entengués, si bé vull fer notar els fenòmens que són coneguts i habituals. Per una banda, respecte als valencianoparlants, que tenen tendència a parlar-te en castellà si no et coneixen. Després d'insistir, recuperen la seva llengua si bé la diglòssia ha fet i fa molt mal, ja que encara hi ha una consideració subconscient d'inferioritat de la llengua pròpia davant la llengua de l'Estat. Per altra banda, hi ha les persones no valencianoparlants, en els quals crec que puc afirmar que -a diferència del que succeeix a Catalunya- s'aprecia una estranyesa i en algun cas un punt d'incomoditat pel fet que no canviïs a la seva llengua. Tractant-se d'un indret turístic i de serveis, caldria que aquestes persones, i sobretot les empreses per les quals treballen, prenguessin consciència del mal servei, desconsideració i fins i tot mala educació que suposa que sigui el client qui es vegi obligat a canviar de llengua. Encara avui, certes persones consideren que el bilingüisme sols correspon als valencianoparlants (o catalanoparlants) i no als altres, que es deuen creure superiors. Ho dic en aquests termes perquè una cosa és el bilingüisme a la societat o al carrer, però quan parlem d'una relació comercial se suposa per per respecte, tracte correcte, i sentit de servei, és el treballador que atén el que ha de parlar la llengua del client.

Altres curiositats respecte a la llengua:

• A la visita a la Cova del Rull, que és de l'Ajuntament, la guia municipal, valencianoparlant, fa tota l'explicació en castellà i ni tan sols ha preguntat en quina llengua els presents ho preferíem. Curiós!
• Al web de l'hotel Reig es diu que atenen en castellà, anglès i francès, i resulta que parlen un valencià fantàstic que no apareix entre les llengües referenciades. Doncs mira que vaig estar a punt de no seleccionar-lo per aquest motiu, però no tenia moltes alternatives. Per què no hi posen la llengua pròpia? Vergonya? Por que el turista espanyol els penalitzi? Auto-odi? Vés a saber, coses de la diglòssia.
• En alguns restaurants, després de demanar el plat et deien, amb amabilitat, me puede indicar el número del plato? per tal d'assegurar si ho havien entès bé... I en un cas, eso de la truita exactamente qué es?, pregunta a la qual respons amb un moviment de mà batent l'ou òbviament, perquè jo no estic fet per actuar de traductor automàtic de cambrers no preparats per a la feina que fan. Lògicament t'entenen de seguida!

En tot cas, he de dir que parlés en català amb el meu accent o bé hi posés un accent valencià, en cap cas vaig tenir cap dificultat, com és normal. Aquelles són terres on la llengua és prou viva. El problema de vegades es produeix més a les ciutats, València o Alacant, on si estableixes diàleg amb algú és més fàcil que acabi sorgint alguna expressió sobre català i valencià com a llengües diferents. És bo recordar que aquest estiu fa 40 anys que un grup de catedràtics de la Universitat de València van sol·licitar un dictamen lingüístic que va expressar el següent:

Los firmantes, miembros de las Academias Española y de la Historia, habiendo conocido la peculiar controversia que durante meses pasados se ha hecho pública en diversos órganos de prensa valencianos, acerca del origen de la lengua hablada en la mayor parte de las comarcas del País Valenciano, y a petición de personas interesadas en que demos a conocer nuestra opinión sobre este asunto, científicamente aclarado desde hace muchos años, deseamos expresar, de acuerdo con todos los estudiosos de las lenguas románicas:

Que el valenciano es una variante dialectal del catalán. Es decir, del idioma hablado en las islas Baleares, en la Cataluña francesa y española, en la franja de Aragón, en la mayor parte del País Valenciano, en el Principado de Andorra y en la ciudad sarda de Alguer. Por todo ello, nos causa sorpresa ver este hecho puesto públicamente en duda y aún ásperamente impugnado, por personas que claramente utilizan sus propios prejuicios como fuente de autoridad científica, mientras pretenden ridiculizar e incluso insultar a personalidades que, por su entera labor, merecen el respeto de todos y en primer lugar el nuestro.

Se hace fácil suponer que tras esas posiciones negativas se ocultan consideraciones y propósitos que en nada se relacionan con la verdad de un hecho suficientemente claro para la filología y para la historia. Es culturalmente aberrante todo intento -como el que contemplamos- de desmembrar el País Valenciano de la comunidad idiomática y cultural catalana, por la que, como escritores e intelectuales españoles, no tenemos sino respeto y admiración, dentro del cual el País Valenciano ha tenido y tiene un lugar tan relevante.

Dámaso Alonso [aleshores director de la Real Academia Española], Jesús Pabón [director de la Real Academia de la Historia], Antonio Buero Vallejo, Tomás Navarro, Pedro Laín Entralgo, José María Pemán, Vicente Aleixandre [poeta de la Generació del 27 i premi Nobel de literatura el 1977], Fernando Lázaro Carreter [president de la RAE 1991-1998], Alonso Zamora Vicente, Salvador de Madariaga, Marqués de Lozoya, Miquel Batllori, Camilo José Cela [premi Nobel de literatura el 1989], Rafael Lapesa, Manuel Alvar y José Antonio Maravall.

Ho recordava l'Antoni Bassas fa uns dies a l'ARA. Ell hi afegia L’escrit és del 1975. L’obsessió per destruir la unitat del català, per impedir de totes totes que sigui la llavor d’una unió política dels seus parlants, ve d’antic. Hauria de ser motiu d’una profunda vergonya que hagi sigut en l’Espanya democràtica que hàgim conegut l’apoteosi del separatisme lingüístic català més “aberrant”. Amb el català sí que s’ha pogut ser separatista, encara que hagi calgut adoptar una posició anticientífica.

És curiós que els que més clamen contra el secessionisme polític de catalunya porque dividir siempre es malo siguin els que més clamen pel secessionisme lingüístic porque detrás de la unidad de la lengua catalana hay la voluntad pancatalana de conquistarnos. Fan riure per la ridiculesa dels arguments però sobretot per la incoherència extrema entre els seus propis arguments!