D'Argentina estant (2): Dia de la Bandera

Després de passar uns dies a Rosario (Santa Fe, Argentina) per feina, deixo anotades algunes reflexions a mode de quadern de bitàcola!

La ciutat de Rosario està ubicada al centre-oest d'Argentina. Hi viuen més d'un milió d'habitants i és la capital i ciutat més important de la província de Santa Fe. Es la va declarar ciutat el 5 d'agost de 1852. I entre els seus principals atractius destaca el Monument a la Bandera. 

Cal dir que la meva estada a Rosario va coincidir amb el Día de la Bandera Nacional: inicialment em va sorprendre la gran quantitat de banderes que hi havia arreu, en edificis oficials, particulars o fins i tot en taxis. 

Vaig pensar si es podia tractar d'algun fenomen esportiu, ja que s'estava jugant la Copa Amèrica, fins que vaig comprendre que es tractava dels actes de celebració de la bandera, que el general Belgrano va plantar per primer cop allà mateix on ara hi ha la ciutat de Rosario. 

Vull fer constar que els colors de la bandera, nascuda en el moment de la guerra de la independència d'Espanya, no té res a veure amb Roger de Flor, com en alguna ocasió algú havia dit! Els colors blanc-i-blau corresponen a la casa reial espanyola, i és per això que també molts clubs esportius "reials" els porten en la seva equipació.

Vaig assistir als actes de celebració, que van tenir lloc el 20 de juny en un escenari muntat entre el riu Paranà i el Monument a la Bandera. Tots els discursos van estar molt inflamats amb un to molt patriòtic: "Día de la Bandera: Rosario, cuna de la Bandera Argentina, ratificó su compromiso con la Patria". Mirant-m'ho com a català, que sóc nacionalista en el sentit d'aspirar al ple reconeixement nacional del meu país, el to nacionalista que s'hi vessava, amb referències constants a la "enseña patria", em resultava un punt incòmode. Tot i trobar-lo correcte, en la meva perspectiva tenia un deix de romanticisme i de patriotisme que em resultava antic. Si això va així en totes les autoritats, més crític em mostraria amb la presidenta, amb un to populista excessiu.

La intendenta (alcaldessa) Mónica Fein va dir coses com ara “Estamos aquí, bajo nuestra enseña patria, para comprometernos a trabajar juntos, codo a codo, a fin de expulsar la violencia, el dolor y la injusticia de nuestras comunidades, esforzándonos para que cada día haya más equidad y más dignidad para todos y cada uno de los argentinos y argentinas”. Igual que el governador de Santa Fe, Antonio Bonfatti, tots dos socialistes, van barrejar les consignes patriòtiques amb referències socials, però amb un discurs ni emotiu en la part patriòtica ni gaire creïble en la part social. Sobre el general Manuel Belgrano –mort fa 195 anys– el va definir com “uno de los hombres más nobles de nuestra historia, aquél que supo dar las batallas necesarias para que nuestro país lograra su Independencia".

Va tancar l'acte la presidenta Cristina Fernández de Kirchner. Va arribar força tard i amb un helicòpter que va passar per sobre de la multitud per fer-se veure. Els moviments i organitzacions peronistes ho ocupaven tot, amb ostentació de poder: les seves banderes i pancartes van impedir que es poguessin veure els parlaments de l'alcaldessa i el governador. Sols les van abaixar quan va ser el torn de la presidenta, en un abús de posició. Cal dir que les seves banderes fins i tot estaven damunt la torre de la televisió pública. 

Respecte la presidenta he de dir que em va semblar una excel·lent oradora, amb un gran domini de l'expressió, les emocions, la veu trencada quan convenia, els silencis... Va dir tot el que havia de dir, amb l'ordre adequat, des de "los fondos buitres" fins a "mi compañero que ya no està entre nosotros", passant per l'obligada referència a les Malvines. El to, tremendament nacionalista i populista.

Les paraules anteriors, de dos socialistes, també tenien un component social, però ni per a mi se'm feien creïbles. Em recordaven algunes paraules d'aquí, de personatges que es presenten com a defensors de l'esquerra però que no s'ensuma que tinguin valors d'esquerres i amb prou feines poden pretendre aspirar a ser gestors acceptables. De fet, diverses persones em van afirmar que l'únic de bo que havien fer els socialistes per a la ciutat era obrir-la al riu, de la mateixa manera que havien obert Barcelona al mar. La comparació també me la feien ells, i de fet van tenir relacions institucionals i professionals amb la capital catalana per al seu procés de reforma urbanística.

La Kirshner era tota una altra cosa, impressionant, ho reconec. Gent plorant al costat meu. Molta força. Després em van portar a veure barris de gent pobra. Em deien que alguns fa tres generacions que no han treballat mai. Viuen de les subvencions públiques. És el que té el populisme, es tracta de tenir i mantenir una borsa de vots captius, molta gent que et voti sempre. Comprar el vots. I fer-ho no de manera evident com estic ara jo alegrament donant a entendre sinó amb un discurs ben travat, de caràcter social, que es fa creïble i que desperta emocions comunitàries. Tremolo de pensar que algú està dissenyant que el model ens arribi a casa...

Per tuit amb un argentí, reflexionàvem sobre això. I jo deia que "veo curioso y preocupante esa ocupación de la izquierda por estrategias y gente sin valores de izquierda". Estem en temps de canvis... Acabava jo amb una esperança en positiu: "Los valores de libertad e igualdad se ven apretados por la Ética y la Sostenibilidad".