En Sebastià Soler i Miró va arribar a Xile al 1868 provinent de Vilanova i la Geltrú i al cap de deu anys es va establir a Iquique (encara Perú fins a la Guerra del Pacífic). En aquell moment posseïa dos vaixells (Cristóbal Soler i Ricart Soler) un dels quals es va enfonsar a la badia d’Iquique.
La seva activitat comercial es va centrar en la construcció d’edificis i cases, a la compra de fustes a San Francisco de Califòrnia, i a la construcció de vaixells i venda de fustes elaborades.
Cal fer notar que els vaixells que marxaven d’Iquique carregats de salnitre (nitrat de Xile) cap a Califòrnia aprofitaven el seu retorn per a portar una fusta molt valorada, el pi d’Oregon, que els servia de llast per als vaixells i que permetia construir cases de fusta de molta qualitat. Encara avui es mantenen moltes de les cases d’aquella època on destaca la bona qualitat i conservació del pi d’Oregon.
Quan foren transportades les restes de Prat i Serrano, herois de la Guerra del Pacífic, des del cementiri Núm. 1 a la Catedral, els taüts foren transportats en unes formoses carrosses confeccionades per “Soler Hermanos”, que foren donades posteriorment a la Companyia de Bombers Iberia Núm.1. Al 1888 aquesta empresa va guanyar la proposta per a construir el Teatre Municipal d’Iquique, a la plaça Arturo Prat, el qual des del 1987 està reconegut com a monument nacional.
Soler i Miró també va participar en la construcció de l’edifici per al Casino Espanyol d’Iquique, inaugurat el 1904. I quan es va reconstruir el Mausoleu de la Beneficència Espanyola d’Iquique, va fer donació del forjat de ferro per a la porta d’entrada al sarcòfag.
De tornada a la seva ciutat natal, va fer construir Can Pahissa (vegeu foto adjunta), que és l'edifici modernista més notable de Vilanova i la Geltrú. Va ser construït entre 1916 i 1921 promogut per Sebastià Soler Miró, retornat de Xile on s'havia enriquit entre d’altres amb el comerç de guano. És espectacular el vestíbul, amb una composició de fantasia basada en formes sinuoses i ovoïdals, així com els vitralls policroms de la lluerna del saló o el jardí, amb el seu mirador rocallós on hi figura el nom del propietari. Els fons familiars estan dipositats a l’Arxiu Comarcal del Garraf
Des de l'any 1984, aquest edifici va esdevenir el Casal d'Avis municipal. Qui escriu aquestes línies va ocupar, com a Regidor de l’Ajuntament de Vilanova i la Geltrú, la responsabilitat d’aquest casal entre els anys 1995 i 1999, havent de dedicar una especial atenció al manteniment de l’edifici, en diàleg amb els col·lectius d’usuaris i usuàries del casal..
Poder passejar entre edificis construïts a Iquique per Soler i Miró ens ha permès recuperar de la memòria una part de la història que ens uneix amb l’altra banda de l’Atlàntic a partir d’aquells emprenedors que van anar a fer les amèriques, els que a casa nostra són coneguts per ‘indianos’ i que, els que van poder tornar amb la riquesa acumulada, van fer aportacions substancials a l’arquitectura i a les comunitats de poblacions com Vilanova i la Geltrú, Sitges, i moltes de la comarca de Maresme i altres.
La seva activitat comercial es va centrar en la construcció d’edificis i cases, a la compra de fustes a San Francisco de Califòrnia, i a la construcció de vaixells i venda de fustes elaborades.
Cal fer notar que els vaixells que marxaven d’Iquique carregats de salnitre (nitrat de Xile) cap a Califòrnia aprofitaven el seu retorn per a portar una fusta molt valorada, el pi d’Oregon, que els servia de llast per als vaixells i que permetia construir cases de fusta de molta qualitat. Encara avui es mantenen moltes de les cases d’aquella època on destaca la bona qualitat i conservació del pi d’Oregon.
Quan foren transportades les restes de Prat i Serrano, herois de la Guerra del Pacífic, des del cementiri Núm. 1 a la Catedral, els taüts foren transportats en unes formoses carrosses confeccionades per “Soler Hermanos”, que foren donades posteriorment a la Companyia de Bombers Iberia Núm.1. Al 1888 aquesta empresa va guanyar la proposta per a construir el Teatre Municipal d’Iquique, a la plaça Arturo Prat, el qual des del 1987 està reconegut com a monument nacional.Soler i Miró també va participar en la construcció de l’edifici per al Casino Espanyol d’Iquique, inaugurat el 1904. I quan es va reconstruir el Mausoleu de la Beneficència Espanyola d’Iquique, va fer donació del forjat de ferro per a la porta d’entrada al sarcòfag.
De tornada a la seva ciutat natal, va fer construir Can Pahissa (vegeu foto adjunta), que és l'edifici modernista més notable de Vilanova i la Geltrú. Va ser construït entre 1916 i 1921 promogut per Sebastià Soler Miró, retornat de Xile on s'havia enriquit entre d’altres amb el comerç de guano. És espectacular el vestíbul, amb una composició de fantasia basada en formes sinuoses i ovoïdals, així com els vitralls policroms de la lluerna del saló o el jardí, amb el seu mirador rocallós on hi figura el nom del propietari. Els fons familiars estan dipositats a l’Arxiu Comarcal del Garraf
Des de l'any 1984, aquest edifici va esdevenir el Casal d'Avis municipal. Qui escriu aquestes línies va ocupar, com a Regidor de l’Ajuntament de Vilanova i la Geltrú, la responsabilitat d’aquest casal entre els anys 1995 i 1999, havent de dedicar una especial atenció al manteniment de l’edifici, en diàleg amb els col·lectius d’usuaris i usuàries del casal..Poder passejar entre edificis construïts a Iquique per Soler i Miró ens ha permès recuperar de la memòria una part de la història que ens uneix amb l’altra banda de l’Atlàntic a partir d’aquells emprenedors que van anar a fer les amèriques, els que a casa nostra són coneguts per ‘indianos’ i que, els que van poder tornar amb la riquesa acumulada, van fer aportacions substancials a l’arquitectura i a les comunitats de poblacions com Vilanova i la Geltrú, Sitges, i moltes de la comarca de Maresme i altres.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada