La gran desigualtat existent a Xile demostra que aquest no és ben bé el país de la igualtat d’oportunitats. No ho és per a les dones, en un país que malgrat que té la seva primera presidenta, està tot just començant a introduir mesures que facilitin la equitat. Però menys ho és per als diferents estrats de la societat.
Els nivells socials, des dels A per als més rics fins als D i E per als més pobres, no tenen una mobilitat suficient. Allò que a Europa coneixem com l’ascensor social i que tants bons resultats ha donat a Catalunya per a la integració i la cohesió social (potser és el que millor ha funcionat enmig d'altres coses mediocres) a Xile no ha funcionat malgrat que en els discursos emfasitzen els models meritocràtics.
Parlen d’una meritocràcia en tot cas limitada a les classes superiors com fa evident una dada cruent: només el 3% de les persones que accedeixen a l’escola primària pública arribaran a la universitat.
Per Santiago i a tot Xile hi ha un nombre elevadíssim d’universitats. A cada cantonada en trobes alguna, diferents universitats o múltiples centres de cadascuna. Algú em va indicar que elegir els estudis i la universitat on els vols cursar és una decisió fonamental en la vida.
No obstant, la decisió veritablement fonamental i que et marcarà per a tota la vida si vius a Xile és si matricules el teu fill o filla en una escola pública o privada. Dit amb tota la cruesa, si amb la limitació dels teus recursos condemnes la teva descendència a seguir en un vedat de pobresa sense possibilitat d’ascendir professionalment i socialment.
14.8.07
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada