El primer és el propi nom, CaixaBank. Amb el canvi de nom fruit de la bancarització, La Caixa no podia fer el pas a denominar-se en castellà. Però alhora els feia por una nova marca en català per la reacció que pogués mostrar el mercat espanyol, malgrat l'èxit de la denominació tradicional de La Caixa. Per això, van mostrar intel·ligència comercial i brandística -ja goso crear mots nous a partir d'anglicismes-, i valdre's d'una paraula catalana -banc- però escrita a l'anglesa. Poc hi fa si ho diem al revès, una paraula anglesa però homòfona amb la catalana. El fet és que als catalans ens resulta catalana i als espanyols anglesa, i santes pasqües.
En canvi, per la meva part no donaria l'aprovació a la denominació que CaixaBank dóna al nou model d'oficines, Store. Em sembla un abús d'anglicismes. No hi ha cap paraula en català per definir allò que es pretén? No podem inventar-la, si cal? O pensem que el mot anglès significa de tota la vida allò que es vol representar? ¿Potser senzillament es creu que el mer ús de la llengua anglesa suposa un sentit de modernitat i innovació el qual es vol capturar? En aquest cas, ¿hem de relegar les nostres llengües romàniques, català, castellà, francès, italià... i abandonar-les de la possibilitat de conferir-los l'oportunitat de mostrar-se fresques?
Pensem que avui dia, ja no és la premsa ni la literatura ni molt menys l'església la que va donant frescor a la llengua, per la via de posar-la al dia i generar innovacions lèxiques. Millor dit, molts agents hi poden tenir un paper, i el conjunt dels seus parlants els primers, però hem de ser conscients que el món corporatiu és -com en moltes altres realitats- qui té la capacitat de marcar si una llengua és rellevant. Molt més que els poders públics, ho sabem prou els que patim que sols un 4% de l'oferta cinematogràfica en cartellera sigui en català. Si les empreses, davant un judici a Catalunya, no optessin per la por i usessin de manera generalitzada la llengua pròpia del país, això dels jutges que acaben imposant la seva llengua per la força s'acabaria en un tres i no res. O igualment, si les empreses haguessin fet sentit la seva indignació i repulsa quan sobtadament va néixer una nova llengua, el LAPAO, poques ganes li hagués quedat al nacionalisme espanyol d'anar provocant conflictes lingüístics i socials. La responsabilitat de les empreses davant la societat també passa per abordar els temes de llengua, de la sostenibilitat de les llengües i del respecte als parlants i a les societats on operen i obtenen beneficis.
Acabem tornant al model Store. Així com CaixaBank sabem com ho hem de pronunciar, com cal pronunciar Store?
- stoə, en anglès?
- əstor o əstɔr, catalanitzant-ho?
- stor o stɔr, fent un migmig?
- stɔɹ, en americà?
- stɔː, en received?
- sto(ː)ɹ, segons la pronúncia ròtica sense la fusió horse-hoarse?
- O potser əstɔrə, o sigui, estora, com en rigor caldria llegir en català?
Els encarregats de la creació de la marca han entès que un mot anglès era una expressió més neutra, sols connotada per modernitat i innovació, mentre que els ha fet mandra haver de fer servir una paraula pròpia, o fins i tot fer algun invent lèxic. Per altra banda, segur que en aquest cas ha prevalgut la idea d'esquivar haver de fer servir un mot diferent en català o castellà. Més comoditat. L'anglès hi surt guanyant. Ajudem a fer gran la llengua dels anglesos!
Aprofito per citar un article d'aquesta setmana de Xavier Bosch on també es mostrava crític amb l'Obra Social de la Caixa pels anglicismes. En aquest cas, ell es referia al SAVE THE DATE que, en majúscules, encapçalava un correu convidant a un acte.
Acabo la reflexió indicant que no sóc pas refractari a ultrança als anglicismes. De fet, en la meva activitat professional m'he trobat en alguna ocasió que m'han demanat d'evitar fer ús d'algun que jo proposava. O sigui que en absolut hi sóc immune. Sols crec que cal una certa reflexió per part dels del món del màrqueting, el naming i el branding! I que aquesta ha de venir també induïda, motivada i refrendada per la sensibilitat corporativa, en el marc d'un sentit de responsabilitat envers les llengües pròpies. I que aquesta reflexió sobre quins són els límits també ens pertoca als professionals. I per no plantejar-ho en negatiu, com una limitació, diria que la reflexió seria com ser més innovadors amb la pròpia llengua.
PD: ja que conferim tant sentit de modernitat a l'anglès, em permeto d'aportar aquesta reflexió sobre la pronúncia de Zara, que la majoria sol pronunciar, amb gran provincianisme, Thara en lloc de Zara: No siguem provincians: diguem Zara i no Thara, sisplau
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada