I això té grans conseqüències en la vida política i fora d'ella, perquè responsabilitza les persones, empodera la ciutadania, i fa pensar que tot és possible i que tot depèn de nosaltres, no d'algú que pensa i vetlla per nosaltres i ens proveeix protecció i prosperitat. És una manera d'afrontar la vida completament diferent i absolutament necessària per a sobreviure a temps convulsos. Comporta abandonar una mentalitat provinciana i limitada, i pensar sense fronteres mentals, assumint les propis riscos i fent front al propi futur.
Sentir-se responsable davant tu mateix, davant la societat, davant el món, davant el futur... és el contrari d'amagar el cap sota l'ala i també d'un fugida endavant. No vol dir anar contra res ni ningú. Vol dir refer els contractes socials i donar-los un valor de pacte viu i actiu. Vol dir que, amb bones maneres, diàleg i esperit constructiu, tot es pot parlar.
Podem treure'n moltes derivades. Per exemple, portat aquest esperit al món de les empreses, podria voler dir que les normes i regulacions no són una imposició que algú ens determina i que hem de procurar esquivar, sinó que són la manera com la societat lliurement decidim funcionar. Les empreses assumim un compromís amb la societat de fer les coses bé, i les lleis són una manera de marcar una orientació sobre quina seria la bona pràctica alhora que un mínim per a tothom.
Educació en valors
Portat al món dels valors, aquests són una construcció plural i dinàmica que va refent el seu equilibri i coherència cada dia. Els valors en una societat moderna i canviant ja no poden entendre's com un paquet normatiu rígid i tancat. Com deia Josep Maria Lozano en una reflexió recent:
Més que crisi de valors, doncs, el que hi ha és una pluralització dels valors, que ja no se sostenen en la força, el poder, l’autoritat, la jerarquia o la tradició. Aquesta pluralització és el que és viscut subjectivament com a crisi, sobretot per part dels qui identifiquen "els" valors amb un paquet normatiu rígid i tancat. Un cert pluralisme ha passat a ser el marc de referència de la configuració dels valors personals i socials en les nostres democràcies avançades.
Així, pot esdevenir insà un model d'educació massa concebut per a la transmissió d'un model immutable. Educar avui implica afavorir una experiència de creixement personal
en qualitat humana.
Abans el nostre compromís i la nostra responsabilitat consistien en l’acceptació o el rebuig d’un paquet normatiu que la societat i les seves institucions ens presentava en nom d’uns valors, que ens donava identitat. Avui el nostre compromís i la nostra responsabilitat consisteixen a anar recreant i discernint formes de vida des de la nostra llibertat responsable, des de la qual ens identifiquem i amb la qual identifiquem els nostres valors de referència. Per això, en el context actual, la pregunta clau no és quins valors s’han de transmetre, sinó com s’aprenen els valors. Hem de passar de centrar-nos només en la transferència de continguts a la generació de processos de creixement i maduració. I aquests processos no poden ser tan sols de socialització, sinó que han de ser també de personalització.
Davant d'aquestes reflexions, pensava com li havia d'explicar al meu fill de tretze anys que el parlament espanyol havia refusat per àmplia majoria una proposta per a iniciar un procés de diàleg entre els governs català i espanyol per veure com es podia abordar el futur de Catalunya després que s'hagi demostrat que una majoria suficient de la població catalana és favorable a crear un estat propi i que una majoria immensa és partidària que el poble català sigui consultat sobre aquest punt. I Parlament prové de parlar!
Intentem formar els joves en valors democràtics i en diàleg, en respecte i tolerància, en capacitat emprenedora i innovació... I després resulta que s'adonen que la realitat espanyola és una altra completament diferent, on la decisió sobre les fronteres depèn encara avui de la sang dels soldats i el semen dels reis, i que la capacitat de decisió de la ciutadania es limita a fer alternar en el govern a dos partits que coincideixen en la seva obcecació espanyolista, que avantposen abans que els matisos ideològics o que la mateixa democràcia.
Em pregunto com hem d'educar els nostres fills davant aquest realitat punyent. Tot els partits d'obediència catalana al Congrés dels Diputats demanen iniciar el diàleg, després que un milió i mig de ciutadans sortissin al carrer per a demanar la creació d'un estat propi. I tot que el obtenen és un cop de porta, sense cap més consideració. És com dir "vostès no són ningú, no representen ningú, la seva voluntat no té cap legitimitat, no ens facin perdre temps, són vassalls amb una llibertat limitada".
Penso en la felicitat de la família de la Carme Chacón. Ella no explicarà res de tot això al seu fill, perquè no vol problematitzar-lo. Aquesta gran demòcrata de pa sucat amb oli ja va explicar que aquest procés democràtic no li interessa gens perquè no la podem
obligar a decidir si el seu fill de quatre anys ha de ser català o
espanyol (mentre ella, oposant-se al dret a decidir, obliga la gent a no
poder prendre aquesta opció i a haver de ser espanyols tant si es vol
com si no). I és que la demagògia de Chacón també la deu fer creure, com Montilla, que els referèndums són "la modalitat preferida dels dictadors".
Ja vaig analitzar l'actitud antidemocràtica i tramposa de la Carme Chacón en una reflexió de fa uns mesos (Cal defensar la democràcia com a valor suprem). Chacón aporta un argument de gran pes intel·lectual: tot plegat és una trampa perquè els que volen fer ús del dret a decidir en el fons volen la independència. Sí, clar! I les eleccions serveixen per donar l'oportunitat que l'oposició ocupi el poder!
La democràcia és un subterfugi dels comunistes. Aquesta frase podria ser perfectament del dictador Franco. Senzillament he canviat les paraules a partir d'una declaració de Chacón: "el dret de decidir és un subterfugi de l'independentisme". Però el rerefons és el mateix. Chacón és "rotundament i radicalment contrària a la independència de Catalunya", però també ho és a la possibilitat que el conflicte d'interessos es dirimeixi per vies democràtiques i nega implícitament el dret de decidir dels catalans considerant que 'els nacionalistes l'utilitzen de forma equívoca i tramposa per dir independència.
A la mateixa entrevista afirma que "els ciutadans decidim cada vegada que votem". L'interessant del seu argument és que no caldria la celebració de cap referèndum, sinó que si les eleccions donen lloc a un Parlament amb una majoria sucient per a proclamar la independència de Catalunya hauria de ser suficient.
No estic dient que Chacón, Montilla o no siguin democràtes; senzillament entenc que la democràcia pren en el seu cas un valor instrumental o bé que se situa en un segon lloc de prioritats per sota d'un concepte sagrat de la unitat espanyola. Així, els valors nacionalistes espanyols passen per damunt del sentit democràtic, cosa que reafirmaria certs tòpics com ara "el més semblant a un espanyol de dretes és un espanyol d'esquerres" o "antes una Espanya roja que una Espanya rota".
La democràcia és una gran cosa. I avui torna a ser una necessitat imperiosa per a sortir de l'atzucac on ens trobem. I estic parlant de valors, no solament de política. Vull dir que la recuperació de la democràcia no solament seria per a orientar les decisions polítiques sinó per a fer prendre consciència a les persones que el futur depèn de cadascú de nosaltres. Una actitud constructiva, compromesa, ètica, innovadora, emprenedora, necessitat un correlat de valors democràtics i de capital social i capital institucional.
La coexistència de valors tan diversos en una mateixa societat no és fàcil de portar. Cal anar trobant els valors personals que permetin la tolerància i el diàleg i la predisposició al canvi, a anar generant una coherència interna en la nostra constel·lació de valors.
La societat catalana ha fet un salt enorme en pocs mesos i ha passat a acceptar de manera molt general que el dret a decidir era irrenunciable, cosa que no era així fa uns pocs anys enrere. Davant la tensió entre valors oposats, la societat s'ha mogut i ha anat incorporant de manera massiva que era acceptable que cada persona pensés diferent sobre el futur de Catalunya però que -potser per això mateix- el dret a decidir democràticament havia de prevaldre. Sàbia decisió davant el conflicte: la legitimitat per damunt de la legalitat. Les lleis han de respondre a la voluntat de la societat.
De manera diferent davant aquest mateix conflicte, la societat espanyola ha optat per la legalitat per sobre la legitimitat. I alguns han manifestat que els tancs poden passar per damunt de la democràcia perquè la unitat d'Espanya té arrels sagrades. I aquesta mena de proclames predemocràtiques no han causat alarma social perquè estaven alineades amb l'opció que ha pres gairebé sense fisures la societat espanyola.
El conflicte social i el reajustament en els valors socials han modificat valors personals, i potser han comportat ajustaments en la constel·lació de valors de cadascú. Cap canvi en aquesta dimensió és menor. Possiblement, les persones que han incorporat o reforçat un valor de dret a decidir avui són més obertes al canvi, més predisposades a evolucionar, més sensibles a escoltar i deixar-se seduir. Saber ajustar els propis valors a la recerca de la coherència posa a prova la nostra autenticitat. Per a una societat, sabrer anar reajustant els valors que hi conviuen és una mostra de maduresa social, i una garantia de saber gestionar el conflicte, alhora que predisposa a saber encarar el futur ple de canvis i incerteses.
Nota: publicat a Jornal.cat
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada