No volem parlar de partits o de partidismes en aquest bloc, però sí d'allò que afecta a una matèria fonamental per a la sostenibilitat, l'ètica, la responsabilitat social i els drets humans: la democràcia. I el debat social i electoral que s'ha instal·lat a Catalunya, i conseqüentment a Espanya, ens donen un escenari carregat de notícies, declaracions, arguments, per a poder abordar-ho. Per a haver d'abordar-ho.
La proposta central de les eleccions gira al voltant d'un gran salt democràtic: el dret a decidir. És a dir, la possibilitat que Catalunya decideixi el seu futur de manera democràtica i pacífica. Aquest pas implica acceptar que les fronteres estatals i el demo de les sobiranies no poden ser fruit de la sang dels soldats i del semen dels emperadors, sinó que han de ser fruit d'una voluntat de la ciutadania.
Així, en plena crisi econòmica, en ple segle XXI, i en plena Europa, el gran debat és sobre la democràcia. I enmig del desencís de bona part de la ciutadania per la tempesta econòmica i de legitimitats, aquest debat ha fet renéixer la il·lusió i és l'únic que ha estat capaç de mobilitzar la ciutadania de manera massiva: un milió i mig de persones manifestant-se a Barcelona per demanar un estat propi, un de cada cinc ciutadans del país.
I si la democràcia, en forma de dret a decidir, és el tema central, és interessant valorar on és la divisòria entre els que accepten i els que no aquest aprofundiment democràtic, paral·lel al de països civilitzats com al Canadà (Quebec) o a la Gran Bretanya (Escòcia), entre altres. Ara per ara, solament el PP i C's s'hi han posicionat en contra, mentre que els altres hi estan a favor, amb més caràcter proactiu o bé com a mera acceptació. La situació més complexa s'esdevé per al PSC, que si bé s'hi ha mostrat a favor, hi té dirigents significatius absolutament en contra i, a més, la negativa del PSOE.
Un problema de categoria i nivell
L'expresident de la Generalitat José Montilla i l'exministra Carme Chacón, dos pesos pesants del PSC ara amb seient al Senat i al Congrés, respectivament, han evitat donar suport a la fórmula del seu partit. Montilla ha carregat contra la consulta afirmant que Franco també feia referèndums i que és "la modalitat preferida dels dictadors". Si Montilla no es diculpa, acaba de redactar el seu epitafi i tirar per la borda el prestigi d'haver estat president de la Generalitat [vegeu article de Sebastià Alzamora].
I Chacón aporta un argument de gran pes intel·lectual: tot plegat és una trampa perquè els que volen fer ús del dret a decidir en el fons volen la independència. Sí, clar! I les eleccions serveixen per donar l'oportunitat que l'oposició ocupi el poder! Això és trampa? Però Chacón s'agrada a ella mateixa jugant amb els sentiments del seu públic, i pot arribar a dir que aquest procés no li interessa perquè no la podem obligar a decidir si el seu fill de quatre anys ha de ser català o espanyol, mentre ella, oposant-se al dret a decidir, obliga la gent a no poder prendre aquesta opció i a haver de ser espanyols tant si es vol com si no. Gran demòcrata en l'expressió de la seva ideologia personal!
Estem envoltats de polítics de baixa categoria, amb declaracions lamentables de cara al seu electoral o per aixecar baixes passions, però sense cap rigor intel·lectual ni fonament ètic. El 'Wall Street Journal' acusa el sistema electoral de promocionar "mediocres" com Bono, Wert o Blanco. El rotatiu compara Bono amb els líders populistes llatinoamericans i critica que Rajoy no encari profundes reformes a Espanya mentre que sí que reclama al Regne Unit negociar la sobirania de Gibraltar. És un dur article sobre la classe política espanyola en què acusa el sistema actual de provocar que els partits estiguin "poblats de mediocres a tots els nivells", cosa que lamentablement també veiem a Catalunya.
En aquest sentit, cita l'exministre i expresident del Congrés José Bono, un "populista a l'estil centreamericà", el ministre d'Educació, José Ignacio Wert, de qui recorda que ha instat a "espanyolitzar els nens catalans per resoldre la crisi de la secessió [catalana]", i l'exministre José Blanco, que "va rebre la Gran Creu de l'Ordre de Carles III només dos dies després que el Tribunal Suprem li obrís una investigació per acusacions de suborn"... De fet, compara l'estil caut de Rajoy amb "l'aparell burocràtic del Partit Comunista xinès" i destaca que les profundes reformes de l'Estat s'estan fent esperar, mentre que el president espanyol sí que reclama al Regne Unit negociar de nou la sobirania de Gibraltar. Segons l'article del 'Wall Street Journal', part de la culpa del funcionament de la política espanyola està en el seu sistema electoral, on "els votants trien els seus legisladors en llistes tancades elaborades pels barons del partit, per la qual cosa els polítics responen als líders del partit, no als electors".
La democràcia és un subterfugi dels comunistes
Aquesta frase podria ser perfectament del dictador Franco. Senzillament he canviat les paraules a partir d'una declaració de Chacón: "el dret de decidir és un subterfugi de l'independentisme". Però el rerefons és el mateix. Chacón és "rotundament i radicalment contrària a la independència de Catalunya", però també ho és a la possibilitat que el conflicte d'interessos es dirimeixi per vies democràtiques i nega implícitament el dret de decidir dels catalans considerant que 'els nacionalistes l'utilitzen de forma equívoca i tramposa per dir independència.
A la mateixa entrevista afirma que "els ciutadans decidim cada vegada que votem". L'interessant del seu argument és que no caldria la celebració de cap referèndum, sinó que si les eleccions donen lloc a un Parlament amb una majoria sucient per a proclamar la independència de Catalunya hauria de ser suficient.
No estic dient que Chacón, Montilla o no siguin democràtes; senzillament entenc que la democràcia pren en el seu cas un valor instrumental o bé que se situa en un segon lloc de prioritats per sota d'un concepte sagrat de la unitat espanyola. Així, els valors nacionalistes espanyols passen per damunt del sentit democràtic, cosa que reafirmaria certs tòpics com ara "el més semblant a un espanyol de dretes és un espanyol d'esquerres" o "antes una Espanya roja que una Espanya rota".
¡Viva Franco!
El fet que la transició espanyola es portés a terme amb l'oblit i sense assegurar que la bèstia havia estat eradicada, quan s'instal·la a la societat un debat de forta càrrega democràtica la bèstia torna a treure el cap. I ho fa amb les expressions d'alguns polítics com Vidal-Quadras, però també per part d'alguns ciutadans nostàlgics.
El problema és quan els polítics de primera línia no tenen el coratge i la dignitat per parar-ho, ni que sigui per desmarcar-se'n. Un bon exemple són els
crits de "Viva Franco" en un acte del PPC a l'Hospitalet de Llobregat, davant els quals la líder dels 'populars' s'ha mostrat passiva. "Viva Alícia, viva Espanya, viva Catalunya unida, viva los catalanes, catalanes somos todos i Viva Franco". Ningú l'ha recriminat. Els dirigents del Partit Popular (PP), amb la seva presidenta al capdavant, Alícia Sánchez Camacho, no han sabut reaccionar quan aquest migdia un veí del barri de Bellvitge de l'Hospitalet de Llobregat que participava a la castanyada organitzada per aquest partit, ha cridat "viva Franco" un parell de vegades. Havent-hi, per més inri, periodistes al davant, la situació era una oportunitat per a demostrar els valors democràtics en un moment en què se'ls qüestionen com mai en els darrers lustres, però Alícia Sánchez Camacho ha continuat la roda de premsa amb tota normalitat, una cosa impensable entre dirigents, partits i un país amb una cultura sòlidament democràtica.
Dividir la societat catalana
A Catalunya hi ha una gran cohesió social des del punt de vista nacional. És clar que hi ha que se sent més català o més espanyol, però es porta de manera respectable, tolerant, sense conflicte. Aquesta naturalitat permet que els sentiments d'adhesió nacional fluexin harmònicament i que els nouvinguts o els fills de la immigració espanyola vagin gradualment augmentant la seva identificació nacional amb Catalunya. Alguns voldrien que això no fos així. Necessitarien una gran divisòria impermeable, que facilitaria el seu discurs, permetria crear pors, parlar de nacionalismes exacervats i ètnics... cosa que no es correspon en absolut amb la realitat del país.
Però la temptació partidista és massa gran. Per això pretenen trencar la convivècia com sigui, com ara procurant dificultat que tota la ciutadania pugui aprendre català a escola. O mantenint el mite dels immigrants com un col·lectiu que viu a Catalunya però que no és català i que, a sobre no és respectat. Això pot donar lloc a declaracions gairebé paranormals, com la del president d'Extremadura demanant que si Catalunya es fa independent que li tornin els seus 150.000 immigrants que van venir a Catalunya. Fa riure... però és la mentalitat de molta gent que no ha entès res.
Però els que ho fan des de Catalunya sí que ho han entès tot molt bé, i saben amb plena consciència quin és el seu joc i què és el que pretenen. És un model que no és ètic: no tot posicionament polític és legítim. Són els que pretenen trencar la societat. És la seva manera de tenir un reducte de vots captius i, ara, de posar les màximes traves a la creació d'un estat propi a partir de crear tensions socials.
(UPD) o en Ciudadanos. Aquest darrer s'acaba de lluir: un vídeo de Ciutadans recorda opinions de Pujol del 1958 sobre els andalusos. Ciutadans ha llançat un vídeo, amb motiu de la precampanya catalana, en què critica l'expresident Jordi Pujol per les opinions sobre els andalusos que aquest va manifestar en un llibre que va escriure el 1958, i de retruc busca retratar el "menyspreu" i la "xenofòbia" de Convergència Democràtica "pels milions de ciutadans d'origen andalús que són ciutadans de Catalunya".
Al llibre 'La immigració, problema i esperança de Catalunya', hi consta alguna frase com "si per la força del nombre arribés a dominar, sense haver superat la seva pròpia perplexitat, l'andalús destruiria Catalunya". Aquest llibre de Pujol ja va suscitar debat fa anys i ell mateix va escriure el 1977 un article en què va voler aclarir les seves afirmacions. Vint anys més tard, revifada la polèmica, Pujol, ja com a president de la Generalitat de Catalunya, va enviar un escrit a l'Ajuntament de Puerto Real (Cadis) en què s'excusava per algun dels paràgrafs d'un llibre que va escriure fa més de 50 anys.
A l'incendiari de Rivera, tanmateix, poc li importa això. S'agafa als únics recursos que troba per a atiar els odis i la divisió social. Si no fos perquè se li veu clarament el llautó i perquè estem en una societat informada i prou culta, aquest personatge sense cap ètica i ni límit podria ser un perill per a la democràcia i la cohesió.
Les expressions de la violència
Per cert, cal fer notar com el llenguatge expressa el subconscient de certs personatges.Vidal-Quadras ha afirmat que "si seguim dialogant, els catalans ens tallaran el coll”. És una manera sorprenent de referir-se a un poble pacífic i que està demanant un aprofundiment de la democràcia. I sobretot si qui ho fa és qui considera que una democràcia que desbordi la Constitució ha de ser esclafada amb la força de l'exèrcit.
De fet, darrera aquestes paraules hi ha el neguit pel fet que el catalanisme s'expressi amb radicalitat democràtica, cosa que inquieta el seu caràcter militarista i violent, que preferiria trobar-se davant una expressió de caràcter més explosiu que permetés justificar més clarament davant la socitat i el món la intervenció de l'exèrcit o la supressió de les institucions catalanes..
Són aquesta mena de personatges que amb la desaparició del terrorisme al País Basc han quedat desubicats, han perdut els referents, perquè ja no poden justificar certes mesures i maneres de procedir. Ells haurien necessitat i desitjat la continuació d'un terrorisme de baixa intensitat, un terrorisme que no causés morts però que suposés una amenaça permanent i que permetés justificar la impossibilitat d'aprofundir en les formes democràtiques. Són els dos extremismes que s'alimenten mútuament.
Tothom sabia que amb la deseparició del terrorisme de l'escenari espanyol a Euskadi s'obririen totes les possibilitats. Alguns espanyolistes havien dit que sense terrorisme es podia parlar de tot, cosa que ara es pot apreciar que era una gran falsedat. El que no esperaven és que fos Catalunya on el nou escenari permetés poder avançar en la democràcia sense pors, sense cap context que pogués ser instrumentalitzat esbiaixadament. Ara no hi ha cap excusa a l'Estat espanyol per a desenvolupar la democràcia i per tal que les nacions diverses puguin ser més plenaments reconegudes o perquè puguin decidir el seu futur.
Rajoy va afirmant que "És molt trist que un servidor públic proclami que se saltarà la llei a la torera", sense adonar-se que el que és més lamentable és que un servidor públic pretengui saltar-se la voluntat d'un poble a la torera, sense donar canalització democràtica a aquesta voluntat. Potser ja és hora que els líders espanyols, començant per Rajoy, expliquin a la societat, quin serà el seu capteniment si el poble català expressa la seva voluntat de construir un estat propi. Per sort de Catalunya i de la democràcia, no serem sols els catalans sinó tot el món que aviat li estarà demanant. Serà una enorme prova del cotó per a la tova democràcia espanyola.
Altres articles i reflexions sobre governança:
31.10.12 Polèmica sobre l'espot institucional de les eleccions al Parlament de Catalunya 2012
29.10.12 El PSOE desmunta la proposta del PSC
28.10.12 El món econòmic comença a moure's: la Catalunya que volem els empresaris
28.10.12 [ca] Contra la injustícia // [es] Contra la injusticia
26.10.12 VII Convenció del Comerç de Catalunya: Botiguers pel país
26.10.12 Òmnium Cultural davant els reptes que el país ha d'afrontar
25.10.12 Encara que el teu marit et maltracti, no ho has d'explicar a la la gent de fora; això ho heu d'arreglar a casa
25.10.12 [ca] Els Col·legis Professionals aposten per la democràcia i el dret a decidir // [es] Los Colegios Profesionales apuestan por la democracia y el derecho a decidir
24.10.12 I de sobte, ara resulta que Rajoy va oferir diàleg a Mas!
23.10.12 Conferència de Pere Torres: «Entre la reivindicació legítima i la irresponsabilitat social»
17.10.12 La Cultura i el procés de creació d'un nou estat
17.10.12 Si un militar alemany amenacés dient "recordeu el que vam fer als jueus"...
14.10.12 El rei despullat necessita "pájaros de mal agüero" que el posin davant la veritat
13.10.12 El sentit democràtic ha ocupat la centralitat sociopolítica
13.10.12 Reflexions necessàries sobre governança a Responsabilitat Global (inclou enllaços a més articles anteriors sobre governança)
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada