L'ètica de la irresponsabilitat corporativa

Aquest dijous 26 de març passat va tenir lloc la Jornada del Col·legi de Censors Jurats de Comptes de Catalunya, on vaig tenir l'oportunitat d'intervenir en una taula compartida amb Xavier Pont, director general de la Fundació Ship2B, Enric Casi, conseller de Mango, sota la moderació de Joan Fontrodona, professor d’ètica empresarial de l’IESE.

Trobareu la nota de premsa a "Jornada RSE amb participació de Respon.cat: reclamen exemplaritat a polítics i líders socials per combatre la desafecció ciutadana", i tot seguit aporto unes reflexions en la línia del que vaig poder expressar-hi.

Quan parlem d'ètica la gent sol associar-ho a un enfocament molt vinculat a la persona, mentre que quan parlem de responsabilitat social s'entén que parlem de l'organització. En tot cas, una cosa és evident: l'ètica és el valor subjacent de l'RSE. I per descomptat que l'ètica es pot desplegar a l'organització. Sols constato que, en la intuïció dels parlants, en usar la paraula ètica la persona pren un protagonisme central i l'organització es veu relegada a un paper més perifèric.

Basats en un enfocament ètic, partim de l'imperatiu kantià i ens formulem la pregunta de "què he de fer". I de vegades aquest plantejament tan ètic pot donar lloc a una manera de fer socialment irresponsable, si més no en termes estrictament metodològics. La raó ve donada perquè podem fer un ús unilateral de la decisió ètica, mitjançant el discerniment personal o la deliberació en equip, però sense atendre les inquietuds dels grups d'interès, que és allò que determina la responsabilitat envers la societat.

Vull advertir que, abans de començar el debat, vaig demanar al moderador quin grau de to provocatiu esperava de mi, entre 0 i 10, i em va indicar que 8 estaria bé. En un format de debat cal llançar idees amb una certa contundència, sabent que s'expressen en un sentit fragmentari respecte a allò que els donaria una major capacitat d'interpretació. Crec que és el que s'espera d'un format de debat, a diferència d'una ponència doctrinal. El nivell de provocació és una opció de grau, i és el que m'ha fet afirmar coses com que assumir una ètica kantiana pot comportar la irresponsabilitat social. Segueixo, tot seguit, amb alguns dels raonaments exposats.

Aquesta consideració de l'ètica basada només en les persones té greus perills. Com que se m'ha demanat que posi exemples de sector públic o polític per tal de compensar que a la taula hi havia una corporació privada com Mango i una iniciativa social com Ship2B, he volgut mostrar que davant algunes condemnes a polítics, s'ha volgut fer notar que el partit no tenia cap responsabilitat en el mala pràctica sinó que es tractava d'una il·legalitat comesa per una persona. És una mostra d'aquest ús pervers de la paraula ètica que nega la responsabilitat social: ens diuen que les organitzacions no poden responsabilitzar-se de tot el que fan les persones, que les persones han de tenir un comportament ètic i que si algú no compleix el marc legal ja haurà de donar comptes davant la justícia. Llastimós: l'ètica de la irresponsabilitat corporativa.

Des de la perspectiva de l'RSE, les organitzacions han d'assegurar el compliment legal i de les expectatives, i no poden pensar que les persones que componen les organitzacions són ètiques i complidores per se. Si ens basem en l'ètica de les persones, finalment és molt possible que el resultat passat un temps estigui per sota de la pròpia mitjana, donant lloc a organitzacions èticament mediocres.

Des de fa tres anys, amb el nou Codi penal, les organitzacions són responsables d'allò que fan els seus treballadors en algunes matèries rellevants, de manera que ja no poden desvincular-se de les seves males pràctiques indicant que havien estat una il·legalitat comesa per una persona en la qual s'havia confiat i de la qual s'esperava una conducta ètica. Ara les empreses han de garantir-ho. Això que ara és llei, seria un enfocament propi de l'RSE.

Curiosament, els partits polítics com també les administracions n'estan exclosos. En tot cas, el fet que no tingui aquesta obligació no impedeix que no formi part de la seva responsabilitat social: que deixin d'invocar l'ètica de les persones i passin a gestionar la responsabilitat social de les organitzacions. Que s'entengui que no és cap crítica a l'ètica! És una crítica a les organitzacions que no gestionen l'RSE sota l'excusa de considerar que l'ètica és de les persones, que les organitzacions no s'hi poden posar més enllà del raonable, i que si algú comet una il·legalitat ja n'haurà de donar comptes davant els tribunals.

Per cert que un parell de dies abans vaig assistir a l'acte de presentació del llibre "Propostes ètiques des de la societat civil", del Cercle del Coneixement i la SEBAP, on van participar Victòria Camps i Josep Maria Lozano. I per cert que vaig aprofitar per preguntar-los pels matisos entre ètica i RSE. Em va semblar intel·ligent la resposta de Lozano, que davant les empreses parla d'RSE i als congressos acadèmics parla d'ètica. Camps, qui ha reflexionat molt sobre l'ètica però no ha entrat gaire en el camp de l'RSE, va referir-se a l'RSE com una manera alternativa de referir-se a l'ètica quan té aquesta dimensió aplicada a l'empresa, però que finalment l'únic important és l'ètica.


[aquesta reflexió segueix a Portals de la transparència o lideratge responsable?]