Pensar avui la ciutat implica no pensar solament en com articular les necessitats de la ciutadania i l'activitat econòmica. Implica no solament pensar en termes urbanístics i arquitectònics com fer una ciutat agradable i preciosa. Implica no solament en termes d'enginyeria com facilitar la circulació de vehicles o com distribuir les capacitats de càrrega turística. Implica no solament en termes socials com crear els espais de socialització, culturització, cohesió. Implica això i molt més, perquè les ciutats ja no són únicament el nucli central d'un territori que capitalitzen sinó que són els nodes que articulen un planeta que se'ns ha fet petit, limitat i amenaçat. Les ciutats formen part d'un teixit global que acull creixentment la major part de la població i que no han estat concebudes en termes d'impacte a la sostenibilitat global. L'impacte de les ciutats en termes energètics, ambientals, socials, culturals, econòmics... en totes les àrees de la sostenibilitat, és brutal.
Igual que les empreses i les indústries s'han de repensar pel que fa als impactes que genera la seva activitat, també els territoris han de pensar quin és el seu impacte agregat i com poden repensar-se per a modificar el seu comportament col·lectiu. Organitzacions per una banda i territoris per altra han de fer un esforç que és similar pel que fa a repensar-se en termes de ser més eficients en el seu funcionament tant en el sentit intern com respecte a l'eficiència que aporten al sistema al qual pertanyen. Repensar les organitzacions i repensar els territoris, amb el focus central en les empreses i les ciutats, atès el seu major impacte. Repensar en un context de sostenibilitat implica fer referència a impactes positius i negatius, a cercar l'equilibri dels sistemes, a abordar els reptes de l'autosuficiència energètica i de la capacitat de crear alhora valor econòmic i social, etc.
Les empreses havien estat concebudes com a ens jurídics sense una responsabilitat més enllà de la dels seus gestors. Però cada cop més l'empresa ha desenvolupat uns valors propis, corporatius, i ha passat a obtenir la categoria de ciutadania corporativa. En el context de la gestió de la responsabilitat envers la societat, les empreses que han fet aquesta evolució cultural s'han obert a ser co-pensades, a considerar que el punt de vista dels diferents grups d'interès era legítim, no limitant-se al de la propietat i la direcció. Avui hi ha empreses ciutadanes, que es pensen i que es co-pensen.
I els territoris? Encara creiem que sols són un espai compartit que algú gestiona a partir d'encaixar els interessos confrontats? Els territoris també han anat desenvolupant un sentit de marca, una personalitat, uns valors i un comportament assimilable a la ciutadania corporativa. Parlar de territoris socialment responsables fa referència a aquesta capacitat d'atorgar ciutadania a un espai territorial. En un TSR diferents agents, privats, socials i públics, gestionen la seva responsabilitat social, i s'impulsa la capacitat de donar resposta als reptes compartits. La creació d'uns atributs de responsabilitat vinculats a la marca de territori no és fruit d'un procés de màrqueting de disseny sinó que respon a una lògica bottom-up que permet construir des d'unes bases culturals que evolucionen. Si el model de governança implica un lideratge dels poders públics que convida als agents a implicar-se, el model TSR complementa la governança i la reforça en la mesura que desenvolupa el sentit de compromís de cada operador a l'hora de fer-se responsable dels seus impactes i corresponsable de l'espai compartit.
Els reptes de canvis que han d'afrontar les ciutats són enormes si volen contribuir a la sostenibilitat local i global. Impliquen repensar-se totalment. No és senzill entendre la magnitud dels canvis i les seves implicacions. I ara el repte torna a ser qui pensa la ciutat, qui pensa el territori. ¿Es tracta merament de trobar solucions tècniques on sols importen els enginyers, es tracta d'una matèria política on el repte és democràtic i de governança? Es tracta d'alguna cosa més gran? Sincerament crec que és molt més gran perquè estem posant les bases de la vida col·lectiva de les properes generacions, amb implicacions a tots nivells, socials, culturals, ambientals, econòmiques, governança... D'aquest repte en diem smartcity, un concepte que podem traduir per ciutat intel·ligent, i que pretén usar de manera intensiva la tecnologia per a donar resposta als reptes de sostenibilitat.
I ara cal que ens preguntem, qui pensa la ciutat intel·ligent? És condició sine qua non ser intel·ligent per a pensar la ciutat intel·ligent? S'ha dit que la smartcity ha de ser útil per a la senyora Maria, però la senyora Maria o el senyor Pepet poden també ajudar a pensar la ciutat intel·ligent? Hi ha un risc prou sabut i detectat que la smartcity acabi sent una oportunitat de negoci per a empreses tecnològiques que l'emplenin de sensors per comptar tot el que s'hi mou encara que no sapiguem de què ens serveix la informació. Hi ha el risc que el territori sigui pensat des dels interessos privats de cada operador i des de l'interès també particular d'institucions públiques que pensin més en termes de rèdit electoral o de marca de ciutat més que en termes d'interès general i de desenvolupament a llarg termini.
Cal que aclarim si smartcity és sols una dimensió de tot el desenvolupament que han d'experimentar les ciutats, la més vinculada a la gestió intel·ligent de la informació per mitjà de la tecnologia, o si per smartcity entenem el tot, que ha d'integrar tant el govern intel·ligent com totes les altres dimensions i que, en conseqüència cal democratitzar. En la meva modesta opinió, la definició d'aquesta ciutat del futur -en sigui smartcity bé el descriptor central o bé un atribut rellevant- ha de ser co-pensada, co-creada, co-desenvolupada per agents molt diversos, i la gestió de la informació i el coneixement ha de basar-se en la transparència.
La construcció de la ciutat, l'estructuració de l'àmbit compartit, és la gran oportunitat i repte on es dirimirà la capacitat de posar els diferents agents al servei d'interessos privatius o al servei d'interessos generals. En els propers anys, a mesura que el context de sostenibilitat ens obligui a repensar la ciutat, veurem què vol dir o quines limitacions té el sentit de responsabilitat de les empreses i organitzacions envers la societat, envers el territori, envers la col·lectivitat. La resposta més intel·ligent és la ciutat que es pensa a ella mateixa, de manera orgànica, és a dir dinàmica, dúctil, a partir dels diferents operadors i agents, però ja no per mitjà d'anar trobant els límits del poder de cadascú sinó mitjançant una intel·ligència compartida, que el recurs tecnològic permet, i que ha d'afavorir el desenvolupament d'una cultura de la responsabilitat compartida de cada agent i un model de governança de l'espai públic que legitimi fer el salt que caldrà en els propers anys comptant amb un factor d'empreses compromeses amb el bé comú.
Josep Maria Canyelles i Pastó
21 de febrer de 2014
Promotor de Responsabilitat Global
Soci-consultor de Vector 5 · Excel·lència i sostenibilitat
RSE en el sector tecnològic: presentació personal
Article publicat a DiarioResponsable
Versión en castellano de este articulo: ¿Quien piensa la smartcity?
Altres reflexions recents sobre smartcities:
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada