21.2.14

Que la smartcity no se'ns faci petita

Urbanisme i urbanitat són dos mots que, malgrat que comparteixin arrel, tenen una semàntica molt diferent. De fet, pertanyen a dos món diferents. Un pertany al regne dels tangibles mentre que l'altre al dels intangibles. Damunt una mateixa urbs, l'aproximació material o immaterial, els carrers o els valors. Entre l'aproximació més física del compartir l'espai o la més etèria del compartir la comunitat, podem trobar els fils de contacte entre els dos mons.

L'economia ha tendit a fer-se intangible. Les empreses amb una cultura més avançada han anat descobrint que el seu potencial de creació de valor es multiplicava a mesura que aprenien a combinar els actius tangibles amb els intangibles, i que no era possible una gestió de la marca ni de la reputació i molt menys de la responsabilitat social sense desenvolupar les capacitats de gestionar la dimensió més intangible. El món més material i l'immaterial es combinen i multipliquen el seu potencial per crear valor!

Avui les ciutats més avançades es pretenen smartcity, un model concebut per a fer un ús intensiu de la tecnologia per tal de millorar la sostenibilitat i la capacitat de gestió de les urbs. A la smartcity els llums s'encenen quan la gent hi passa, els contenidors avisen quan estan plens, i els semàfors podrien capgirar el sentit de circulació en cas que calgui evacuar un barri sencer! La smartcity ens apunta cap a la ciutat del futur, però no es tracta d'un exercici de futurisme sinó una manera de donar resposta al repte de refer les ciutats per a disminuir de manera radical els seus impactes energètics, ambientals i altres. El canvi suposa grans despeses, que de fet són grans inversions, tant per l'estalvi que suposaran posteriorment com per l'oportunitat de desenvolupar les noves tecnologies, i tot un sector que es promet com la punta de llança de l'economia del futur i, ara per ara, un dels camins per anar sortint de la crisi.

Però en la fase actual en què la smartcity encara té ecos de ciència-ficció, el seu desenvolupament pot tenir ineficiències i desenfocaments.
  • Les ineficiències vindrien no només de l'experimentació necessària. Cal anar amb compte que els projectes no responguin a l'interès de facturar per part de les tecnològiques i l'interès d'aparentar per part dels ajuntaments, i acabem amb tot de sensors que ens informin de quants vianants travessen cada semàfor, sense que sapiguem molt bé per a què volíem aquella informació.
  • Però també hi observem desenfocaments. I aquí reprenem l'inici de l'article. I ens preguntem si la smartcity s'ubica en el regne dels tangibles o bé pot pujar de grau. ¿La seva intel·ligència és merament tècnica pel que fa a proveir solucions o també és social pel que fa a millorar la governança de la ciutat? No ens meravella una ciutat que s'autoanomeni intel·ligent per les seves capacitats tecnològiques sense que aquesta intel·ligència s'associï a altres nivells, entre els quals els democràtics.
Com va dir el tinent d'alcalde de l'Ajuntament de Barcelona Antoni Vives, la smartcity no serveix si no interessa a la senyora Maria. Efectivament les solucions tecnològiques han de donar resposta a necessitats socials i han de fer-se amigables, han de millorar la qualitat de vida de les persones. ¿Però la smartcity és solament el resultat de la planificació pública a partir de les solucions que proveeixen les empreses tecnològiques? Aquí és on la smartcity corre el risc de fer-se'ns petita quant al seu potencial.

En parlo una mica més a: Qui pensa la smartcity?