[REFLEXIONS] Madrid 2020: The day after

Després de la nominació de Tòquio com a ciutat olímpica per al 2020, s'obre un període de reflexió a la candidatura de la ciutat de Madrid sobre quines han estat les causes i les conseqüències d'aquesta tercera derrota consecutiva.

No sóc expert en la matèria olímpica i sols vull fer una reflexió tangencial, que no té a veure amb els factors esportius sinó en els d'altre índole, que en qualsevol cas em sembla que són els més rellevants al voltant del que estem parlant.

Molt sintèticament:

Cal recordar les diferents maneres d'afrontar el fracàs: mentre que a les nostres latituds es viu negativament, a la cultura dels EUA es considera un gran actiu. I lògicament, cal remarcar que solament es considera un actiu quan qui ha passat per l'experiència del fracàs n'ha tret un aprenentatge, va fer l'esforç suficient, n'ha entès les causes, ha sabut millorar, etc.

Crec que Madrid no ha entès les causes de les seves derrotes, ni voldrà fer-ho ara. Han cregut que es guanyava perquè hi tenien dret, perquè tocava, per insistència, per hidalguia, per influències (que certament són fonamentals!), però no han entès altres factors que poden haver fet que fins i tot qui s'havia compromès a donar suport finalment se n'hagi desdit.

Es pot fer un paral·lelisme amb el conflicte Catalunya-Espanya. És oportú establir la correlació en l'anàlisi en aquestes dates. Ni el Madrid oficial ni el Madrid més intel·lectual no han fet ni faran cap esforç per a entendre les causes del fracàs en l'encaix de Catalunya dins Espanya. Han cregut que la catalanitat s'havia d'acabar disolent dins el magma de l'espanyolitat fruit d'una lògica que sols ells entenen. És dels pocs casos al món que després de cinc segles de pressió i domini la nació dominant no ha liquidat la nació dominada, i ara aquesta vol marxar i la nació dominant viurà la ruptura amb la impotència de qui no ha entès ni ha volgut entendre res. No és cap comparació forçada en absolut, i els seria positiu de fer-la ells també, perquè explica molt de la seva manera de procedir i de ser. Potser si rellegissin el Quixot pensant que és una obra de diversió sinó una crítica demolidora a la seva manera de ser podrien començar a comprendre on es troba la base cultural d'alguns fracassos.

Situació de crisi i alguna cosa més. Certament les condicions crítiques de l'economia espanyola poden haver influït en la decisió, però dubto que gaire ja que el COI ha de mirar set anys endavant i no estrictament ara, i d'altra banda és cert que la candidatura madrilenya ja tenia una gran part de les grans infraestructures enllestides. Per tant, caldria analitzar si la sensació d'inestabilitat pot haver vingut d'altres factors com la mala gestió de les relacions de base territorial, i aquí tant hi podria haver la sensació que la comunitat internacional està percebent d'incapacitat de gestionar amb habilitat democràtica la relació amb Catalunya com el conflicte amb Gibraltar. Sincerament crec que el tema català no hi ha tingut influència i sí el gibraltarenc, en la mesura que ha mostrat una manera de fer prepotent i xulesca, i gens hàbil en les relacions internacionals.

L'estil de la presentació. No m'estendré en aquest punt perquè ja se n'ha parlat abastament però cal deixar escrit que la presentació ha arribat en algun moment a vorejar el ridícul. És ben curiós que l'únic que ha donat una bona imatge en l'ús de l'oratòria és precisament l'únic que no ha estat votat (ni ho serà mai). Aquestes dies, i un cop passada la votació, segur que s'aniran fent crítiques demolidores al nivell de la classe política espanyola, per un estil i una manera de fer que van més enllà de si parlen millor o pitjor l'anglès. Alguns reclams de Madrid com el relaxing cafè con leche i altres referències a la noche, el sol i los madrileños em van provocar bixomets (vergonya aliena). Disculpeu-me l'orgull patri, però vaig pensar i sentir que sort que l'estil català de fer aquesta mena de coses està tan allunyat del d'allà... (de vegades massa poc, en altres qüestions).

El sentit de tot plegat. Però per què Madrid vol ser ciutat olímpica? Crec que s'ha perdut el sentit del perquè i acabat sent un tema de dignitat, d'orgull, perquè toca, porque nos lo merecemos, porque también tenemos derecho... Crec que Madrid ho viu com una necessitat psicològica però que darrera no hi ha hagut la capacitat de desenvolupar un projecte de per què s'han de fer a Madrid, què es vol oferir al món, quin missatge... Estaven concebuts com uns Jocs autistes, per a satisfer la pròpia vanitat. Em sembla que Madrid vivia amb una certa frustació que mai hagin tingut lloc uns Jocs Olímpics autènticament espanyols, perquè ells mateixos viuen amb una certa distància emocional els de Barcelona, i no per una mera rivalitat entre ciutats sinó per una consciència sovint més clara allà que aquí que aquells van ser uns Jocs de Catalunya. Vist amb ulls internacionals, finalment, no se sap captar què vol aportar Madrid i per què tanta insistència.

Un somni col·lectiu? Vull recomanar un article de Jorge García Castaño, concejal de IU en el Ayuntamiento de Madrid: Madrid 2020, ¿un sueño colectivo?

[...] No existe eso que podemos llamar debate público en torno a la conveniencia de presentar una candidatura olímpica. No se hacen previsiones económicas realistas, ni estudios serios sobre el retorno que pueden tener esas inversiones. Tampoco se vincula a la ciudadanía en la decisión, más allá de unas encuestas en las que se pregunta a la gente si les parece bien que haya Juegos en Madrid, sin poner encima de la mesa lo que cuesta su organización. Peor aún, el Ayuntamiento ha llegado a la cuadratura del círculo con unos Juegos que ya no sólo no cuestan, sino que dan dinero y en los que casi no va a haber obras, pero las obras van a crear mucho empleo, etc. Más allá del mantra de que "Madrid se merece cumplir su sueño olímpico", creo que hay algunos elementos que deben evaluarse a la hora de embarcarse en la organización de unos Juegos Olímpicos: la situación económica, el impacto urbanístico sobre la ciudad y las cuestiones relacionadas con la imagen que quiere transmitir la ciudad o el país. [...]

Despesa econòmica. En un article de Jerónimo Andreu a El País, ¿Y si Madrid gana? MADRID 2020, hi reflexionava:

[...] Una panoplia de obras onerosas que han convertido a su Ayuntamiento en el más endeudado de España con 7.000 millones de números rojos, la mitad de la de todos los municipios españoles juntos. En 2005, Alberto Ruiz-Gallardón, entonces alcalde de la capital, se propuso rematar el bucle virtuoso de la economía española con unos Juegos. Lo volvió a intentar en 2009 con una economía ya renqueante que quiso ver en la llama olímpica un faro. En 2011, con Madrid en el fondo del cráter, insistió. ¿Es este el último cartucho de una ciudad arruinada, con problemas para pagar a sus proveedores y el 20% de su población activa sin empleo? Desde luego, el Ayuntamiento se frota las manos porque hay un compromiso de que la inversión olímpica se repartirá a tercios con el Gobierno y la Comunidad, y no habrá muchas más oportunidades de recibir 1.000 millones de euros. ¿Pero y si tras los excesos la resaca es aún más dura? [...]

La sensació és que Madrid ha perdut el nord, que s'ha embriagat del triomfalisme de l'España va bien, i que malgrat la crisi no s'ha assumit que els temps han canviat i que la cultura del país també hauria de canviar. Com diu Albert Sánchez Piñol, després del 1714 no va venir Espanya sinó Castella. El nom d'Espanya ens confon, però de fet fa tres segles Espanya va morir i va prendre el seu lloc una Castella expansiva. Jo afegiria més. Ara, tres segles després, Castella ha mort. El que queda és Madrid. Un Madrid expansiu i satisfet d'haver-se conegut. Un Madrid que ha deixat Castella sense sentit nacional. Un Madrid que s'ho ha quedat tot. Espanya, capital París, que diria Germà Bel. Vist així, el somni olímpic era la culminació de d'un model nacionalista intens amb l'epicentre a Madrid, que va tenir un gran braç en les grans corporacions que prenien posicions a Llatinoamèrica sobretot i que ajudaven a crear la Marca España enmig d'una economia tan galopant com especulativa. El somni olímpic era la reafirmació de tot aquest projecte. Ara, per l'economia, per la política, per les tensions nacionals, per les derrotes davant el món... aquest projecte es desinfla de tot. I si el somni de Madrid es mor, el projecte d'Espanya, concebut com una extensió, no és res.

Punt i final. He volgut fer aquesta reflexió final per a indicar la meva opinió sobre les conseqüències d'aquesta derrota. La derrota de Madrid2020 posa punt i final simbòlic a un projecte que ja estava mort. El somni espanyol d'esdevenir una nació gloriosa i admirada en el món més enllà de les seves possibilitats fa temps que s'ha anat esquerdant, fruit d'una economia amb peus de fang, i fruit d'una cultura política i econòmica no preparada per al canvi que la societat i el món demanen. Un projecte identitari, a més, en el qual interiorment calien adhesions plenes i renúncies a les identitats diverses, i que ara ha d'afrontar les conseqüències del que ha acabat provocant.

Fènix. Punt i final, o renaixement com l'au Fènix. Tinc esperança que la societat espanyola, la gent, té la capacitat de reaccionar i d'adonar-se de les pròpies capacitats per marcar el futur. A Catalunya s'està fent: la societat civil ha pres el comandament de la situació per tal de marcar la direcció i deixar clar quin és el paper que pertoca a la classe política i quin ha de ser el paper de la ciutadania. Si Catalunya finalment marxa d'Espanya, aquesta haurà de fer una gran catarsi, haurà de repensar-se a si mateixa, de comprendre qui són. No seran moments fàcils, però de gran capacitat de creació, si sa saben dur per la banda positiva, no autodestructiva. Una derrota insignificant com Madrid2020, com a símbol de la gran derrota del projecte de la Marca España i de la impossibilitat de construir un estat-nació unitari hauria de servir per a renéixer, des de la ciutadania, des de la democràcia de base, des de les organitzacions de la societat civil, per a definir un nou model de país que parteixi de viure amb dignitat i amb satisfacció el que s'és, sense necessitats nacionals d'haver-se de projectar. Sort.

Magmes de vida, magmes de creació. Per cert, crec que el triomf de Madrid2020 hauria allargat l'agonia innecessàriament i hauria dificultat la capacitat de sortir-se'n. Però per al procés de transició nacional català potser hauria resultat més interessant en la mesura que el seu orgull nacional no es veuria tan tocat per totes bandes. Ara ens caldria que aquest procés espanyol de repensar-se i d'enfortiment de la societat civil per a tocar de peus a terra i acceptar la realitat com és es desevolupés amb una gran celeritat. L'estat espanyol es trenca bàsicament perquè no ha sabut ser dúctil, i els materials rígids finalment peten. Ara que Catalunya ha esdevingut magma, on el material es desfà per tornar a quallar en alguna altra forma, seria oportú que Espanya també esdevingués un magma creatiu, que es redefineixi i que no visqui la nova realitat com una mera amputació.

PD: hi ha altres elements que entren més en el factor esportiu i també del bon govern i la transparència, com el dopatge, que segurament també han tingut influència en la valoració, però no era la intenció central de la reflexió, que he volgut situar en clau de processos de goverança.