La pornografia electoral, barroera o subtil

Ens trobem a l'equador de la campanya electoral al Parlament de Catalunya, on els seus nous diputats i diputades tindran l'oportunitat d'elegir el 129è president de Catalunya. Són molts els comentaris que els analistes polítics poden fer sobre les estratègies partidistes, sobre la coherència i viabilitat de les propostes programàtiques, sobre les tàctiques de màrqueting polític, etc. També hi ha anàlisis que es poden fer des d'una òptica ètica o de responsabilitat social dels partits polítics (i dels mitjans de comunicació).

Sense cap ànim d'exhaustivitat i sols per a proposar una línia d'anàlisi menys habitual volem proposar un seguit de reflexions obertes. Obertes en el sentit que sols volen evidenciar alguns aspectes que grinyolen, que no trobem del tot correctes, que hi veiem mancances, però que deixem les alternatives al lliure albir de cadascú. I obertes en el sentit que estan obertes a ser ampliades, rebatudes, matisades, com un espai de reflexió electoral des d'una perspectiva RSE.

1. Es fa estrany que en unes eleccions com aquestes on hi ha tantes urgències i tants temes importants damunt la taula siguin les formes més que no els continguts allò que marca el desenvolupament de la campanya. Una explicació podria ser l'aparició de noves formacions polítiques que han de trobar la manera de fer-se un forat a l'escena mediàtica, però certes maneres de fer també han fet forat en partits tradicionals i grans. El fet que una actriu porno hagi fet un vídeo motu propi sonant suport al candidat Laporta és pecata minuta si mirem els vídeos de Nebrera, Ciutadans o el que van elaborar les Joventuts Socialistes en què una votant arriba a l'orgasme en votar el seu candidat Montilla [L'orgasme de Montilla arriba a la BBC britànica], o el joc proposat pel Partit Popular. Si per als petits pot ser una manera d'aconseguir rellevància, en el cas dels grans sembla una manera de no fer front als temes importants, desviant el focus cap a les formes.
2. L'aparició d'un joc disponible a Internet on es tracta de caçar immigrants i independentistes és més que un exemple de les males maneres. En aquest cas s'ha traspassat un límit ètic i qui sap si penal. No es poden fomentar valors d'intolerància i d'eliminació de l'adversari, i menys des d'una formació política amb representació parlamentària. La càrrega simbòlica d'aquesta iniciativa és enorme. Sobretot amb un enfocament de drets humans i de principis democràtics, per no parlar ja de joc net electoral. On és el fair play? Però fins i tot podríem referir-nos a les banderes: si aquest mateix partit ha defensat sempre que s'apliqui amb contundència la llei que converteix la destrucció de la bandera espanyola en un delicte, com pot fomentar en aquest joc la destrucció de les banderes estelades? 
3. La pornografia electoral, barroera o subtil, també ha arribat a les butxaques dels candidats. Es tracta de mostrar tot el que hi tens... a la butxaca, als comptes corrents i al registre de la propietat! Tots els candidats dels partits amb representació parlamentària s'han despullat davant la ciutadania. I ens preguntem: la informació servirà per a decidir o senzillament condicionar el vot? O potser és purament un tema de tafaneria i converses de cafè al voltant de qui és el candidat més ric o el més escanyat? Algunes de les notícies que s'han anat generant són aquestes:

• Crónica.cat: Qui és el candidat més ric?
• E-notícies.cat: El patrimoni d'Herrera. El cap de llista d'ICV desafia la resta de candidats a fer públic el seu
• E-notícies.cat: Montilla i Mas es neguen a revelar el seu patrimoni
• El Periódico: Mas cedeix a l'exemple dels rivals i dilluns difondrà el seu patrimoni
• E-notícies.cat: Montilla té uns estalvis de 365.000 euros 

En primer lloc cal dir que no es poden comparar directament perquè caldria que tots seguissin el mateix criteri: per exemple, Mas afirma haver inclòs propietats de la seva dona (el cotxe) mentre que Montilla no hi ha inclòs el patrimoni que té a nom de la seva dona com el pis.

En segon lloc caldria preguntar-nos quina conseqüència en traiem. Les xifres no són tan distants i aporten cap sorpresa, en el sentit que no tenim entre els candidats cap milionari, i que els que tenen menys també es correspon amb els més joves. 

Però suposant que acceptéssim que aquesta transparència és positiva i adequada en una campanya electoral, aleshores potser hauríem de convenir que hi ha altres preguntes a fer-nos (o a fer-los): quina relació es dóna entre el volum d'aquest patrimoni i l'esforç propi per a aconseguir-lo? Prové de treball, d'especulació, d'herències? Quina part està invertit amb criteris ètics? Disposa d'altres propietats per mitjà de societats que no s'hagin explicitat o ocults a nom de la família? 

I encara més (tot insistint que per part nostra no entraríem en aquesta línia): si algú té recursos molt limitats, com garanteix la seva sortida de la política? Té l'aval d'una titulació que li permeti incorporar-se a l'exercici d'una professió? O té una capacitat emprenedora demostrada? O disposa de lligams amb empreses i organitzacions que serien una xarxa de seguretat suficient per la reentrada al món laboral? Aquestes preguntes són rellevants perquè resulta que hi ha persones que tenen càrrecs polítics (per exemple regidors municipals amb remuneració) que des de joves sempre s'han dedicat a la política i que arriba un moment que no és clar què seria de la seva vida (sostenibilitat personal) si haguessin de deixar la política. Aleshores poden entrar dubtes sobre si alguna persona, quan defensa la seva continuïtat, ho fa per a la defensa d'un determinat projecte polític o la defensa del seu sou! 

I encara podríem demanar als candidats aspectes sobre la seva vida laboral que segurament serien més rellevants que no les propietats. En el món de la política poden haver moltes portes giratòries que cal mostrar obertament!

Ens remetem als dos articles elaborats sobre la transparència de les propietats dels polítics:

• 27.1.10  No n’he de fer res de les propietats del diputat! Llegim que un diputat ha donat transparència als seus béns, amb l'objectiu de millorar la percepció de la classe política. No serem nosaltres qui ho criticarem, però a banda que una flor no fa estiu hi ha altres consideracions a fer...
• 16.9.08  No n’he de fer res de les propietats del meu alcalde! Diario Responsable ha publicat un article de Josep Maria Canyelles titulat "No n’he de fer res de les propietats del meu alcalde!" (en castellà No me interesan las propiedades de mi alcalde)