He explicat en altres ocasions la dificultat inicial que suposa per als observadors externs, d'altres països, treure's els apriorismes del damunt i comprendre que la situació espanyola l'han de llegir amb el prisma d'un model invertit, on és precisament l'Estat el que juga aquest paper profundament nacionalista mentre que la 'regió' que vol guanyar drets ho ha des d'un reclamació molt basada en raons, en arguments, amb pulcritud democràtica, amb civisme... contra un Estat que es defensa sense aportar més raons que la força, sense més legitimitat que les lleis que modifiquen segons el seu interès de part, i fent tan impossible com poden d'exercici real de la democràcia. Sense partir d'aquesta realitat, serà difícil comprendre el caràcter singular del procés català i la importància que pot prendre com a model radicalment democràtic per a abordar conflictes en el segle XXI.
La meva manera de justificar la inviabilitat de qualsevol altra solució que no sigui la independència parteix del que acabo d'exposar. El fet és que si la situació fos la que es pot donar en altres llocs del món, on hi ha un estat democràtic i plural que accepta la diversitat, i que acull algun territori amb identitat nacional marcada, la situació és més fàcil d'abordar ja que sols cal que l'Estat trobi un model d'encaix que respecti i satisfaci aquestes peces internes que conformen el conjunt del territori estatal. Però en el cas que ens ocupa, la realitat és inversa: Catalunya és un país molt plural, en orígens de les persones, en ideologies, en partits representats, en llengües i cultura, en mentalitat oberta... Mentre que per contra, l'Estat on està inserta té una mentalitat unitària, poc respectuosa amb la diversitat, on es fa difícil gestionar la complexitat perquè tot ha de quadrar sota un model preconcebut.
Una realitat simple es pot acollir dins un conjunt complex, però una realitat complexa no pot trobar comoditat dins un conjunt que es vol simple. Aquesta manera de ser de la societat catalana suposa un problema permanent per a la societat espanyola, però a més, la realitat catalana viu permanentment amb una incapacitat d'abordar els seus propis problemes i reptes complexos per la interferència reduccionista exterior de qui, a més, disposa de molt més poder. Un exemple pot veure's en el camp de la immigració, on Catalunya podria excel·lir molt més en les bones pràctiques, però l'Estat espanyol sempre procura posar traves perquè els nouvinguts s'hi incorporin amb la llengua del país.
Per això, que no té a veure estrictament amb la identitat però sí amb el tarannà i les maneres de fer, és impossible que Catalunya es pugui governar d'una manera eficient, donant resposta als reptes de la seva societat, de la seva gent, si permanent té un Estat que actua a la contra. Catalunya i Espanya no hem convergit gaire després de 300 anys de compartir Estat. Més enllà de realitat molt importants com la generalització de la llengua castellana, la barreja d'orígens familiars, les intenses però decreixents relacions comercials, la realitat més profundament cultural en la manera d'estructurar-nos com a societat s'ha mantingut amb diferències irreconciliables que tenen molts segles d'història i que ja ens parlarien de les topades en el segle XV amb els Trastàmares.
Ens cal un estat propi per a governar-nos de manera que puguem gestionar la complexitat de tota la nostra diversitat interna. Els catalans no la volem simplificar, perquè tenim una gran riquesa que sabem valorar, i sense la intervenció externa podrem abordar-la amb major plenitud i sense cap mena de temença. Hauran desaparegut les temences i un caràcter resistencialista que durant aquests darrers tres segles ens ha marcat excessivament. Una prova de la celeritat amb què aquest canvi ja s'està produint és precisament com en pocs anys hem deixat enrere el victimisme que hi anava aparellat i hem passat a pensar en positiu, en el propi projecte, un cop ja desconnectats mentalment de l'Estat antic.
Ens cal un estat nou per a poder trencar les inèrcies del passat i emmirallar-nos en països moderns i eficients de la nostra dimensió. Dinamarca o Àustria són grans models. Res no ens pot impedir de construir al Sud d'Europa un país d'excel·lència, tant des del punt de vista productiu, social com ètic. És per això que em sembla que val la pena llegir la reflexió que tot seguit retallo, una traducció de l'article d'Oriol Vidal-Aparicio, professor de política
internacional i de constitució dels Estats Units a Glendale Community
College, publicat en anglès al seu bloc Catalunya: Per què Espanya?,
el 21 d’abril d’aquest any 2015. Catalunya i els Estats Units: dues revolucions lockeanes amb 240 anys de diferència, del professor Oriol Vidal-Aparicio
Estats Units va declarar la independència invocant principalment la filosofia política de John Locke, sobretot la idea que els governs eren legítims només en la mesura que complien el propòsit per al qual havien estat establerts pels governats. Gairebé dos-cents quaranta anys després, el procés emprès per Catalunya anuncia una nova era en la qual els moviments d’independència tornaran a utilitzar els principis polítics lockeans, després d’un segle XX en què la tendència general va ser de justificar els processos d’independència posant èmfasi en els principis clàssics del nacionalisme, basats principalment en la identitat i l’homogeneïtat cultural. Simplificant, els moviments independentistes, històricament, s’han procurat dues menes d’arguments:
Permetin-me d’analitzar ara, amb més detall, els principis que van inspirar la declaració d’independència dels Estats Units, perquè això també em permetrà d’aclarir a què em refereixo amb l’expressió ‘revolució lockeana’.
- Allò que podríem anomenar ‘arguments lockeans’:la noció que cada comunitat política té dret d’un bon govern i que, si un govern no compleix en un territori específic les funcions per a les quals va ser creat, deixa de ser legítim i la gent del territori té dret de la secessió i d’establir un govern independent. Aquest va ser precisament l’enfocament dels Estats Units el 1776. La gran pregunta per a respondre en aquesta mena de justificació de la independència és: ‘Des del punt de vista del governament, té sentit la independència?’. No és pas cap sorpresa que el pamflet independentista més influent de la Revolució Americana es titulés precisament ‘Sentit comú’. Tenia sentit de declarar la independència; tenia sentit per a les tretze colònies de governar-se si mateixes.
- Una altra forma d’argumentar a favor de la independència és la idea nacionalista clàssica que tots els pobles, totes les nacions, tenen el dret del propi estat sobirà, ‘sense tenir en compte l’eficiència governamental ni si la independència arribarà a portar un govern millor al poble que persegueix d’emancipar-se’. La gran pregunta per a respondre en aquesta mena de justificació de la independència és: ‘Som un poble separat? Som una nació?’. Aquest havia estat l’enfocament predominant a la revifalla de moviments nacionals que es va escampar per Europa el segle XX, o al col·lapse de l’Imperi Otomà, i aquesta havia estat també l’argumentació de fons en molts casos durant la gran onada de descolonització que hi va haver els anys 1950 i 1960, després de la creació de les Nacions Unides.
L’argument lockeà per a la independència
La independència dels Estats Units representa el cas més influent d’un procés d’independència fonamentat gairebé exclusivament en la qüestió del bon govern i l’eficiència governamental. La independència dels Estats Units no va tenir tampoc components ètnics: els pares fundadors no es consideraven ètnicament diferents dels britànics. Hauria estat diferent si haguessin estat els nadius nord-americans els qui haguessin declarat la independència de la Gran Bretanya, però els colons nord-americans, majoritàriament, es queixaven que es violaven els seus drets com a ciutadans anglesos. De fet, el pamflet de Thomas Paine ‘Sentit comú’, que ja he esmentat abans, fins i tot va afegir la frase ‘escrit per un anglès’ a la segona edició. En resum, els pares fundadors dels Estats Units no deien pas ‘Hem de governar-nos nosaltres mateixos perquè som una nació diferent‘, sinó: ‘Hem de governar-nos nosaltres mateixos perquè som mal governats’.
I aquí és on les idees del filòsof anglès John Locke, considerat per molts el pare del liberalisme clàssic, van ser centrals. Al ‘Segon tractat sobre el govern’ (capítol XIX: ‘De la dissolució del Govern’) Locke va fer una defensa del govern per consentiment. La defensa s’articula en quatre parts:
Si hom és familiaritzat amb la declaració d’independència dels Estats Units, reconeixerà que segueix quasi exactament el mateix raonament. És amb aquest sentit que la Revolució Americana va ser una ‘revolució lockeana': va ser-ho perquè tractava de corregir una situació en què el govern no feia allò que havia de fer; amb unes altres paraules, el govern violava el contracte polític amb el poble, i el poble tenia dret de restaurar el contracte original, fins i tot si això significava de derrocar el govern existent i crear-ne un de nou.
- Les persones neixen amb drets inalienables. Locke identifica tres drets principals: el dret de la vida, el dret de la llibertat i el dret de la propietat privada.
- Per protegir aquests drets, les persones estableixen governs, i consenten a obeir-los perquè entenen que tenir un cert govern és millor que no tenir-ne cap.
- Els governs només són legítims en la mesura que compleixin la seva funció de protegir els drets de les persones.
- Quan els governs no protegeixen els drets de les persones, o una cosa pitjor, quan els governs abusen de l’autoritat per trepitjar els drets de les persones, llavors les persones tenen el dret, fins i tot el deure, d’abolir el govern i establir-ne un de nou.
Permetin-me aclarir, de totes maneres, allò que Locke entén per ‘revolució’, i per què dic que allò que passa a Catalunya és també una ‘revolució’ amb el sentit lockeà. Locke va prendre el significat de la paraula ‘revolució’ del significat original en llatí, de ‘volta sencera’ o ‘capgirament’. Per Locke era l’intent legítim del poble de restablir el contracte social: quan el govern trenca el contracte que havia signat amb la gent, llavors la gent té dret de fer la revolució, és a dir, fer allò que calgui per a tornar al punt de partida i restaurar el contracte original.
Molts dels arguments utilitzats per justificar la independència catalana són de fet d’aquesta mena: ‘El govern espanyol no protegeix adequadament els nostres drets, el govern espanyol no compleix com cal les funcions a Catalunya i, per tant, estaríem més bé si ens governéssim nosaltres mateixos, perquè ens asseguraríem que el nou govern que establíssim protegiria els nostres drets de forma adequada’. Aquesta és l’argumentació primordial avui a Catalunya. [seguir llegint]
L'article segueix i l'autor hi formula la hipòtesi de la secessió lockeana: La seva tesi és que, ara que Catalunya persegueix amb determinació la independència, els líders principals independentistes insisteixen menys en els arguments que tenen a veure amb la identitat, amb qui pertany a la nació catalana. I diu:
Formulem-ho com una hipòtesi general, o com una predicció, si es vol: En un món cada vegada més globalitzat, en què les societats són més multiculturals, els fluxos d’immigració són la norma, en què viatjar és sens dubte més fàcil que mai, en què constantment es negocien les identitats i de fet les persones poden tenir identitats múltiples o superposades, els arguments a favor de la secessió es basaran cada vegada més purament en Locke, en oposició a l’origen ètnic, la identitat o el nacionalisme. Amb unes altres paraules, a mesura que el món es torni més globalitzat, serà cada vegada més difícil de reclamar la independència basant-se únicament en l’origen ètnic o el nacionalisme. A mesura que la idea nacionalista de la ‘nació estat’ –que persegueix la coincidència de ‘nació’ i ‘estat’ en una unitat– es torni més i més difícil de convertir en realitat, els processos de secessió recuperaran necessàriament els arguments liberals clàssics de John Locke.Estic molt convençut del que l'autor hi expressa. De fet, crec que el canvi de model que s'ha produït a Catalunya ha estat el que ha permès que el procés avui sigui tant transversal, i alhora és el que ha despistat completament els estaments espanyols, molts dels quals encara ens segueixen identificant com un moviment nacionalista clàssic.
I és per això que també crec, com defensa Aleix Sarri a l'article La revolució catalana que l’única opció política que amb vista al 27-S té capacitat i voluntat de posar les bases per a una revolució de ressonància mundial és l’independentisme. El president Clinton ja va dir que el món seria català o talibà, i això és el que està en joc: abordar els conflictes per la via violenta o per la via del diàleg i la democràcia. L'autor es refereix al politòleg Samuel Huntington, sobre les onades de democratització que ha viscut el món durant aquests darrers dos segles.
Huntington explica que els processos de democratització no són aïllats, sinó processos que en forma d’onada es donen simultàniament (o amb no ‘gaires’ anys de diferència) a països que tenen unes característiques determinades i diferents per a cada onada. Per exemple, la primera onada es correspon amb l’etapa entre el 1828 i el 1926 en què cada vegada més estats van concedir el dret de vot (almenys) a més del 50% dels ciutadans masculins, de manera que va augmentar notablement la capacitat de la població per a demanar comptes als governants. La segona és durant el període de democratització del 1943 al 1962, per la via de la fi de la segona guerra mundial, com també de les noves independències i la descolonització de bona part d’Àfrica i unes quantes parts d’Àsia. Finalment, la tercera onada va ser una democratització cap endins per la via d’acabar amb bona part dels règims dictatorials o autocràtics que s’havien anat consolidant durant la Guerra Freda (per exemple a Espanya).
Explico tot això perquè tinc la sensació que si el procés d’independència de Catalunya (i/o Escòcia) surt bé, qui sap si una onada democratitzadora més podria començar. Però en aquest cas, ja no dirigida a donar el vot als ciutadans, a posar fi a processos clàssics de descolonització o a fer fora dictadors, sinó a fer que en un nou aprofundiment democràtic, les fronteres ja no es decideixin a causa de guerres, tractats antics, matrimonis medievals o acords internacionals traçats amb escaire i cartabó, sinó amb les urnes. És a dir, si venç l’independentisme a Catalunya, potser haurem ajudat decisivament a crear un model per a afrontar la qüestió territorial del segle XXI. Un model cent per cent europeu i democràtic que pugui ser exportat al món com apuntava en un article del 2014 Gideon Rachman (cap d’internacional del Financial Times) arran del referèndum escocès.Si ens sortim, podem fer una gran aportació a la Humanitat sobre un model democràtic i cívic per a construir un nou estat sense violència, un exemple per a resoldre els conflictes territorials amb mètodes del segle XXI, on ja no té sentit apel·lar al manteniment de fronteres per raó del semen reial i la sang dels soldats. Com deia Renan “l'existència d'una nació és un plebiscit quotidià”.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada