Ja tinc confirmació documental de quan el meu cognom fou castellanitzat, fa cinc generacions

• Ja tinc confirmació documental de quan el meu cognom va ser castellanitzat
• Fa cinc generacions, durant el primer terç del XIX, entre el meu quadravi Joseph Canyellas i el meu rebesavi Magí Cañellas es va produir la castellanització

Vaig néixer amb el cognom escrit amb grafia castellana, és a dir, Cañellas, tal com el vaig rebre del meu pare i de la resta d'avantpassats. Però quan vaig començar a aprendre a escriure en la meva llengua, el català, lògicament en cursos fora de l'escola, vaig comprendre que en algun moment de la història aquell cognom havia estat adulterat amb una intencionalitat paral·lela a tots els intents de fer desaparèixer la llengua catalana.

Sincerament no tenia cap indici de quan es podia haver produït aquest fet, però en tot cas era evident que la grafia original havia de ser amb el dígraf ny, com correspon a un cognom d'origen català. Per això vaig decidir de corregir-ne l'escriptura i, a partir aproximadament dels quinze anys, fer-lo amb ny.

Però hi havia un problema afegit. La forma Cañellas té un castellanisme intencionat (el canvi de ny a ñ) però també té una forma de plural -as, que no correspon a la prescriptiva -es. Però en aquest cas era degut a una confusió causada per la pròpia llengua, ja que en les pronúncies orientals es confonen les 'a' i les 'e' en posicions àtones. Donat que aquest fenomen és intrínsec a la pròpia evolució de la llengua i que en un cognom no cal aplicar-hi automàticament el corrector segons les normes de cada moment, vaig optar per la forma "Canyellas", entenent que deuria ser la forma autèntica prèvia a la castellanització. De fet, abans de la gramàtica de Pompeu Fabra, els plurals en -as eren els normals en català oriental.

Durant força anys vaig fer servir aquest nom, Josep Maria Canyellas i Pastó, tot i que tenia pendent de fer-ne el canvi oficial. De ben jove vaig fer el canvi oficial però sols del nom, de José María a Josep Maria, però en aquell moment el canvi de cognom era més difícil. Calia demostrar que socialment eres conegut amb l'altra forma, i efectivament vaig recollir un munt de cartes, articles i referències diverses. I quan ja en tenia més que suficients el camí es va aplanar i un nou marc legal va facilitar que el cognom és pogués adequar lingüísticament a la forma lingüísticament correcta sense necessitat de demostrar res.

Per a fer el canvi de cognom vaig voler fer-lo conjuntament amb la meva germana, per tal d'assegurar que correspongués a tota la família, i vaig fer el pas abans de passar-lo a la meva descendència. No cal passar-los problemes, si es poden evitar.

En aquell moment vam optar per catalanitzar-lo del tot, amb la terminació normativa en -es. Com que no teníem dades del cognom original, vam prendre aquesta opció. Però també perquè es feia complicat haver d'explicar-te permanentment: Canyellas amb ny i acabat en as; Pastó acabat amb o accentuada, sí, sense erra... i altres explicacions de la meva adreça que ara no venen al cas... Miri, em dic Canyelles, sense dir res més, i si ho anota malament és el seu problema, i si cal algun aclariment: "amb grafia catalana!", i llestos. Uf, quina tranquil·litat!

En tot cas, el segon cognom, Pastó, el vam deixar tal qual. També és un error degut a la pròpia llengua, no una interferència d'una altra llengua, i d'altra banda aquest cognom ja no el traspasso, de manera que penso que val la pena mantenir les diferents formes, ja continguin arcaismes, formes gramaticals antigues o variants diverses. Quan dic el segon cognom, doncs, encara m'he d'anar explicant, però aquí és certament necessari ja que l'habitual és que te l'escriguin normativament, Pastor. 

I avui mateix he descobert en quin moment -en quina generació- es va passar de Canyellas (ara ja confirmat l'acabament en -as) a Cañellas. No cal dir que mantindré el plural en -es! Però em suposa un plaer històrico-intel·lectual lingüístico-familiar tenir constància del moment i veure que en el fons és prou recent: el meu quadravi (és a dir, el quart avi), cinc generacions per sobre.

Joseph Canyellas y Olià va néixer a final del XVIII i va viure la primera part del segle XIX. Consta que va contraure noces el 28-1-1813 i segones noces el 30-5-1828, i que va tenir almenys sis fills del primer matrimoni, un dels quals, Magí Cañellas y Canals, és el meu rebesavi. I el fill d'aquest, Josep Cañellas y Rosell (1859-1948) és el meu besavi.

Com podeu observar sols el primer duu encara la ny. Però, de fet, en la seva vida -és a dir, en la paperassa oficial- el cognom va variar en aquest punt, en funció de qui era el prevere vicari que donava fe del bateig o casament i n'escrivia els noms.

Resulta curiós que el primer document amb el seu nom a què tinc accés és el del casament, i el prevere vicari de nom Francisco Capdevila l'escriu amb ñ, mentre que els altres posteriors, corresponents a batejos dels fills, consta el nom del pare amb ny, en documents redactats per altres preveres (Josephus Benaprès, Joseph del Carme). També el del segon casament consta en castellà, en aquest cas a càrrec del prevere Fra est? J. Pau Forment Franciscano.

Cal dir que, doncs, que aquesta actitud provenia del fet que aquestes persones ja havien rebut una educació sovint castellanitzada, o si més no la seva jerarquia, mentre que la llengua catalana estava essent sistemàticament degradada fins al punt que sovint les mateixes persones que havien de donar fe podien començar a preferir la llengua que tenia darrera la força d'un estat, encara que no fos la seva i fins i tot encara que no tinguessin uns condicionants o instruccions de caràcter polític.

És més, en el moment en què apareix el primer document amb el cognom modificat (primer casament, al 28-1-1813), es dóna la circumstància que Catalunya no pertanyia a l'estat espanyol: per decret de Napoleó, de 26 de gener de 1812 fins al final de la guerra el maig de 1814, Catalunya va quedar incorporada a l'Imperi francès i la llengua i el dret del país fou respectat, de manera que en aquell moment no fou cap obligació normativa sinó el pes de la pressió constant.

Aquestes variacions mostren el moment o la generació en què es va produir el canvi. Diria que no són vacil·lacions en l'escriptura ja que hi ha tres preveres que ho fan amb ñ i els altres tres amb ny, coincidint, a més, que dos dels que opten per la forma castellanitzant tenen el propi nom castellanitzat (Francisco) o s'identifiquen amb una fórmula en castellà (Franciscano), fet que podria denotar un major grau de castellanització cultural per part d'aquestes persones. En qualsevol cas, no cal fer gaires conjectures perquè forma part d'un llarg període en què és prou conegut què succeí, de manera que és molt probable que pugui trobar documents d'altres avantpassats anteriors, del segle XVIII, després de la pèrdua de les Constitucions Catalanes, on  ja s'hagués començat a introduir la forma en ñ. El que sí que succeix en aquest inici de s.XIX és que les formes en ñ ja es van fixant oficialment i el cognom familiar ja no torna a aparèixer amb ny fins que a final del s.XX fem el canvi.

En tot cas, cal fer notar que tots els documents que he trobat d'aquesta època (són partides de bateig i casaments) estan plenament en llengua catalana, ja que la castellanització encara no havia arribat a aquest extrem, tot i que ja s'estava gestant. Pot ser interessant veure el correlat de les prohibicions del català que es van anar produint al llarg del segle XIX i que aporto tot seguit. De fet, la voluntat castellanitzadora prové de final del segle XV, de manera que en aquell moment ja portaven tres segles de pressió, que en cas de notaris i capellans notaven intensament.

• 1801 Manuel de Godoy obliga que a cap teatre no es representi cap obra que no sigui en castellà.
• 1802 En caure Menorca sota la jurisdicció de l'Estat espanyol per l'abandó dels anglesos, el capità general de l'illa ordena tot seguit que a les escoles només s'ensenyi el castellà.
• 1821 El Pla Quintana obliga a fer servir el castellà al sistema escolar^.
• 1825 El Pla Colomarde, intenta instituir l'ensenyament oficial uniforme en castellà: es prohibeix l'ús del català a les escoles.
• 1828 El bisbe de Girona obliga que els llibres parroquials es facin en castellà.
• 1834 La Instrucció Moscoso de Altamira obliga a fer servir el castellà al sistema escolar.
• 1837 Un edicte reial imposa càstigs infamants als infants que parlen català a l'escola. Al mateix temps la instrucció del Gobierno Superior Político de Baleares mana castigar als escolars que parlin català mitjançant la delació dels alumnes.
• 1838 El Reglament Vallgornera obliga a fer servir el castellà al sistema escolar.
• 1838 Es prohibeix que els epitafis dels cementiris siguin en català.
• 1843 Reglament Orgànic de les Escoles Normals d'Instrucció Primària del Regne (d'Espanya) inclou entre el currículum obligatori la Gramàtica Castellana, així com història d'Espanya, nocions de literatura espanyola, etc. 
• 1857 Llei Moyano d'instrucció pública, la qual només autoritza el castellà a les escoles.
• 1862 Llei del notariat que prohibeix les escriptures públiques en català.
• 1867 Prohibició que les peces teatrals s'escriguin exclusivament "en los dialectos de las provincias de España", per part del ministre de Governació espanyol González Bravo.
• 1870 Llei del Registre Civil que hi priva l'ús del català.
• 1881 Llei d'enjudiciament civil que prohibeix l'ús del català al jutjat.
• 1896 La Dirección general de Correos y Telégrafos prohibeix parlar en català per telèfon a tot l'estat espanyol.