Fer desaparèixer les "Places d'Espanya"

Divendres vaig fer una reflexió sobre "Ètica i xiular himnes" i ara la vull complementar amb una reflexió sobre el canvi de noms d'alguns carrers i places de poblacions catalanes que porten el nom d'Espanya.

Sobre l'himne deia que "crec que ens cal saber trobar altres vies que sempre posin el factor positiu per davant. Tota reclamació s'ha de canalitzar per vies positives". I sobre els noms del vials vull fer una consideració equivalent.

Considero que el context ha canviat molt profundament en els darrers anys i fins i tot mesos, i que les actituds i estratègies s'han d'adequar. Miraré d'explicar-me perquè el que diré és que allò que era positiu fa uns pocs anys ara seria negatiu.

En un context en què la defensa de la identitat catalana tenia un caràcter reivindicatiu, amb pocs recursos enfront la capacitat de l'estat, i amb la sensació que calia un cert activisme per a no anar esdevenint residuals, era acceptable que els moviments polítics o socials fessin algunes accions per a fer-se veure, arribar a la gent, mostrar presència social, activar el debat... Aquest activisme té el risc de traspassar fronteres ètiques, cosa que no ha succeït en el nostre cas donat que el nacionalisme català sempre ha tingut un caràcter fonamentalment cívic i humanista. Podríem arribar a parlar de com es concreta l'activisme, si cal: si durant la dictadura i la transició era moralment acceptable fer pintades al carrer (sempre que no afectessin significativament propietats privades), ara ja no ho seria.

En aquest context reivindicatiu, aconseguir que els pobles de Catalunya no tinguessin vials amb el nom de l'estat opressor podia ser vist com un triomf, i una manera de treballar el canvi de consciència i de marcar presència diferenciada davant els turistes...

Però ara ens trobem en un altre context, sobtadament. Ja no estem en fase de reclamació, de lamentar que ens sentim maltractats, de mostrar les diferències... Estem en fase d'exercir el dret a decidir i segurament d'avançar cap a la construcció d'un estat propi.

En aquesta fase tota l'energia ha d'anar cap a garantir la cohesió social i cap a la creació de les eines necessàries. Ara la idea ja ha assolit una posició guanyadora, perquè està en el centre del debat, i ara cal aconseguir que una majoria més gran s'hi sumi, o sobretot que solament grupuscles molt tancats i generalment totalitaris o poc democràtics hi estiguin declaradament i activament en contra. El gran èxit del moment actual és que moltes persones afirmin que se senten tan catalanes com espanyoles però que tenen clar que les decisions que afecten Catalunya s'han de prendre des de Catalunya, constatant, a més, que les decisions preses des de Madrid tenen un decalatge nacionalista espanyol nefast per als interessos de Catalunya i dels catalans.

En aquest moment ja no calen accions per a guanyar presència. Calen accions pensades sols en la línia del que ha de ser el nou estat. Vull dir que algunes accions fetes des de la necessitat de l'activisme podrien interpretar-se d'una manera contrària als valors que com a país professem: societat oberta, tolerant, cívica... Tota la gestualitat ja ha d'anar en aquest sentit i no cal fer gestualitats que s'inspirin encara amb la necessitat d'anar "a la contra de".

Però encara hi ha un element més. Espanya, el que serà el nou estat espanyol, una mica més petit, serà molt més que el nostre veí. Serà un país amic i confraternal, amb qui no tindria sentit una tensió que anés més enllà del resentiment inicial, fruit de la incomprensió que molts sentiran per la duresa del procés de secessió (podria ser un procés fet amicalment, però imaginem que la caverna mesetària ho convertirà en un drama nacional de dimensions èpiques).

En aquest sentit, serà molt normal que la relació d'amistat, d'intenses relacions econòmiques, socials, i personals, trobin un reflex en el nom dels vials, i que totes les localitats, amb la més gran normalitat, tinguin un nom dedicat al país veí, amb el qual, a més, haurem conviscut molts anys, ni que sigui amb una relació desigual. El futur no és temps de retrets. Per això, pensant en aquest futur proper, no cal eliminar referències a l'estat espanyol que ens serà grat de recuperar ben aviat. I no cal ara fer accions que estiguin encara pensades des de la part feble de la confrontació.

Ara som la part forta, la part vencedora, perquè tenim a favor el vent de la història, els valors de la democràcia, la sensatesa econòmica, i el sentit comú. Per això, cal que actuem amb gran generositat i aplicant aquells valors que són ben nostres i que, fruit de sentir-nos petits i febles, de vegades hem hagut de substituir per altres valors fruit de la reivindicació. 

Nota: dit això, vull que s'entengui que aquesta reflexió no suposa cap crítica al fet que un municipi com Sitges hagi decidit canviar el nom de la Plaça d'Espanya per Pou Vedre, ja que en aquest cas la intenció era recuperar el nom antic de la plaça, malgrat que hagi coincidit en aquest moment i que políticament hagi comportat la sortida del PP del govern local.