Però una cosa és el que podem pensar des dels entorns que procedim per tradició de cultures democràtiques i altra el que pugui passar pel cap de persones i col·lectius que van viure amb normalitat el franquisme i que ara accepten amb normalitat la democràcia però que no van fer una neteja mental, intel·lectual, axiològica, del pòsit que la cultura feixista els va deixar.
Especialment al PP, però no només, hi ha moltes famílies amb un passat culturalment franquista. Amb el pas del temps, en un estat en el qual no es fa fer una assumpció de responsabilitats -fou una transició de l'oblit-, ara els fills poden rememorar la simbologia feixistitzant sense ruborejar-se.
Potser són els temps que corren, la conjuntura terrible per la qual passem, marcada per la crisi... però ara és quan pot sortir el millor i el pitjor de tots nosaltres. I tinc una sensació. No voldria ser simplista. Parlo sols de sensació. Però crec que el pas del temps, dels dies, de les hores, ho va validant.
El greu patiment econòmic, social, laboral, moral, nacional, a què estem sotmesos té greus conseqüències en molts ordres de la vida, des de pèrdues de l'habitatge, de la feina... però també sensació de pèrdua de la dignitat, de l'esperança, de l'horitzó...
Em sembla que a Catalunya, on fins ara tradicionalment havíem sublimat aquesta sensació de pèrdua de dignitat i drets nacionals en els valors positius de la cultura del pacte, l'estabilitat, la col·laboració, el "qui dia passa any empeny" i el "peix al cove"... ara hem positivat el conflicte i hem decidit abandonar allò que ens retenia, allò que ens contenia, allò que ens limitava. Ara hem començat a creure -ni que sigui per necessitat- que el futur depèn de nosaltres, que ningú el construirà per nosaltres, que de fet ens el negaran si no tenim la capacitat de fer-nos-el nosaltres. Es veu en la gent normal, en l'empresariat, en els nous emprenedors, en els joves i els grans, en el catalans de 1a, 2a, o 3a generació... hi ha ganes de decidir, d'emprendre. Això vol dir córrer riscos sabent que podem tenir molta confiança en les capacitats del país i de la seva gent.
Pel contrari, em sembla que a Espanya, on es portaven uns anys de creixement intens que havien forjat un nou patriotisme, un nacionalisme desacomplexat, segur de si mateix, orgullós i xulesc com els nous rics, ara es viu la situació amb gran desolació i sense nord, sense saber cap on anar. Els lideratges han estat nefastos: Zapateros i Rajoys no tenen talla ni de gestors, i aquesta manca d'esperit també es transmet a una població que no sap veure un camí. A Espanya li han diagnosticat tres grans problemes: la crisi econòmica, l'atur, i Catalunya, i cap dels tres té una sortida fàcil.
Així com Catalunya ha marcat un rumb que aporta il·lusió, que marca una sortida a la crisi, que permet veure que l'esforç tindrà sentit perquè podem fer una societat millor i on els recursos generats serveixin per a enfortir la competitivitat i la cohesió social, Espanya no té cap horitzó, cap il·lusió.
Abundant en la diferència, a Catalunya, el rumb l'ha marcat la societat, no ha estat fruit de cap polític visionari, mentre que a Espanya està començant a ser la política qui s'inventa somnis patriòtics per a aglutinar la tribu: Gibraltar és el primer pas per a escalfar motors. A Catalunya, els polítics han hagut de seguir la societat. A Espanya, cal veure si la societat segueix a aquests polítics. La diferència es va fent abismal.
Si Catalunya reïx en el procés de transició nacional, tal com s'hi haurà arribat, gràcies al dret a decidir i al lideratge de la societat, el nou estat haurà de basar-se ineludiblement en un model de governança basat en una gran democràcia i participació ciutadana. La gent no acceptarà menys. Podem i hem de ser la Suïssa del Sud.
Per la seva banda, a Espanya, per la manca de lideratges, van apareixent resorts mentals atàvics que pouen del feixisme. Les joventuts que formen part del PP es mostren més que dretanes, mostren sense complexos la seva connivència amb la simbologia feixista i totalitària.
Certament, la manca de perspectiva per a l'estat espanyol, i amb una Catalunya que ha decidit emprendre el seu camí, reclama per a molts joves la necessitat d'un lideratge messiànic. El PP fins ara ha sabut integrar l'extrema dreta a les seves files, cosa que ha permès que no apareguessin partits ultradretans amb possibilitats electorals a l'estat, com sí que ha passat arreu d'Europa. Però ara el PP està perdent aquesta capacitat. Els més ultranacionalistes se'n van cap a UPyD i els més feixistes encara no saben on anar, però estan reclamant nous lideratges messiànics, que els prometin la Grande y Libre i que en España no se pone el Sol.
Sols hi ha una sortida raonable i no traumàtica, que és l'aprofundiment democràtic. L'acceptació de la realitat, de la insostenibilitat de l'estat espanyol tal com s'ha concebut fins ara, de les males formes de la política, de la profunditat de la crisi, de l'assumpció de les culpes per part de qui les tenen... Però anar per aquesta via vol dir desmuntar moltes coses, canviar lideratges, acceptar el dret a decidir...
A Espanya li cal un nou sistema de valors moderns i democràtics, que tingui prou coherència i que sigui creïble. O es fa el pas a canviar -ara ja sobtadament- la cultura democràtica del país o els grupúsculs feixistitzants començaran a marcar el pas. De fet, l'aparició de la UPyD ja ha comportat un augment del nacionalisme del PP per la pressió d'aquesta nova força política populista. Malauradament no veig cap polític ni cap partit ni cap organització que pugui fer aquest pas, que pugui marcar la línia. Fins i tot nous partits ecologistes com Equo estan liderats des de mentalitats nacionalistes espanyoles que difícilment poder ajudar a trencar aquesta tendència.
No deixa de ser curiós que aquest no future d'Espanya, aquest tuf que ha aconseguit la Marca_España estigui portant el nacionalisme espanyol cap a formes més ultres, i que aquestes mateixes estiguin ajudant involuntàriament a fer impossible trobar una sortida dialogada per a l'encaix de Catalunya a Espanya, que ara ja no seria compresa per bona part de la població catalana, que ja ha desconnectat mentalment d'Espanya, el passat.
Abans de mostrar les imatges -sols de la setmana passada!- una darrera reflexió de futurologia: si Catalunya assoleix properament l'estat propi, què passarà en termes econòmics i nacionals a la nova Espanya? Per una banda, el Cupo basc i navarrés haurà de desaparèixer d'immediat per a poder mantenir l'estat, cosa que provocarà un augment del sobiranisme basc. Per altra banda, si Catalunya posa la velocitat de creuer de manera ràpida, en tres o quatre anys, la pressió dels territoris de cultura no castellana per seguir el camí de Catalunya es pot incrementar fins a fer ingovernable l'estat per les tendències inercials a la desagregació.
La millor solució per a Espanya, ara per ara, i acceptant que la sort de Catalunya ja està jugada, seria aconseguir una transició pacífica i pactada amb Catalunya, que no afecti econòmicament ni socialment el desenvolupament de tots dos territoris, i que permeti una aliança forta, de gran col·laboració entre tots dos estats.
La ultradreta campa al seu aire entre les joventuts del PP
Nova polèmica de les Noves Generacions del Partit Popular valencià. Daniel Terrades, secretari general de la formació a Gandia, apareix en una fotografia fent la salutació feixista davant un mausoleu per soldats del bàndol franquista.
Amb
aquesta ja són tres les imatges que han vist la llum en pocs dies de
militants de les joventuts del PP de València fent salutacions feixistes
o envoltats de símbols de la ultradreta.
La setmana passada apareixia a les xarxes socials la imatge de Xesco Sáez, President de Noves Generacions de Xàtiva (València) juntament amb un grup d'amics aixecant el braç a manera de salutació nazi.
No és l'únic cas que ha passat amb membres de les noves generacions de Xàtiva, ja que fa tan sols unes setmanes, el secretari d'esports de l'executiva del PP posava després de disputar un partit de futbol amb una bandera de simbologia d'ultradreta.
Una regidora del PP de Canals es retrata amb la bandera franquista. Preocupació en l'oposició valenciana per la repetició d'actituds feixistes per part de militants del PP Una nova fotografia d'un càrrec del PP valencià amb símbols de la dictadura. En aquest cas es tracta de la regidora de Canals (La Costera) Carmen Melisa Ferrer Martínez, que apareix fotografiada amb una bandera franquista. El cas arriba hores després de l'aparició de fotografies del secretari de les joventuts del PP de Gandia fent la salutació feixista. Fa uns dies també el president de les joventuts del PP de Xàtiva va aparèixer en unes fotografies amb la mateixa salutació.
La secretària de NNGG de Sevilla va dimitir por 'problemes familiars' al divulgar-se aquesta foto feta amb l'escut que féu construir Franco al Valle de los Caídos.I a Catalunya també n'hi ha d'aquests. Per exemple, el cap de joves del PP de Sant Cugat del Vallès ha defensat la il·legalització dels partits sobiranistes. Però es veu que posteriorment va intentar disculpar-se i tot el que li va sortir és que el seu partit "cree en el pluralismo político y la diversidad de ideas, dentro del marco democrático y siempre con respeto". És a dir que de disculpes res, i ja sabem el que pensa aquesta jove promesa del PP, que deu aspirar a tenir alguna responsabilitat pública.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada