Un altre forat és possible!

El comportament cívic de la ciutadania ha augmentat les seves pautes en els darrers anys amb tota la incorporació de bones pràctiques en matèria ambiental i específicament les que es deriven de la gestió dels residus. Així, hom espera de nosaltres que separem les escombraries per tal de facilitar-ne el reciclatge.

La bona nova que suposa l'actitud responsable i compromesa per part de la gent, sovint ve acompanyada de les dificultats logístiques per a portar-la a terme. Fa un parell d'anys ens hi referíem amb una anècdota (18.9.07 Un paio amb una bombeta amunt i avall) i ara ho farem amb una altra. Potser les anècdotes no es poden elevar a categoria però sí que són reflexions necessàries per a millorar la qualitat i entendre per on es perden 'fidels' de la parròquia de la sostenibilitat.

L'hem titulat "Un altre forat és possible!" perquè efectivament plantejo un problema de dimensions dels forats dels contenidors de reciclatge per on cal llançar les deixalles. Mentre que els contenidors de tota la vida s'obren completament (si no estan mal posats dificultant-ne l'obertura), els de vidre i plàstic disposen d'uns forats que dificulten la vida del ciutadà. Algun motiu deu haver-hi, com que no es puguin remenar i endur-se el vidre o per seguretat...

A veure, així com les escombraries de rebuig es recomana de dipositar-les al vespre per a evitar les males olors, és molt habitual que s'aprofiti per dipositar les altres en sortir de casa per anar a la feina. Però quina és la dificultat?

• Si portes una bossa amb les ampolles, aquesta no hi passa. Has d'anar traient les ampolles una a una i projectar-les pel forat. Com que dins la bossa sovint han vessat una mica de vi o cervesa és normal que en agafar-les et quedin les mans enganxifoses. I no diguem ja si resulta que quan la introdueixes se't gira una mica i t'acaba de caure la resta de líquid que pogués restar a l'interior de l'ampolla...

• El mateix passa amb la bossa on dus els plàstics i les llaunes. Malgrat que l'obertura és més gran, no és suficient perquè la bossa hi passi sense esforç. Cal pressionar-la perquè entri, de manera que pots acabar amb la mà sucosa de les restes d'oli de la llauna de tonyina, tomàquet... Pot caure alguna llauna a terra i esquitxar-te... I fins i tot, si has de fer més pressió del compte pots arribar a ferir-te amb alguna llauna.

Comptat i debatut, que millor que solament llencis escombraries de vidre i llaunes els dies que, per si de cas, no portis trajo i corbata.

Ah, però resulta que no a tot arreu és així! Hi ha altres móns on el forat permet dipositar la bossa sense haver de prendre totes aquestes precaucions i gestionar tots aquests riscos... Vegeu la foto adjunta d'un contenidor de Terrassa. Els de dalt corresponen a Barcelona.

I encara més: aquesta manera de dificultar les bones pràctiques ciutadanes també afecten els clients en el cas de Nespresso. No em refereixo ja a la dificultat que suposava haver-les de portar-les a la botiga (Nespresso finalment recicla les càpsules, però s'han de portar a la botiga) perquè sembla que ara se solucionarà aquesta dificultat, sinó al fet que el contenidor de què disposen a la botiga (n'hem de dir boutique?) també té el forat petit!!!

Tenia una bossa de càpsules per reciclar ben plena (de tres mesos acumulant-ne) i encara mai havia fet servir aquest mecanisme de reciclatge. Davant la necessitat de desplaçar-me a la botiga de Nespresso del Passeig de Gràcia, vaig considerar que anar amb una bossa enorme de càpsules amb metro no em convenia... a banda que corria el risc que em petés i deixés un escampall de càpsules dins el comboi... (tot i que potser podria fer-ho passar com una performance). Després de ser poc sostenible i anar-hi amb taxi (foto adjunta), vaig entrar a la sala de què l'establiment disposa per al reciclatge i vaig comprendre que Nespresso no podia limitar-se a posar-hi un contenidor qualsevol: havien de fer una sala de luxe, amb un taulell amb dues obertures per a dipositar-hi les càpsules.

El problema és que certs dissenyadors acostumen a pensar en tot excepte amb la utilitat i les facilitats per a l'usuari. Els contenidors estan amagats dins el taulell i cal deixar caure les càpsules per una ranura al taulell, per la qual per anar bé els hauries d'anar deixant lliscar d'un en un (potser ho pretenen per a valoritzar més la singular càpsula!). Quan vaig deixar anar el contingut de la meva bossa, es va produir un embús considerable davant el qual vaig desistir. A més, enlloc es podia llençar la bossa (com ho porta la gent? O potser hi havia una paperera tant de disseny que no la vaig saber identificar?). Afegiré, a risc de ser escatològic, que les càpsules de sota de la bossa i que ara havien quedat a la part superior de la muntanya tenien el marro en estat de floritura, de manera que no seré jo qui es dediqui a sacsejar la pila per tal que vagi escolant-se per la diminuta gargamella de disseny.

Per cert, vaig marxar sigil·losament sense alertar cap dependent perquè vaig percebre que la meva maldestra actuació, portant un feix de càpsules podrides, no s'adeia amb allò que Nespresso esperava dels seus clients. Per això vaig fugir sentint-me com un peix fora de l'aigua i cometent l'acte incívic de no dir-ho a ningú. Al capdavall ja havia comès un primer pecat anant-hi en taxi. Era una experiència iniciàtica al reciclatge de les càpsules a la qual no he reeixit adequadament.

El joc de pistes o gimkana a què ens sotmeten administracions, empreses i els seus dissenyadors ens alegra el dia i ens estimula a reciclar(-los).

Article publicat a Jornal.cat