La banalització de la tortura
Espanya és el quart Estat del món amb més condemnes per violacions del pacte de drets civils i polítics
Resulta inacceptable la justificació de la brutalitat policial i l'entronització de la "raó d'Estat"
JAUME Asens*
Que la tortura, sobretot la que es comet des de l'aparell institucional, és un dels flagells més terribles que pot incubar una comunitat política, és una cosa que ningú s'atreviria a negar públicament. ¿Com s'explica, llavors, que la condemna dictada recentment contra tres mossos per abusar d'un ciutadà romanès, que van confondre amb un atracador, hagi generat una inusual pinya entre la classe política i alguns conspicus formadors d'opinió?
Potser no és en va recordar que estem parlant d'un cas en què, segons la sentència de l'Audiència Provincial, els funcionaris condemnats van cometre fets que resultarien aberrants perpetrats per delinqüents ordinaris. Van posar una pistola a la boca de la víctima, Lucian, van entrar a casa seva sense ordre judicial, el van vexar, li van pegar i el van obligar a confessar amb frases com "reconeix- ho tot o et tirem pel barranc". A més, van detenir i van agredir la seva nòvia, que estava embarassada de tres mesos.
TOT i l'escruixidor relat de la sentència, i que la hipòtesi acusatòria havia estat defensada per altres fiscals i una jutge instructora, les respostes institucionals han estat inquietants. La consellera de Justícia, Montserrat Tura, no només va elogiar públicament els condemnats, algun dels quals va ser ascendit mentre ella era al capdavant d'Interior, sinó que va sol·licitar del Tribunal Suprem la revisió de la sentència. L'expresident Jordi Pujol va qüestionar la gravetat de cas, ja que la víctima no havia estat hospitalitzada. Tampoc van faltar els tertulians de guàrdia que es van enfurir perquè es prestés més credibilitat al testimoni de les víctimes que al dels mateixos policies. Els partits conservadors, finalment, van arribar a demanar la dimissió del conseller Joan Saura i aquest es va defensar assegurant que posaria a disposició dels afectats "els millors advocats".
¿A què es poden atribuir aquestes reaccions? ¿Com es pot explicar que una consellera de Justícia, en lloc de defensar els tribunals o de fer-se càrrec del drama humà de les víctimes, exalci l'actuació policial? ¿Com es poden qualificar les declaracions d'un expresident de la Generalitat que ha patit la presó i que sembla ignorar que la tortura pot no deixar seqüeles físiques i provocar, no obstant, un turment més gran que el suplici corporal? ¿Quina mena de pressions poden portar un conseller d'Interior a anunciar per a la policia un tipus de protecció --"els millors advocats"-- que no reclamaria per als ciutadans corrents?
Si aquestes reaccions es produeixen en un cas en què les víctimes eren provadament innocents, resulta angoixant pensar què s'hauria dit si es tractés de situacions menys clares. Tal com ha denunciat Amnistia Internacional a l'informe elaborat recentment titulat Sal a la ferida, donar més crèdit a la policia que a les víctimes o a altres testimonis és un dels motius principals d'impunitat en la violència institucional. [...]
*Vocal de la Comissió de Defensa del Col.legi d'Advocats de Barcelona. Firma també l'article Gerardo Pisarello, professor de Dret Constitucional de la UB.
Tot seguit, us proposem de llegir la notícia que apareix avui al mateix diari:
La testimoni clau en la condemna de 5 mossos accepta declarar per diners
• Les defenses dels mossos condemnats pel ‘cas Lucian’ van encarregar la feina a Método 3
• Una càmera oculta va gravar la dona cobrant per prestar-se a mentir contra la policia en un altre judici
Ana María M. P. va acceptar el 6 de novembre passat un bitllet de 500 euros per prestar-se a testificar contra els Mossos d’Esquadra per una agressió policial que no va existir i que ella no va presenciar mai. La dona, una xilena de 59 anys i veïna en fa més de 30 de Barcelona, es va oferir a mentir per fer un favor a Julián, a qui acabava de conèixer. Declararia falsament perquè els Mossos són «uns repressors», va dir, i va prometre que el seu testimoni seria tan creïble que guanyarien el judici. El que Ana María no sabia era que tot era un muntatge i que totes les seves converses, algunes fins i tot amb càmera oculta, eren gravades per l’agència de detectius de Barcelona, Método 3.
Com ella mateixa reconeix en una de les gravacions, a la qual ha tingut accés EL PERIÓDICO, Ana María està «molt acostumada» als tribunals. Ella va ser la principal testimoni de càrrec del cas Lucian, una denúncia d’un ciutadà romanès detingut per error contra cinc mossos del grup d’atracaments que el novembre de l’any passat l’Audiència de Barcelona va qualificar de tortures i va condemnar tres dels policies a més de sis anys de presó, i dos més a penes inferiors. El pròxim dia 25, el Tribunal Suprem estudiarà els recursos presentats per les defenses, que no han pogut canalitzar judicialment les revelacions aportades per la nova investigació.
En la sentència contra els mossos, els magistrats van destacar que el relat de la testimoni presencial, Ana María M. P., va resultar «plenament versemblant» per al tribunal, i això va ajudar a donar grau de veracitat a la resta de tortures que Lucian va assegurar haver rebut durant el trasllat i a la comissaria, ja sense testimonis. [continuar llegint notícia al Periódico]
Aquesta notícia té conseqüències importants. La primera, que la consellera Tura com l'expresident Pujol no erraven en la seva intuïció, i que el fet de no haver estat hospitalitzat introduïa elements de dubte raonable. A partir d'aquí, podríem reflexionar sobre el conflicte de manca de sintonia que en els darrers anys s'ha produït entre els jutges i la policia catalana i que, com s'ha debatut notòriament, pot haver perjudicat el cos català quan s'ha hagut de sotmetre a alguna mena de judici.
Però deixem aquesta línia de reflexió per als qui dominen més el tema i els seus intríngulis... Preferim limitar-nos a fer dues coses:
- Reparar la reputació corporativa dels Mossos, la qual s'ha vist malmesa -no sols per aquest fet i no sols pels jutges!- però que de vegades de manera notòriament injusta respecte a la seva vàlua professional.
- Totes les persones que van escriure en el seu moment sobre aquest afer, haurien de revisar i esmenar el que van dir. Jo mateix he corregut a revisar si havia llançat alguna opinió que ara hagués d'esmenar ni que fos amb alguna postdata (de fet ho faig sempre que veig que em puc haver equivocat amb alguna opinió). Per sort, no vaig emetre cap opinió sobre aquest afer. Però hi ha força opinadors que ben legítimament ho van fer. Seria coherent, just, i equànime, que ara aportessin una nova visió, o reconeguessin l'error, o introduïssin una nova opinió. Deixar a la xarxa les aportacions crítiques sense correcció seria una irresponsabilitat social.
PD: Article de Joan Barril: 'Honorable policia'
PD: El fiscal rebutja que la testimoni contra uns mossos mentís
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada