6.11.09
La política és massa important per deixar-la en mans dels polítics
Aquests dies molts grups i xarxes socials reflexionen sobre què es pot fer davant la situació de presumptes corrupcions que viu la nostra societat. En una xarxa que aborda el tema de la responsabilitat política (respolis) s'ha obert un debat sobre si caldria fer proves d'accés a la política, una mena de capacitació ètica i professional prèvia. No em sembla apropiat, però en tot cas és bo reflexionar-hi des de fora de la política: "la política és massa important per deixar-la en mans dels polítics".
Hi he fet aquesta aportació que expresso aquí en obert:
Us recomano la lectura de "La dictadura de la incompetència" de Xavier Roig. Aborda plenament aquests temes sense gaire teoria, sinó a partir de comparar què tenim, què tenen en altres països i quines conseqüències n'obtenim. Per exemple, les dades dels parlaments català i espanyol en comparació amb l'anglès, escocès o italià ja són suficients per posar-nos a pensar: si resulta que la gent que ens governa són majoritàriament polítics professionals i persones vinculades a l'administració (mestres, funcionaris...) que el dia que deixin de ser diputats tornaran a l'adm., sembla clar que no tenen una llibertat o independència de criteri per a prendre les millors decisions sobre quines reformes caldria emprendre a l'administració pública, la funció pública o l'ensenyament: són jutges i part!
O per exemple, si són molt pocs els que han passat per una empresa, això també té algunes conseqüències: no coneixen prou els mecanismes empresarials per a poder formular les millors lleis; són més donats a deixar-se enlluernar i entabanar; personalment no han viscut el que vol dir treballar dur, per objectius, amb control de la feina, amb risc de perdre-la... (nota: igual de dolent seria que un parlament estigués dominat per persones d'una empresa, o d'un sector, etc: cal diversitat per a enriquir la visió del parlament, la seva capacitat de formular bones lleis, i introduir una cultura d'empresa en el sentit de mesurar la productivitat de la feina)
És un exemple entre molts altres que -més en moments com aquest- podrien fer-nos reflexionar. Com per exemple el tema de l'accés a les llistes o els salaris... L'autor es mostra partidari de les llistes obertes però sobretot de l'elecció del diputat de districte/territori per tal d'afavorir la relació directa i la major independència de criteri respecte al partit. I sobre el salari, fa una reflexió interessant sobre si potser cadascú hauria de cobrar diferent, en funció del salari que hagin tingut en els darrers 3 anys. És una idea, que caldria matisar (amb topalls per dalt i per baix) però introdueix un vector d'anàlisi que no es pot menystenir: hi ha gent que cobren a la política molt més del que cobrarien a la seva vida privada i altres que molt menys. Si entenem que la política (no per als professionals de la política que haurien de ser un nombre limitat) hauria de ser un pas temporal per a fer un servei públic i després retornar a la vida professional, potser una part d'aquest enfocament es podria tenir en compte.
I per descomptat la transparència: jo voldria saber què fa cada diputat/ada en particular, quina feina assumeix, amb qui dialoga, quines idees pròpies té, amb què està d'acord i amb què no de la línia oficial del seu partit, etc. I vull saber si ha tingut condemnes, si ha estafat, si té multes... En el cas d'una persona qualsevol el passat és el passat, però per a algú que em governa tinc dret a saber quina ha estat la carrera de la persona, els seus valors, el seu capteniment... i si ho vol esborrar que sigui a partir del penediment i la justificació, no de l'ocultació. Altrament, tornarem a tenir corruptes que d'aquí a uns anys retornaran al partit i encara els aplaudiran.
El que no faria mai és pensar que es poden fer proves de capacitació.
Hi he fet aquesta aportació que expresso aquí en obert:
Us recomano la lectura de "La dictadura de la incompetència" de Xavier Roig. Aborda plenament aquests temes sense gaire teoria, sinó a partir de comparar què tenim, què tenen en altres països i quines conseqüències n'obtenim. Per exemple, les dades dels parlaments català i espanyol en comparació amb l'anglès, escocès o italià ja són suficients per posar-nos a pensar: si resulta que la gent que ens governa són majoritàriament polítics professionals i persones vinculades a l'administració (mestres, funcionaris...) que el dia que deixin de ser diputats tornaran a l'adm., sembla clar que no tenen una llibertat o independència de criteri per a prendre les millors decisions sobre quines reformes caldria emprendre a l'administració pública, la funció pública o l'ensenyament: són jutges i part!
O per exemple, si són molt pocs els que han passat per una empresa, això també té algunes conseqüències: no coneixen prou els mecanismes empresarials per a poder formular les millors lleis; són més donats a deixar-se enlluernar i entabanar; personalment no han viscut el que vol dir treballar dur, per objectius, amb control de la feina, amb risc de perdre-la... (nota: igual de dolent seria que un parlament estigués dominat per persones d'una empresa, o d'un sector, etc: cal diversitat per a enriquir la visió del parlament, la seva capacitat de formular bones lleis, i introduir una cultura d'empresa en el sentit de mesurar la productivitat de la feina)
És un exemple entre molts altres que -més en moments com aquest- podrien fer-nos reflexionar. Com per exemple el tema de l'accés a les llistes o els salaris... L'autor es mostra partidari de les llistes obertes però sobretot de l'elecció del diputat de districte/territori per tal d'afavorir la relació directa i la major independència de criteri respecte al partit. I sobre el salari, fa una reflexió interessant sobre si potser cadascú hauria de cobrar diferent, en funció del salari que hagin tingut en els darrers 3 anys. És una idea, que caldria matisar (amb topalls per dalt i per baix) però introdueix un vector d'anàlisi que no es pot menystenir: hi ha gent que cobren a la política molt més del que cobrarien a la seva vida privada i altres que molt menys. Si entenem que la política (no per als professionals de la política que haurien de ser un nombre limitat) hauria de ser un pas temporal per a fer un servei públic i després retornar a la vida professional, potser una part d'aquest enfocament es podria tenir en compte.
I per descomptat la transparència: jo voldria saber què fa cada diputat/ada en particular, quina feina assumeix, amb qui dialoga, quines idees pròpies té, amb què està d'acord i amb què no de la línia oficial del seu partit, etc. I vull saber si ha tingut condemnes, si ha estafat, si té multes... En el cas d'una persona qualsevol el passat és el passat, però per a algú que em governa tinc dret a saber quina ha estat la carrera de la persona, els seus valors, el seu capteniment... i si ho vol esborrar que sigui a partir del penediment i la justificació, no de l'ocultació. Altrament, tornarem a tenir corruptes que d'aquí a uns anys retornaran al partit i encara els aplaudiran.
El que no faria mai és pensar que es poden fer proves de capacitació.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada