Ho reconec, ho confesso. Jo he estat un més d’un nodrit grup de ciutadans que no la va encertar a complir amb les obligacions que implica el càrrec de patró de la Fundació Orfeó Català-Palau de la Música Catalana que formalment he ocupat i que encara ocupo. Ja sé que són molts i potents els atenuants que podria esgrimir, cas de ser acusat, pel descuit de les funcions de vigilància que em corresponien. Però, tot i així, si no un càstig, com a mínim una reprimenda sí que hauria de rebre.I acaba dient:
...no hem estat a l’altura de les circumstàncies. Entonem, doncs, el mea culpa. I paguem la penitència que fins i tot el confessor més indulgent ens imposaria, que seria dimitir dels nostres respectius càrrecs i anar-nos-en cap a casa compungits i amb el cap cot.
Al meu parer, nosaltres no tenim autoritat moral per recriminar a tercers errors que hauríem hagut de ser els primers a corregir. Que vingui sang nova neta de qualsevol màcula per aplicar el bisturí i recompondre el que entre uns i altres no hem sabut gestionar.Celebro declaracions d'aquest tipus. I un cop feta, potser considero que aquesta persona s'hauria de quedar al Patronat. No crec que fer una esbandida total aporti gaires avantatges. S'ha de refer l'arquitectura i hi sobra gent, però sempre poden passar a algun comitè assessor o honorífic. No seria bo perdre 'massa' humana i xarxa de relacions. I segur que aquest haurà un acte d'aprenentatge impressionant. M'hi jugo un pèsol que aquest senyor no es torna a deixar entabanar.
Tanmateix calia un acte d'assumpció de responsabilitats. S'ha d'evidenciar que hom reconeix que no s'ha fet prou bé. S'ha d'exemplificar davant altres fundacions i organitzacions. El pas següent seria que les organitzacions no lucratives es posessin a gestionar la seva responsabilitat social, ja que altrament ningú podrà garantir la preeminència d'un estil ètic.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada