Un tema. En aquest sentit, és útil analitzar quins són els principals temes
que preocupen a la ciutadania i als diferents grups d’interès, per explorar si
les empreses en el seu conjunt o cadascuna en particular poden ser part de la
solució o bé són part del problema. Si mirem el panorama, és evident que la
crisi, atur i la corrupció són matèries de gran rellevància i que formen part
de les preocupacions. Però si ens centrem a l’estat espanyol no podem negar que
des de fa molts anys les tensions territorials i el respecte a la diversitat
formen part d’un tema recurrent i de màxima visceralitat. És una matèria on es
barregen les dimensions més tangibles (com el finançament) amb les més intangibles
(com la dignitat).
Una
inclusió ¿Algú podria dir que una preocupació general
com l’atur forma part de l’RS de les empreses mentre que la diversitat
territorial és un tema que pertany a l’esfera política i que no importa per a
les empreses? Crec sincerament que s’equivocaria, no solament perquè les
empreses tenen molt a dir en els grans temes socials sinó perquè de fet afecten
i són afectades de manera significativa.
Una
consideració: les empreses més industrials encara fan
un enfocament molt limitat a impactes materials com els ambientals, mentre que
altres empreses més ubicades en models de gestió del coneixement saben orientar
la seva RSE cap a la gestió d’aspectes més immaterials com la cultura
organitzacional, la implicació de les persones, la confiança dels grups
d’interès, els valors, etc. Així, podem entendre que per a algunes empreses els
quedi lluny el que plantegem, però per a moltes altres hauria de ser un tema de
màxima prioritat.
Una
exclusió. Podríem parlar en aquest sentit de la manera
–considero que indigna- com algunes iniciatives espanyoles de foment de la
diversitat aborden totes les diversitats possibles, de gènere, ètniques,
immigrants, etc., excepte aquella que és veritablement singular i de tensió
creixent a nivell estatal: la diversitat nacional, cultural, lingüística...
L’oblit no pot ser casual. Es prefereix deixar podrir els temes fins que siguin
irrecuperables des del diàleg i el raciocini. Em pregunto si des de l’RSE no
seria possible abordar aquells temes en els quals la política no solament ha
fracassat sinó que directament n’ha estat el causant. La nostra resposta seria
clarament afirmativa: no s’ha de substituir l’acció pública però des de la vida
socioeconòmica hi ha l’oportunitat de tractar amb normalitat, fora d’interessos
polítics, certs temes on la societat pot demostrar més maduresa i sentit comú
que el joc polític.
Un xoc
de trens imminent. Les aspiracions de
Catalunya per viure com una nació normal han trobat una oposició creixent i
activa en el marc de l'estat espanyol. A diferència del respecte que es pot
observar en altres Estats multinacionals amb democràcies consolidades com
Canadà, Gran Bretanya, Bèlgica o Suïssa, on -amb totes les dificultats
que es puguin donar- hi ha un respecte bàsic per part de l'Estat a la
diversitat nacional, en el cas espanyol la tendència ha estat precisament la
contrària, no solament de caràcter unitari sinó de manca de respecte a la diversitat.
Una
alternativa. Tot seria molt diferent si s’assumís
aquesta recomanació, mostra de la civilització europea:
n 12. The Assembly believes it necessary to strengthen recognition of every European citizen’s links with his identity, culture, traditions and history, to allow any individual to define himself as a member of a cultural “nation” irrespective of his country of citizenship or the civic nation to which he belongs as a citizen, and, more specifically, to satisfy the growing aspirations of minorities which have a heightened sense of belonging to a certain cultural nation. What is important, from both a political and a legal standpoint, is to encourage a more tolerant approach to the issue of relations between the state and national minorities, culminating in genuine acceptance of the right of all individuals to belong to the nation which they feel they belong to, whether in terms of citizenship or in terms of language, culture and traditions. (Recomendación 1735 de la Asamblea Parlamentaria del Consejo de Europa, aprobada el 26 de Enero de 2006)
El model d’RSE en una altra nació sense
estat com el Quebec ens mostra que
...in contrast to US
firms, business ethics in Quebec are primarily cast in terms of social
responsibilities. Its primary focus is not the transformation of the values and
practices of individual business managers. It is the cooperation of business
firms and key decision-makers in the sustainment of one overarching goal
collectively valued at the social level, the preservation of Quebec’s identity
within the North American mosaic (Jean Pasquero: Business Ethics and
National Identity in Quebec: Distinctiveness and Directions. Journal of Business
Ethics. 1997)
Un
enrocament. Però la realitat present és una altra
que apunta cap al xoc de trens. Espanya no sembla que hagi de canviar, ans al
contrari, mentre que Catalunya no es resignarà a desaparèixer com a nació
mil·lenària. El fet que moltes persones sense un sentiment independentista
hagin abraçat el sobiranisme fruit de la percepció de les injustícies que
pateixen pel fet de ser catalans ha provocat una situació peculiar: l'unionisme
espanyol ha esdevingut identitari i homogeneïtzador, mentre que el sobiranisme
ha esdevingut transversal i vinculat a l'exercici dels drets civils.
Un
estat d’ànim. Les darreres dades mostren que
l'independentisme està pujant com l'escuma: un 42% dels enquestats
votarien a favor que Catalunya esdevingués un estat independent mentre que un
37,7% s'hi oposaria, un 9,5% es mostra indiferent i un 10% no ha volgut
contestar. La tendència és significativa i el que és més important, es tracta
d'un moviment transversal, on no importa l'origen de les famílies, la llengua
de cadascú o la posició social. Es tracta de fer un estat nou, un país per a
tothom.
Una
preocupació o un repte empresarial. El debat de la
independència cada vegada és més viu, i entre els empresaris ja se’n parla
sense tabús: els que consideren que la pertinença a Espanya és insostenible o
els que tenen por del boicot comercial. En tots dos casos, el debat s'ha
produït desapassionadament, com una decisió madura, tècnica, pensant en quina
és la manera més eficient de governar-se i les forces positives i negatives que
pot desencadenar: “Les nacions petites es
veuen més obligades a l’excel·lència, a la internacionalització, mentre que la
pertinença a un estat més gran provincianitza; a més deixaríem de perdre tantes
energies en la tensió permanent”. Solament han aparegut els nervis en
alguns sectors en aquestes darreres setmanes quan les grans empreses amb
interessos i complicitats a l'Estat han vist la tendència de les enquestes.
El boicot. Dos professors de la UPF estudien en xifres els
efectes econòmics de la secessió i demostren que Catalunya hi sortiria
guanyant. Calculen unes pèrdues comercials del 6% del PIB pel previsible boicot,
però l'estat català seria rendible per l'eliminació del dèficit fiscal, que
equival al 9% del PIB. Modest
Guinjoan, doctor en economia per la UAB, i Cuadras, doctor en economia per la
Universitat de York, afirmen que el boicot se centraria
en una sèrie de productes, no en tots, i per a moltes persones podria tenir una
durada relativament curta. Depèn molt del tipus de transició política que hi
hagués: si fos una decisió molt majoritària a Catalunya, que fos acceptada a
Espanya amb resignació, amb una negociació política entre els dos governs i la
UE, potser tindríem una situació a la txecoslovaca en què hi hauria antipaties
durant un cert temps, però no hi hauria un daltabaix en termes comercials.
Les
amenaces. La Constitució Espanyola atorga a
l'exèrcit la unitat territorial de l'Estat, en un redactat que passa per damunt
del dret democràtic a decidir però que va ser una concessió formal als poders
fàctics de l'antic règim i als militars en concret. És evident, però, que
davant d'una decisió democràtica i pacífica de secessió per part d'una de les
nacions que conformen l'estat espanyol, difícilment l'exèrcit podria fer ús
d'aquesta funció atorgada fruit d'unes circumstàncies i decaiguda amb la
consolidació de la democràcia. La pertinença a la Unió Europea és una altra raó de pes. Però altres amenaces de tota índole aniran caient damunt el sobiranisme i el conjunt dels catalans.
La
inevitabilitat. El notari Juan-José
López Burniol afirma que "ens anem aproximant a la situació límit". Creu, com diu el president de Catalunya, que estem en un
moment de transició nacional, que tot sembla que porta a la independència.
Molts empresaris se senten ara independentistes, cosa impensable sols uns pocs
anys enrere. Els experts exposen no només que el dèficit fiscal és inassumible
sinó que la marca España fa mal a Barcelona. Creu que aquest problema no te
solució i que la "conllevancia" no és permanentment suportable. Avui
el pensament predominant espanyol es "para
qué buscar soluciones si lo que finalmente haraán los catalanes es marchar".
La relació Catalunya - Espanya es com una parella que ja no té un projecte
compartit.
La
justícia. Unamuno
creia que Catalunya s'havia de "separar del Regne d'Espanya", segons
una carta que treu a la llum 'Público'. Un
conjunt de cartes donades al ministeri de Cultura per part d'un col·leccionista
revelen que Miguel de Unamuno considerava que "just és que Espanya perdi
Catalunya", davant Manuel Azaña. El president de Foment Nacional del Treball diu
que la defensa del pacte fiscal és "una de les prioritats" de la
patronal perquè la ''la solidaritat catalana té
un límit''. El president de la patronal catalana ha defensat que l'actual
dèficit fiscal, entre el 8% i el 9% del PIB, s'ha de reduir ''com a mínim''
fins al 4%, i encara millor que fos el 2,5% del PIB. I Peces Barba considera que "si al XVII
Catalunya hagués guanyat la guerra contra Castellà i Portugal hagués perdut,
avui encara seríem l'estat veí dels espanyols i Portugal no seria més que una
regió espanyola".
La
dignitat. Fins fa ben poc, els poders espanyols
encara pensaven que el "procés sobiranista" no era més que una manera
d'agafar forces per plantejar unes reivindicacions a Madrid, i que des del
govern espanyol sempre es podria mirar de fer alguna millora en el finançament
que ràpidament satisfaria les aspiracions de la majoria dels catalans ('el
alpiste'). No han comprès que després de l'experiència dels darrers anys, i
especialment de l'Estatut, allò que ha quedat ferit és la dignitat. Armand de Fluvià, que fou membre del secretariat polític de
Joan de Borbó, si fa uns anys es considerava monàrquic i espanyol, ara
s’autoqualifica de republicà i independentista: “ni
ens volen, ni ens estimen i ho demostren amb els fets”
Venim de lluy i anem tan lluny com la gent
vulgui. Els
bisbes catalans reconeixen "els trets nacionals propis de Catalunya"
i "el dret a reivindicar tot el que això comporti". La carta titulada "Al
servei del nostre poble" de la Conferència Episcopal Tarraconense es
referia a un discurs de Joan Pau II on va dir que "els pobles units no acceptaran la dominació d'una nació o d'una cultura
sobre les altres". El text episcopal de la jerarquia eclesiàstica
catalana afegeix que "en el context europeu i mundial actual, el poble
català vol i pot oferir la seva contribució des de la seva especificitat,
arrelat en la seva història, la seva cultura i la seva llengua mil·lenària".
La carta pastoral aclareix que s'estan manifestant "nous reptes i aspiracions, que afecten la forma política concreta en
què el poble de Catalunya s'ha d'articular i com es vol relacionar amb els
altres pobles germans d'Espanya en el context europeu actual". En
aquest sentit, el document matisa que "no correspon" als bisbes
"optar per una determinada proposta", però "defensen la
legitimitat de totes les opcions". El Periódico [ca]
[es]
Aquesta carta es produeix 25 anys després de una altra carta pastoral conjunta que va tenir una gran repercussió: Arrels cristianes de Catalunya: la cultura catalana en la historiografia, en la literatura, en el pensament, en la política i en amplis sectors populars ha mantingut viva la distinció entre Nació i Estat. Prat de la Riba, que feia la nació sinònima de pàtria, ho expressava així: «L’Estat és una entitat Política, artificial, voluntària; la Pàtria és una comunitat històrica, natural, necessària. El primer és obra dels homes; la segona és fruit de les lleis a què Déu ha subjectat la vida de les generacions humanes». [...] Com a bisbes de l’Església a Catalunya, encarnada en aquest poble, donem fe de la realitat nacional de Catalunya, afaiçonada al llarg de mil anys d’història i també reclamem per a ella l’aplicació de la doctrina del magisteri eclesial: els drets i els valors culturals de les minories ètniques dins d’un Estat, dels pobles i de les nacions o nacionalitats han de ser respectats i, fins i tot, promoguts pels Estats, els quals de cap manera no poden, segons dret i justícia perseguir-los, destruir-los o assimilar-los a una altra cultura majoritària. L’existència de la nació catalana exigeix una adequada estructura jurídico-política que faci viable l’exercici dels drets esmentats.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada