- Algunes obligacions tenen caràcter legal, i suposen un compromís envers l'administració pública i la societat en general, i envers alguns grups d'interès que queden emparats i els seus drets protegits pel marc legal.
- Altres obligacions tenen un caràcter comercial o contractual, i formen part dels compromisos que una organització adopta en el marc del seu funcionament i la relació amb els seus grups d'interès, molt singularment clients i proveïdors, o per descomptat, accionistes i treballadors en allò que siguin acords no subjectes a obligació legal.
- Finalment podem referir-nos a les obligacions de responsabilitat voluntària envers la societat, el que pròpiament es coneix com a Responsabilitat Social de les Empreses (o Corporativa), i que són compromisos que l'organització ha adoptat en el marc d'uns valors ètics i de sostenibilitat. Si bé tenen caràcter voluntari, en la mesura que hi ha un compromís passen a integrar-se dins la categoria d'obligacions de l'organització.
Una empresa o organització pot incomplir una obligació, i ho pot fer conscientment. Pot ser que no tingui alternativa, pot ser que s'hi hagi trobat. L'important és que valori les conseqüències, que valori com i a qui ha d'informar, que tingui un pla per superar la situació, o si és el cas que pugui justificar la circumstància.
Des del punt de vista de gestió responsable, seria pitjor l'empresa que no compleix sense ser-ne ni conscient. És a dir, l'empresa mediocre que no s'ha preocupat de tenir un coneixement dels marcs que l'afecten, que no porta cap sistema de monitorització del compliment, que potser fins i tot no té una relació clara de quins són els compromisos a què hauria de fer front.
La responsabilitat social comença per conèixer i reconèixer. Cal conèixer quins són els impactes de l'organització i quines són les obligacions, segons els diferents tipus. No hi ha responsabilitat possible damunt el desconeixement. Però per poder conèixer cal un altre requeriment: ens referim al reconeixement dels grups d'interès, les parts interessades que tenen inquietuds i punts de vista legítims sobre l'activitat de l'organització. Si no identifiquem i atorguem reconeixement a aquests stakeholders, si no hi dialoguem, no podrem tenir un coneixement real de quines són les expectatives que la societat té en nosaltres, de manera que no podrem definir adequadament els nostres compromisos ni podrem tenir la certesa que estem donant compliment als nostres compromisos, especialment aquells que poden tenir un caràcter menys objectivable, o més discrecional.
La gestió de l'RSC implica prioritzar. Cada empresa ha de saber establir el seu ordre de prioritats a partir d'un coneixement de les matèries rellevants, sabent diferenciar entre el que és estratègic i el que no, el que és urgent i el que és necessari, el que pot suposar un risc o una oportunitat, el que suposa o pot suposar incompliments legals, el que pot suposar pèrdues de confiança i reputació...
En general, el compliment dels marcs legals és un llindar bàsic, fins al punt que se sol afirmar que l'RSC suposa el compliment d'aquests i anar més enllà. Però cal anar en compte a no caure en un excés de simplificació. Pot haver-hi situacions crítiques en què una empresa no pugui complir-ho tot. També pot haver-hi casos en què els marcs legals siguin manifestament injustos i contraris al sentit ètic i a les expectatives de la societat. I a més també cal entendre què vol dir complir la llei en un context d'RSC.
En el compliment socialment responsable de la
llei hi ha un sentit de compromís, que no és evident, ni en algunes companyies
que es vernissen d'RSE. Una empresa que digui
situar-se en el camp de l'RSE, no solament ha de complir les normes, sinó que
calen dues condicions més, a saber: (a) assegurar el compliment de la norma; i (b) complir amb la intencionalitat de la
norma, evitant el frau de llei.
El compromís més recollit en els codis ètics és el compliment legal. Prop del cent per cent ho recullen. Com a consultor, solament en un cas -una organització no lucrativa- he pogut debatre a fons com enteníem aquest compromís, si el posàvem o no, i fins i tot en quins casos s'estava disposat a incomplir la llei perquè es considerava manifestament injusta, en un plantejament ètic que comportava una gran exigència de compliment en totes les altres matèries per a assegurar el caràcter missional de l'incompliment sense comportar un relaxament general de les obligacions.
L'RSC comença per saber què incomplim. En parlava a "Saber en què incomplim la llei": Com a consultor d'RSE, una de les primeres dificultats és conèixer
quines normes legals o compromisos està incomplint una empresa o
organització. I és que una responsabilitat bàsica d'una empresa és saber a quin marc legal es deu, especialment en allò que és més singular de la seva activitat, i en quin nivell de compliment es troba [...] De vegades es dóna un fet curiós: com més presumptament ètica es creu una organització menys donada està a relacionar els incompliments.
Així, el sector públic, o empreses que es declaren ètiques, sovint no
fan l'esforç de disposar del llistat dels incompliments, com si
pressuposessin que la seva pròpia puresa hauria de fer inconsistents i
fer esvair aquestes màcules.
Per acabar, unes consideracions autoreflexives
Per acabar, unes consideracions autoreflexives
Per cert, és possible que aquesta setmana em vegi impel·lit a incomplir algun marc legal. Amb motiu del procés de participació ciutadana convocat per la Generalitat de Catalunya per al proper 9 de novembre de 2014 em disposo -si cal- a incomplir el marc normatiu (en aquest cas, la sentència del Tribunal Constitucional) amb plena consciència sobre la prevalença de l'ètica i la legitimitat democràtica per damunt d'una legalitat caducada i aplicada injustament fent ús de prerrogatives legals no pensades perquè un govern pogués usar els recursos judicials per a esquivar els reptes que requereixen un procés polític.
Enfront dels governs que troben fatal que conflictes que abans es dirimien per la força ara se solucionin votant (Margallo: “Que Escòcia votés per la independència seria un precedent pèssim per a la UE i per al món”), els principals think tanks, analistes i mitjans de comunicació globals (Bloomberg, Financial Times, The New York Times, The Economist...) han mostrat el suport a les formes democràtiques i al dret dels pobles a decidir el seu futur, alhora que mostren gran incomprensió per l'immobilisme de l'estat espanyol davant la demanda dels catalans. Igualment, els Premis Nobel Desmond Tutu i Adolfo Pérez Esquivel, i altres personalitats mundials demanen que es deixi votar als catalans, i a Catalunya és el 75 a 80% qui demana poder votar, i així ho expressa el conjunt de la societat civil, entitats socials, empreses, capellans, científics... Avui el món civilitzat ja no pot comprendre que un estat de dret forci interpretacions de la llei per a evitar que els catalans puguin votar pacíficament i democràticament, que no ofereixi cap via de diàleg i que segueixi mantenint una actitud agressiva contra Catalunya.
Nota: article publicat a Diario Responsable i Jornal.cat
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada