[REFLEXIÓ] Ja he estat més del 50% de l'activitat professional en el sector privat

• Aquest 2014 compleixo 25 anys d'activitat professional continuada. I mostraré un indicador amb què monitoritzo la dedicació per sectors.
• Fa unes setmanes he traspassat la barrera del 50% de dedicació al sector privat, amb un 41% al sector públic, i un 9% al no lucratiu.

Explicació dades:
a) La dedicació al sector públic comptabilitza tant la dedicació laboral com l'exercici de càrrecs públics, en el sentit que també han suposat una dedicació equiparable a la professional.
b) Les tasques de consultor independent (autònom) estan comptabilitzades lògicament com a sector privat.
c) Hi ha períodes en què es poden haver desenvolupant simultàniament dues dedicacions a sectors diferents, com ara consultor particular i càrrec públic.

M'he ubicat en un cinquanta per cent de la meva dedicació professional en aquests vint-i-cinc anys en el sector privat. I m'agradaria aprofitar la circumstància del número rodó per fer alguna reflexió motivada.

Malgrat que el percentatge s'estigui desequilibrant cap al sector privat, mantinc la sensació de sentir-me en certa manera part dels tres sectors, amb cadascun dels quals hi tinc afinitat, me'n sento defensor i alhora veu crítica.

Em sento satisfet i orgullós d'haver passat per tots tres sectors, i més diversitat encara voldria haver tingut dins de cada tipologia, ja que cada model aporta un aprenentatge i permet obtenir una visió més àmplia sobre les virtuts i les limitacions.

En tant que consultor, però també com a treballador o ciutadà, em resulta molt interessant aquest trajecte i penso que seria bo per molta gent. Si ja no són temps per a quedar-se eternament en un lloc de treball tampoc ho són respecte a un sector. El canvi aporta elements favorables per a la pol·linització d'idees, per a l'obertura mental, per a la renovació permanent...

Per a algú que es dediqui a la política, o al servei públic en general, com a funcionari fins i tot, crec que seria molt important haver conegut diferents models organitzatius i jurídics i com cadascun pot aportar valor a la societat i als diferents grups d'interès. És molt probable que algú que tingui una experiència organitzacional limitada tindrà més dificultats per a abordar la gestió del canvi.

Com a consultor, tenir aquesta visió àmplia és molt necessari. De fet, tot i ser un "privat", no tinc clar a quin sector pertanyo... Autònom, petit empresari, mig emprenedor social, sóc una mica el que són els meus clients però també sóc un projecte propi. Sóc professió i vocació... En certa manera estic intentant fer aportacions des de fora dels sectors (allò que en diuen out-of-the-box thinking).

No és que vulgui desmarcar-me dels tres sectors, sinó que valoro molt les zones de confluència, les hibridacions que aporten el millor de cadascun... Allà en els confins de cada sector hi ha espais per colonitzar, espais intersticials on la creativitat organitzacional és possible. Penso més en els intraprenedors o en el voluntariat d'empresa que en els consorcis público-privats, perquè se m'entengui. Però penso també en societats mercantils que no tinguin ànim de lucre, o empreses que vulguin crear valor econòmic i social alhora.

Vull sentir-me fora dels sectors clàssics perquè sols des de fora, des del damunt o des del costat, o des dels espais d'aiguabarreig podem aportar solucions agosarades, innovadores... Les oportunitats de diàleg, les aliances, permeten obrir llums, obrir finestres que fan possible que des de dins mateix però mirant enfora es pugui somiar, es pugui projectar, es pugui ser visionari. Les organitzacions que no obren les portes fan olor de resclosit, de ranci, ofeguen la creativitat i ofeguen les persones.

És suggerent la confluència que s’ha produït entre els tres models. Anys enrere estava molt delimitada la frontera entre sectors, els models i identitats pròpies, i fins i tot les dificultats d’entesa fruit d’uns corporativismes i defensa intransigent dels propis principi eren a l’ordre del dia, àdhuc amb posicions poc predisposades als espais de concertació.

La darrera dècada del segle XX, tot just després de l’ensulsiada del bloc soviètic, va marcar un tomb espectacular pel que fa a la capacitat d’albirar noves perspectives. I avui –no tant com voldríem- també és una realitat l’espai públic de trobada, diàleg, concertació entre sectors. Públics, socials i privats treballant plegats... Què ho ha fet possible? S’ha esquerdat el corporativisme?

Les respostes són diverses però se’n poden apuntar algunes. L’adveniment de la Societat del Coneixement ha comportat una valoració creixent del factor humà de les organitzacions i molt especialment de les empreses on molt ràpidament s’ha percebut que la visió dels recursos humans com a càrrega i despesa necessària havia de donar pas als equips humans com a actiu altament positiu en tant que catalitzadors del coneixement, la innovació, les relacions.

Una altra línia de resposta rau en el context de Societat Oberta, que ha permès fer-se càrrec amb major visió que cal sumar esforços en el treball pel país i per la societat, més enllà de perdre’ns en un estèril estira-i-arronsa per millorar les posicions de l’un vers l’altre tot perdent posicions en els escenaris globals.

El sector públic tempteja la introducció de models de gestió més efectius, incorpora la cogestió, explora el treball per objectius, externalitza alguns processos, tot i que lentament però sense possible tornada enrere.

El sector social cerca sense por i reclama poder intervenir en la gestió de les polítiques públiques alhora que va trobant espais de col·laboració amb el sector empresarial que comprometen més enllà de la simple subvenció o aportació filantròpica.

El sector privat s’autoexigeix normes de funcionament ètic i es marca fites de responsabilitat social corporativa, que resituen el seu paper a la societat i es posicionen subtilment en la creació de riquesa per a la societat que no purament en la generació de beneficis sense cap altra consideració.

Siguin quins siguin els motius per haver arribar aquí, avui comença a ser possible el diàleg i els espais de confluència (col·laboració, complicitat) en la mesura que som capaços de tenir fites comunes: generar riquesa, crear valor compartit. Avui això vol dir no només un escreix econòmic, sinó capital intel·lectual, coneixements, capital social, cohesió social.

Em sento satisfet d'haver passat pels tres sectors, deia. Crec fins i tot que tothom té dret a un tastet de cada sector, crec que hauria d'haver maneres de poder obrir les organitzacions per facilitar que la gent hi passi, com ho permeten les pràctiques, o com ho permet el voluntariat. Airejar les organitzacions, posar-les en la tessitura del marc relacional, tensionar-les per la transparència i els projectes compartits, han de ser maneres de fer un salt endavant que tingui com a punt de partida el denominador comú de les millors pràctiques de cada sector.