Les interfícies com a professió del futur

He llegit un d'aquests articles de prospectiva que preveuen les professions que hi haurà en el futur. I m'ha resultat suggerent fixar-me en el fet que dels 10 nous tipus de feina que es preveuen des d'Adecco, la majoria venen a ser com una mena d'interfícies, cap a la feina, la comunitat, el lleure, la medicina, la tecnologia... D'alguna manera he tingut la impressió que els entorns del futur seran tan complexos que ens caldran persones que ens facin d'interfície amable per a poder establir-hi l'enllaç.

Fixeu-vos-hi:

• Representant personal per a gestionar les feines de les persones amb més talent (com tenen els futbolistes).
• Tècnic de domòtica per dissenyar i mantenir els nous aparells que es faran presents a casa nostra i a les smartcities (per quan la finestra intel·ligent no ens faci cas).
• Assistent mèdic personal per a adaptar la medicina a la nostra genètica individual.
• Mestre digital per als nous models educatius "sense paper" i per a les persones que no superin la bretxa digital (tot caldrà fer-ho per internet).
• Gestor de voluntaris en línia, per a gestionar els professionals que accedeixin a cedir part del seu temps per a aquestes activitats.
• Assistent personal per al que sigui: fer els deures amb els nens, cuinar o anar de compres, fins i tot assistents laborals que ens ajudin a fer el nostre propi treball per tenir més temps lliure.
• Dissenyador de somnis amb desenvolupament de tecnologies virtuals, un somni específic en funció dels nostres requeriments (com ara dissenyem un viatge de plaer!).

Per arribar a les deu professions de futur proposades, n'hi ha tres més, que poso a part perquè no tenen aquest marcat caràcter d'interfície:

• Agricultor de proximitat, que ofereixin productes ecològics i de qualitat a les grans ciutats i fins i tot tècnics d'agricultura vertical, especialitzats en crear horts a les façanes dels edificis.
• Enginyer de reciclatge, que dissenyaran productes amb la previsió de facilitar el reciclatge de components.
• Nano-tècnic i nano-metge, com el metge-enginyer que conegui a fons la salut però amb coneixements de tecnologia.

Jo ja m'imaginava amb un hort urbà al balcó. Amb el que no pensava és que hauria de tenir un agricultor del sXXI que em vingués a guiar, que per sortir al balcó tingués una porta intel·ligent que per arreglar-la em calgués un enginyer, que per fer el repàs escolar calgués una professió del sXXI, i que per a gestionar-ho tot plegat em fos necessari tenir uns professionals que m'assessorin, facin la feina per mi o fins i tot em representin. A la reunió d'escola també hi enviarem el nostre representant?

Hi ha feines que no deixen de suposar portar al segle XXI professions ben antigues: el manyà, el metge, el pagès... de manera que cobreixin noves necessitats i posin les tecnologies enmig del seu ofici. En canvi altres són noves, ja sigui perquè no es creia que poguessin fer falta o perquè es basen en tecnologies absolutament noves: des de la gestió de voluntaris online fins al tècnic en domòtica, en nanotecnologia o en creació de móns virtuals.

Algunes barregen coneixements, com la medicina o l'agricultura amb -sempre- la tecnologia. Però la majoria no suposen tant una hibridació de coneixements sinó que parteixen de la incapacitat del ciutadà del futur per a poder moure's en aquest nou context i els requeriments que li caldrà a mode de professions que li permetin dialogar i interaccionar amb l'entorn. Interfícies com a professió.

D'alguna manera, totes aquestes interfícies permetran personalitzar més els serveis que rebem, disposar de serveis a partir d'una tria on la capacitat d'elecció sigui un factor molt més que merament estètic. Tres debats quedaran oberts a partir d'aquest moment:

a) La personalització extrema dels serveis (que fins ara catalogàvem de públics i privats) requeriran un nou model de prestació. Podran els serveis públics suportar una tria de serveis a la carta? Podran fer-ho les grans corporacions privades? No és tant un debat públic-privat sinó sobre com prestar serveis en aquest nou paradigma sociocultural derivat dels canvis tecnològics.

b) Si aquesta personalització és real, si no és mera customització o senzillament una facilitació dels serveis, aquests nous professionals hauran de saber interpretar molt bé els valors i principis de cada client. La gestió de la responsabilitat social i els seus valors centrals com l'ètica o la sostenibilitat passaran a ocupar nous protagonismes. Si tantes professions actuaran al meu voltant i en temes tan delicats com la meva salut, l'educació dels meus fills, la meva alimentació, requeriré una sensibilitat extrema als meus valors...

c) Si el possessiu meu acaba marcant el model, encara que en un sentit positiu de personalització, pot aprofundir en el trencament de lligams comunitaris, elements de solidaritat, sentiment de pertinença... No té per què ser així, i es poden establir compensacions, es poden obrir nous models d'implicació. Però, sols per començar, és molt possible que tot el model implícit en aquestes noves professions acabi fent més impermeables unes grans diferències entre classes socials, en la línia de la societat dels tres terços.

Hi veig uns reptes apassionants, i que em d'abordar abans que ens abordin. Perquè el futur es va generant tot sol a partir de la lògica de les innovacions. Però el model social l'hem de configurar entre tots, democràticament, sabent posar la tecnologia al servei de les persones i d'una societat on la dignitat de les persones, la llibertat i la igualtat d'oportunitats quedin garantides.

Article publicat a Jornal.cat i a Diario Responsable