Democràcia en crisi, per Carles Campuzano

Reprodueixo aquesta interessant reflexió de Carles Campuzano, diputat de Convergència i Unió al Congrés dels Diputats. A banda del seu blog, aquesta reflexió també ha estat publicada al Blog de la Qualitat Democràtica.

Democràcia en crisi, per Carles Campuzano







La crisi econòmica està repercutint també en la política democràtica a Europa. Quan els governs i els parlaments dels estats semblen tenir tan poc poder sobre els destins de la societat i quan les decisions fonamentals per al futur dels països es prenen en institucions que no rendeixen comptes públicament, la democràcia trontolla. Si, a més, les decisions que es prenen són injustes, o són percebudes així per amplis sectors de la societat, i les solucions es posposen a un futur incert, per al moment quan les reformes estructurals ja hagin fet l’impacte que es busca, la legitimitat popular del sistema s’erosiona lentament i els representants escollits pel poble perquè dictin lleis en nom del poble són percebuts com a part del problema i no pas com a solució.

Es reivindiquen aleshores altres formes de fer política, emergeixen nous actors polítics i noves legitimitats reclamen el seu propi espai. Des del moviment del 15M a la plataforma contra els desnonaments en podem trobar alguns exemples: amb la càrrega positiva dels que plantegen les preguntes adequades, denuncien les injustícies i els fracassos del sistema econòmic i polític en què vivim, però també amb els riscos que es deriven del simplisme davant de problemes complexos i de la demagògia com a principal argument dels oportunistes de tota mena, que també n’hi ha.

Aleshores, els mecanismes, sempre delicats, que fonamenten les societats obertes, que no són altres que la legitimitat del pluralisme d’interessos i respostes, el respecte pels procediments reglats, la separació de poders i el reconeixement que les majories no poden imposar les seves solucions i les minories tampoc no poden impedir la governabilitat, deixen de funcionar.

I efectivament és així, la democràcia, tal com s’ha formulat i practicat durant les darreres dècades, també està en risc. I no només per l’escac que li fan els moviments socials de darrera generació. També per altres sectors.

Fa uns dies vaig llegir Gobernanza inteligente para el siglo XXI, de Nicolas Berggruen i Nathan Gardel, una via intermèdia entre Occident i Orient, i si bé el diagnòstic i les propostes del llibre són diferents, el qüestionament sobre el sistema democràtic és similar: votants hedonistes que esperen dels polítics, només preocupats pel curt termini i les eleccions, la satisfacció dels seus desitjos més immediats sense pensar en el llarg termini i les necessitats de les futures generacions. Aquest és el resum del mal de la democràcia a Europa i als Estats Units, segons els autors. Davant aquesta situació, reclamen mirar a la Xina i aprendre del Partit Comunista i del seu estil de governança, basat en la tradició mil·lenària xinesa.

Digueu-me antic, però entre Singapur i la revolució permanent dels vells i nous troskos, continuo creient en els ideals i valors que inspiraren les revolucions Anglesa (1642-1689), Americana (1763-1789) i Francesa (1789-1799). Una democràcia és el govern de la gent, per a la gent i amb la gent, basat en la llibertat i la igualtat, que demana alguna cosa més que anar a votar cada quatre anys.

I que és massa important per residir només en les mans d’aquells que ens dediquem a la política de manera professional. Una democràcia que necessita urgentment ocupar-se i del bon govern i  la transparència; de la  responsabilitat i integritat dels governants; dels drets i els deures dels ciutadans; de la rendició de comptes dels representants davant els representats; del comportament de les elits i les seves responsabilitats… En definitiva, tota una agenda que reclama una acció regeneradora i reformista urgent.