Serviria la políticoficció per a facilitar la racionalització dels conflictes lingüístics?

Fem políticoficció. Imaginem que l’Estat espanyol fa fallida i que Europa decideix que l’única manera d’evitar una caiguda general de la zona euro és que Alemanya prengui la responsabilitat de dirigir directament l’economia espanyola.

Imaginem que es passi de l’excepcionalitat a una situació estable en què l’Espanyol quedi integrat dins l’Estat alemany. Imaginem que econòmicament aquesta fusió (amb integració de la sobirania espanyola dins l’alemanya) sigui un èxit, però que es donin problemes de relació per la diferent cultura.

Imaginem que al cap d’un temps, es fa un referèndum democràtic entre tots els ciutadans de l’estat integrat per a decidir quina ha de ser la llengua oficial del conjunt de l’Estat.

Com que els habitants germanoparlants són majoria davant els castellanoparlants o d’altres llengües, es decideix per majoria absoluta que l’única llengua oficial del conjunt de l’Estat és l’alemany i que ja es disposaran mesures per a protegir les llengües regionals, que ni s'especifiquen. Imaginem que l’Estat integrat, amb capital a Berlín, decideix fer unes accions per a la conservació de les llengües vernacles, com ara permetre’ls que tinguin un canal de televisió en castellà i un en andalús per respectar les veus que opinen que són llengües diferents, els quals han estat incentivats des de grups germanòfons.

Afortunadament Catalunya hauria assolit la independència abans de l’absorció d’Espanya dins d’Alemanya. Els catalans ens miraríem els espanyols com una minoria regional ultranacionalista que enlloc de parlar una llengua potent i seriosa com l’alemanya volen imposar als escolars l’estudi d’una llengua castellana que sols parlen poc més de vint milions, o l’andalús que sols parlen vuit milions, i que amb prou feines els servirà per anar a llatinoamèrica, on parlen llengües similars com l’argentí o el mexicà. I el súmmum és que pretenen que els ciutadans del món que hi van a treballar hagin d’aprendre la seva llengua regional en lloc de l’alemany o l’anglès.

¿Serviria aquesta reflexió de políticoficció perquè els espanyols entenguessin com ens sentim els catalans des de l’abolició de les Constitucions de Catalunya i l’intent de genocidi cultural a partir del 1714 i fins ara? La governança global fent compatible el desenvolupament econòmic i la sostenibilitat és el gran repte del segle XXI. I la sostenibilitat té diferents caires, ambiental, social, cultural...

¿Trobarien just que la majoria dels ciutadans del nou estat elegeixin quina és l’única llengua oficial? No argüeixin que volen conservar la seva sobirania: és un joc de ficció en el qual el seu estat sols tenia com a sortida compartir la sobirania amb un altre estat més sòlid. Ara, depèn de quina sigui la seva resposta, procuri ser coherent amb el que practica o justifica a l’Estat espanyol actual. Si vostè creu que efectivament la majoria dels ciutadans tenen dret a establir l’alemany com a única llengua del nou estat, jo no podré compartir el raonament, però acceptaré la coherència del seu plantejament quan creu que la majoria dels espanyols tenen dret a decidir que la llengua castellana, pròpia de la nació ibèrica demogràficament més gran, ha de ser hegemònica.

Diu el portaveu comunitari d'Educació, Cultura, Multilingüisme i Joventut, Dennis Abbott: El català no és entre les 23 llengües oficials de la UE, tot i ser la novena més parlada, i Brussel·les recorda que és el govern espanyol qui ho ha de demanar. Expressat més gràficament: els parlants de la cinquena llengua més parlada d'Europa no volen que els parlants de la novena més parlada tinguin els mateixos drets, i accepten que totes les altres, fins a la vint-i-tresena més parlada (el Maltès amb 200.000h) tingui més drets.

Publicat a Jornal.cat