Els estats estan governats per la classe de Davos

En Josep Valls (http://pensatiu.blogspot.com) ens suggereix aquesta interessant entrevista a Susan George, analista política i autora de ‘Les seves crisis, les nostres solucions’. La reprodueixo tot seguit:

“Els estats estan governats per la classe de Davos”

Mariana Cantero
“La petita elit de les minories neoliberals que jo anomeno la 'classe de Davos', són els culpables directes de la crisi. Només cal mirar les llistes de convidats en els últims anys” al Fòrum Econòmic Mundial, assenyala Susan George, analista política, presidenta d'honor d'ATTAC França, reconeguda guru intel·lectual dels moviments socials i d'esquerra a nivell mundial i autora de llibres com 'L'Informe Lugano' o 'Un altre món és possible si...'.

George (Ohio, 1935) publica ara el seu últim llibre, ‘Les seves crisis, les nostres solucions’ (Icària Editorial), on denuncia una vegada més la submissió dels estats davant el poder financer, descriu com això causa pobresa i desigualtat des de fa ja molts anys i com ha destruït el medi ambient. Però el missatge de l'escriptora no és del tot apocalíptic. George creu que encara és possible un canvi i anima, des de la ràbia que diu tenir, a intentar girar la truita i invertir els termes en què es desenvolupen els mecàniques que oprimeixen la major part de la població mundial.

La classe de Davos, un club molt selecte
Els culpables de la crisi segons George, aquells que anomena ‘la classe de Davos’, perquè “es reuneixen cada gener a l'estació d'hivern de Suïssa”, són “nòmades, poderosos i intercanviables”, afirma. “Alguns tenen poder econòmic i gairebé sempre una considerable fortuna personal. Altres tenen poder administratiu i polític, exercit sobretot en nom dels primers, que els recompensen degudament”, diu George.

Així, la classe de Davos és “sempre summament petita en comparació amb la societat”, dirigeix “les nostres principals institucions, inclosos els mitjans de comunicació, sap exactament el que vol i està molt més unida i millor organitzada” que l'esquerra, explica.

En el seu últim llibre la politòloga assenyala els membres d'aquesta classe com els responsables de dirigir “la presó en què estem”. “Encara volen tot per a ells i res per als altres, però des de l'època d'Adam Smith els altres, mitjançant la seva pròpia lluita, han après a llegir, escriure i pensar de forma crítica; estan més ben informats i a poc a poc han anat aconseguint un cert grau de poder per a si mateixos, de manera que tenen molta més experiència política que la gent del segle XVIII”, assenyala.

La crisi, un error que no ho és tant
Els mitjans de comunicació assenyalen moltes vegades els efectes de la crisi com a conseqüència dels errors dels responsables de les finances mundials. Però, diu George, la situació actual no s'ha desencadenat inconscientment. “La crisi es deu en part a les ideologies neoliberals, en part és el resultat de la cobdícia, en part de l'estupidesa, sempre ben amanit amb l'interès propi”.

Per això, diu, “és un error creure, o si més no actuar com si es cregués que el mercat sempre té raó, que la privada és sempre millor opció que la pública, que les vastes desigualtats són una cosa bona per a la societat, etc. Això és només en interès propi. I un error implica que un ha estat pensant i ha arribat d'alguna manera a la conclusió equivocada. Però la gent que ens ha portat a la situació actual, a la crisi, no són pensadors, són els depredadors. El lleó no comet un error quan es menja una zebra. És simplement la seva naturalesa”, apunta. Els governs tampoc se salven de l'anàlisi de George, que els acusa de treballar, “gairebé en la seva totalitat en nom de la classe de Davos”.

Un mapa concèntric del poder
George entén el mapa del poder no en el sentit de “poder geopolític”, és a dir, una classificació dels països per regions amb més o menys pes. “Defineixo el poder com una sèrie d'esferes concèntriques en què el poder financer es troba en l'àmbit exterior i conté i dirigeix tots els altres. En aquest esquema, després ve l'economia, l'espai real en què les persones reals treballen, produeixen i consumeixen. En conjunt, el poder financer i l'econòmic forcen les seves polítiques i les conseqüències de les seves decisions en la societat, inclòs l'Estat. Finalment ve la biosfera, l'esfera més petita i menys influent de totes, simplement el lloc d’on obtenim les nostres matèries primeres o dipositem els nostres residus. El major repte a què ens enfrontem, llavors, és el de revertir completament l'ordre d'aquestes esferes perquè el planeta sigui el primer, la societat pugui decidir democràticament com organitzar-se, l'economia serveixi a aquest pla i l'esfera financera es vegi reduïda a la condició d'una eina “, resumeix.

Mentrestant, l'ascens de la dreta es torna un perill constant en un context similar a altres moments crítics a nivell econòmic en la història. George, de fet, no descarta en absolut la possibilitat d'un repunt de polítiques xenòfobes, racistes i de repressió. “Sí, em temo que això pot ser factible. A França, per exemple, el govern està intentant desviar l'atenció de la crisi, assenyalant la 'inseguretat' que suposadament causen certs grups ètnics i fins i tot amenaçant la gent que ha estat naturalitzada amb la pèrdua de la seva ciutadania. Això és un insult a la nostra Constitució, perquè el President té un lloc propi fora de la llei. I és també extremadament perillós” raona.

I davant l'escalada de polítiques de dretes, els treballadors a Espanya i altres països europeus no han protagonitzat grans mobilitzacions i, sent els grans afectats per la crisi no estan reaccionant a la situació. Les formacions d'esquerra tampoc han sabut aprofitar el context per generar un canvi. Sap a què respon això i com es pot canviar? “No”, contesta simplement George. “Probablement els treballadors encara senten que tenen alguna cosa a perdre. Haurien de treballar per fer el ventall més ampli d'aliances que puguin, especialment amb les organitzacions obreres, encara que no hi estan d'acord en tot “, apunta.

Organitzar-se en moviments socials
De fet, una de les receptes per les quals advoca l'autora a l'hora d'assenyalar possibles formes de començar amb un canvi és la participació activa de la població en moviments socials. Però, com ha reflexionat altres vegades, “la millor organització no pot guanyar per si sola”, de manera que cal treballar col·lectivament. “És urgent que ens posicionem i exigim mesures ja”, diu.

I més enllà del poder de canvi i de pressió que pugui exercir la societat per a revertir l'estat de les coses, George creu que no és possible que en algun moment els culpables de dècades i dècades de polítiques neoliberals paguin pel que han fet. “Com podria algú imaginar que ho faran? Tots podem veure l'impacte de les polítiques d'aquests senyors en la societat civil per nosaltres mateixos. Estrenyi's el cinturó, renunciï als ‘privilegis’ que va guanyar després de dècades de lluita al carrer i calli”, rebla.