Paradissos insostenibles a l'Orient Mitjà

Era conegut que Dubai era el que en podríem dir un territori socialment irresponsable per la insostenibilitat del seu model de creixement fortament basat en la manca de democràcia sense riscos perquè la major part de la població són estrangers, en l’explotació de la mà d’obra, especialment en el sector de la construcció o totes les feines de baix valor afegit, o en la captació de persones que hi van sobretot amb la intenció de fugir d’altres països deixant males pràctiques enrere.

Ara, a més, la insostenibilitat es pot fer més evident en el curt termini com a conseqüència de la crisi econòmica, com ens anuncia una persona que fuig de la meca del luxe, en una entrevista al Periódico [ca][es].

–¿Dubai és un paradís?
--És un paradís construït d’una manera que no es pot sostenir. El model econòmic de luxe i turisme es va edificar quan l’economia anava bé i es forjava amb crèdits barats, quan les hipoteques eren assequibles i quan la gent no tenia problemes als seus països.

–Un hotel de set estrelles, una estació d’esquí, illes artificials. És tot tan irreal...
–És el paradís amb els edificis més alts, amb els millors hotels. Sota la cara superficial d’aquest paradís, hi ha els treballadors del Pakistan i de l’Índia que construeixen els edificis i que viuen en llocs per sota dels estàndards internacionals. El superparadís de Dubai és, potser, similar al del salvatge Oest o al de la Sud-àfrica d’abans de 1994.

–L’altra cara de la moneda.
–L’economia està vinculada a l’esclavitud laboral del segle XXI. Tècnicament, els treballadors no són esclaus perquè reben salaris, però, quan arriben a Dubai, els requisen el passaport, cosa que és il·legal segons la llei internacional, i sovint no se’ls paga durant molts mesos.

Al mitjà orient hi ha altres països que estan plantejant una evolució a mitjà termini planificant la finalització de l’època del petroli. Algunes notícies mostren pràctiques i reflexions que apunten vers models de major sostenibilitat, fet que si s’acompanya d’un procés d’obertura i democratització els pot garantir un desenvolupament més sostenible que l’actual. Per contra, Dubai, malgrat que hagi meravellat Occident per la seva capacitat d’oferir un luxe impressionant, no és un model sostenible ni té res a aplaudir. Viure-hi o fer-hi negocis, o passar-hi unes vacances, equival a donar suport al seu sistema basat en l’esclavitud del segle XXI i amb un sistema de manca de llibertats que moltes empreses legitimen amb el seu col·laboracionisme.

La responsabilitat social s’exerceix cada dia, és com si en cada acció exercíssim el nostre dret de vot. Tant corporatiu com personal. Caldria que n’assumíssim les conseqüències. Seria bo que no votéssim per territoris mancats de responsabilitat envers la seva pròpia societat.