Són moltes les queixes que els ciutadans hi fan arribar sobre el seu funcionament a les institucions de la UE, i d'aquestes, bona part tenen a veure amb la manca de transparència amb la qual funciona la Comissió Europea i també a una pràctica que hi està força relacionada com és el que es coneix per les "portes giratòries" (hi entro per una banda com a funcionari especialista en una matèria i en surto com alt executiu d'una de les empreses, patronals o lobby del sector.
Hi reflexionava Soledad Gallego-Díaz en un article de fa un any al País, però es referia també a la manca de trasparència a l'estat espanyol, amb afirmacions com les següents:
Impossible saber a Espanya què informes elaborar el director de l'Oficina Econòmica del President del Govern, David Taguas, sobre la crisi del sector immobiliari abans de fitxar, precisament, per la patronal de la construcció. És una pena, perquè la publicitat, rutinària i continuada, d'aquests informes hagués ajudat a aclarir ara qualsevol tipus de dubte sobre la qualitat o intenció del seu assessorament. No és el mateix que el president del Govern estigués escoltant a un col laborador independent, que algú que compartia ja tant el punt de vista de les empreses del sector que, d'un dia per l'altre, va considerar convenient donar una empenta a la porta i passar l'altre costat.
No s'explica com un Govern com l'espanyol, que es vanagloriar d'adreçar a la vuitena potència econòmica del món i que ha estat capaç d'impulsar importants Modernitzacions socials, com la regulació del matrimoni entre persones del mateix sexe, siga bloquejant la llei d'accés a documents i informes finançats amb diners públics. Per què no es poden conèixer a Espanya en un termini raonable els informes de l'Oficina Econòmica del President i sí que es poden analitzar els que elabora el Consell d'Assessors Econòmics del president dels Estats Units? Per què no podem conèixer com deliberen els membres de la Comissió Executiva del Banc d'Espanya i sí llegir les deliberacions, amb noms i cognoms, dels membres de la Reserva Federal dels Estats Units?
Les lleis conegudes com Freedom Information Acts, que obliguen a les administracions públiques a facilitar el lliure accés dels ciutadans a tota la documentació que obra en el seu poder (excepte les dades relatives a la intimitat de les persones oa la seguretat nacional), han estat grans impulsores no només de la lluita contra la corrupció, les corrupteles i l'abús de poder, sinó de Governs eficaços i societats compromeses. No és casualitat que els països en els que la llei obliga a les administracions a treballar amb majors nivells de transparència siguin precisament els països amb menors índexs de corrupció i major satisfacció ciutadana.
Darrerament hem tingut l'oportunitat de desenvolupar algunes iniciatives sobre responsabilitat social de l'Administració Pública (RSA), les quals han estat basades en nivells municipals. El fet de tractar-se d'ajuntaments petits fa que bona part d'aquestes anàlisis no s'hi puguin aplicar o no siguin rellevants.
Però en altres nivells superiors sí que haurien de tenir un rellevància i una materialitat. Seria bo poder disposar al nostre país d'un llistat públic de 'portes rotatòries' que donés a conèixer obertament aquelles entrades i sortides dins el sector públic que poden afectar l'interès general o de grups d'interès específics.
Si Catalunya aspirés a ser una nació capdavantera en valors democràtics (com fa segles ho fou) i un territori de referència en bones pràctiques de responsabilitat social, potser les seves administracions públiques podrien plantejar-se accions de transparència com ara mostrar públicament al seus portals web quines són les persones que han entrat a col·laborar-hi no per l'accés general del funcionariat sinó com a càrrecs eventuals, quin és el seu currículum i els seus mèrits i com en surt. Igualment, seria molt pertinent que sobre aquelles persones que han tingut funcions directives o assessores es tingués constància pública del seu destí posterior al pas per l'administració pública.
Creiem que cal fer un pas molt important en aquestes matèries. Un gran salt endavant. I també pensem que el nostre país hauria de ser-ne abanderat. Precisament el fet de no ser un país gran té l'avantatge de poder assumir reptes grans amb una major capacitat de consens si hom s'hi avé.
També caldria saber trobar els indicadors o els mecanismes perquè tingui prou sentit i funcionalitat. Ara fa mig any, vaig publicar un article titulat precisament No n’he de fer res de les propietats del meu alcalde!, on ens queixàvem d'iniciatives que poden tenir efectes contraproduents com la de limitar l'accés a la política a uns grupuscles poc permeables. En conseqüència, qualsevol intent de progressar en la transparència i rendició de comptes del sector públic hauria de ser fet a partir del diàleg amb els grups d'interès per a trobar les maneres més adequades i que abordin millor els problemes que coneixem.
De fet, la responsabilitat social com a metodologia implicaria aquest procés, però precisament la gran dificultat del sector públic per a desenvolupar l'RSA rau en la dificultat de dialogar amb el partprenents, ja que té una cultura de funcionament molt endògena, que li fa més fàcil pactar inciatives que afecten corporativament amb l'oposició que amb grups externs. Vet ací, doncs, el gran repte de l'RSA: implicar els grups d'interès en el diàleg per a definir la materialitat de l'RSA i com retre comptes!
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada