[REFLEXIÓ] L'aprofundiment democràtic i la tensió públic-privat

El context democràtic actual presenta llums i ombres. La democràcia s'ha entès de maneres diferents en funció del moment històric i en nostre temps, també tenim una noció sobre què significa i com funciona. Sabem que hi ha una democràcia formal, que és assumida majoritàriament però que està perdent adeptes, i també sabem que podria haver-hi un aprofundiment democràtic a partir de construir una cultura participativa que permeti que la ciutadania i altres grups d'interès s'impliquin en la governança i que la presa de decisons no quedi relegada al vot cada quatre anys.

Per als que partim d'una cultura democràtica més conscient i que en defensem l'aprofundiment sembla que el camí evolutiu té una direcció indiscutible, vers majors cotes de participació, transparència, governança, implicació. Per això, vivim amb preocupació la constatació que arreu dels països de tradició democràtica es dona una pèrdua de suport, fet que es comprova amb l'ascens dels partits d'extrema dreta. Les persones que per diferents circumstàncies, siguin ideològiques, de valors, o senzillament de situacions de patiment personal, opten per renegar de la democràcia sempre han existit, però ara troben un espai de creixement en la mesura que creix la desafecció respecte als partits clàssics i la política convencional.

Es dona la circumstància que els reptes que ha d'abordar la política s'han fet més complexos alhora que la política ha anat perdent les eines necessàries per poder actuar, ja que el poder basat en el capital econòmic ha anat ocupant una posició preeminent aprofitant els processos de globalització i el desprestigi de la política.

De vegades, quan oposem els sectors públic i privat,  en el llenguatge col·loquial es tendeixen a confondre el poder de certs grups amb el sector privat en general, mentre que, en rigor, la major part del sector privat, el de les pimes, per exemple, acostuma a ser un perjudicat més pels grans poders econòmics. Per tant, no es tracta tant que el poder privat guanyi espai enfront el públic, sinó que certes oligarquies fan ús d'un poder no democràtic enfront dels interessos del bé comú, on podríem situar tant els poders públics com l'activitat econòmica privada que pot mostrar una responsabilitat envers la societat i aportar un equilibri en la governança.

Es desprèn del que hem afirmat, que certes grans corporacions no poden abordar la responsabilitat social, cosa que és certa si comprenem que l'RSE no una suma de bones pràctiques ambientals o socials, que pot ser que estiguin portant a terme, sinó que cal un enfocament integral, que també mostri un sentit ètic encarat a la generació de sostenibilitat pel que fa als impactes econòmics i de bon govern.

Sovint afirmem que, en siguem conscients o no, la democràcia es practica a diari. Acaba essent més important què comprem i a qui que no pas el vot cada quatre anys. El consum és el nostre vot diari i és el que atorga un poder real a certs grups, especialment a grans corporacions privades globals que exerceixen un poder que no els ha estat donat per una votació democràtica convencional però sí per una votació quotidiana. Ocupen un poder real i no oculten que el seu objectiu no té a veure amb el bé comú sinó que responen a un interès particular. I ho acceptem com a mal menor, sense alternativa.

La complexitat del problema també cal analitzar-la des dels errors de la cosa pública, amb pràctiques corruptes i ineficiències diverses. La manca de gestió de la responsabilitat social del sector públic ha estat dramàtica i ara en patim les conseqüències. Per a una part de la població, quin sentit de compromís ideològic pot sentir envers els poders públics quan percep que tenen poca capacitat real d'incidència i que de la que li resta en fan un mal ús?

La realitat actual és que la democràcia se'ns degrada. És greu. Ho pot ser més en un futur proper si no hi posem remei. Ens està passant com la granota que mor en un pot d'aigua que es va escalfant gradualment sense que pugui prendre consciència que l'augment de temperatura aviat serà excessiu per sobreviure. Per raons d'experiència històrica, sempre havíem pensat que les democràcies s'acabaven amb un cop d'estat a mans de militars o guàrdies civils armats.

Però ara la cosa va diferent. Com diu Daniel Innerarity en un article a La Vanguardia, cal pensar fora del marc mental del cop d'Estat o la insurrecció, i més en termes d'inadaptació, ineficiència, degradació o desequilibri. Més que complots contra la democràcia, el que cal és debilitat política, manca de confiança i negativisme dels electors, oportunisme dels agents polítics o desplaçament dels centres de decisió cap a llocs no controlables democràticament.

La lògica de la pèrdua de pes dels estats i d'una emergència galopant dels poders corporatius privats porta a una desfiguració del sentit del bé comú i a una legitimació alternativa de formes de poder basades en el lideratges de mercat. La combinació hibridada, com la presidència de Trump, no fa sinó accelerar el procés de degradació, i porta a la desconfiança en els poders públics els quals acabaran patint una confusió amb una mera empresa de serveis més que presta certs serveis, el règim de monopoli dels quals començarà a ser qüestionat. D'aquí a assistir a l'existència d'exèrcits de corporacions privades hi ha un pas. De fet, ja fa anys que algunes disposen de cossos armats per fer viable la seva operativa en certs territoris, o sigui que sols els cal oficialitzar-ho, presentar-los com un estalvi respecte als cossos armats públics, i guanyar la legitimitat fins i tot per fer alguna desfilada oficial! Si seguim comprant diamants de sang res no impedirà aquesta privatització absoluta.

En la tensió públic-privat, el sector públic històricament ha comès l'error de pretendre abastar un excés d'àrees. Quan un no sap identificar la seva missió fonamental i surt de les seves àrees de resultats clau corre el risc de mostrar febleses i desenfocar-se fins i tot de les activitats clau. L'estat del benestar suposà el desbordament de l'estat més enllà del que es coneix com l'impèrium, com la seguretat, els impostos, la legislació... Si bé  l'estat del benestar ha suposat a Europa el súmmum de la civilització, sotmès a una lògica de creixement acumulatiu sense factors de correcció ha creat un col·lapse convertint els serveis públics en un supermercat on s'oferia de tot i segurament res prou bé.

Cal garantir l'estat del benestar que tant ha costat guanyar amb noves maneres de gestionar-lo. En els serveis socials, per exemple, les entitats d'economia social poden gestionar alhora que poden mostrar més eficiència operativa i també social, ja que poden generar implicació de la societat, alhora que poden mantenir i millorar els valors públics. A més, aquest alliberament de la prestació directa permet que l'Administració pública es pugui centrar en allò que li és fonamental: assegurar la prestació, regular-la, finançar-la, avaluar-la... Sovint ha estat una ideologia intervencionista molt estesa i transversal la que ha volgut acaparar amb intenció electoralista més que no eficientista.

És urgent que el sector públic torni a recuperar el sentit de la política. Que se centri en allò que són les funcions bàsiques, que no es confongui en el mercat com un operador més, i que pugui mereixer el reconeixement de la ciutadania i recuperar la legititat perduda. La crisi del bé comú té com a principals responsables els gestors públics i la classe política. Igual que el descrèdit del progressisme té com a culpables els partits d'esquerres que s'havien fet seva l'expressió, o com la descristianització té com a culpables una institució eclesial que no ha sabut gestionar internament els valors que es preconitzen externament ni posar-se prou ràpidament al dia en els reptes de la societat. No vulguem lamentar el progrés d'altri perquè som cadascú de nosaltres els qui no estem essent nosaltres i ens desdibuixem.

Cal recuperar el nosaltres per poder retrobar el bé comú. Però també cal, ara per ara, una proactivitat més gran i fer una defensa aferrissada de la democràcia, la llibertat i el bé comú. Ens passa com amb els problemes de sostenibilitat ambiental del Planeta, que ja no n'hi ha prou amb començar a fer les coses millor sinó que caldria un pla de xoc urgent i contundent. Per una banda, com deia, ens cal arreplegar-nos per trobar la nostra essència, el que ens donarà fortalesa i, per altra banda, cal sortir a defensar desacomplexadament el bé comú en un moment en què ja no sabem molt bé què és l'interès general perquè tot és parcial i particular i interessat.

Podem trobar els reptes comuns en iniciatives com l'Agenda 2030 i els Objectius de Desenvolupament Sostenible. Finalment es tracta de posar la Persona enmig, posant en valor la dignitat de cadascú i els drets humans que ens acompanyen, alhora que situant l'espècie humana sota la imperiosa necessitat d'un equilibri que ens reclama el Planeta. I per a fer possible aquests reptes també hem d'abordar la Prosperitat, la Pau i els Partenariats. Remarco en majúscula les cinc P que ens proposa Nacions Unides.

Estem en moments de confrontació entre passat i futur, entre col·lapse i sostenibilitat, entre conflicte i pau, entre enfrontament i col·laboració... També entre populisme i democràcia, entre oligarquies i bé comú... Personalment, percebo que en el conflicte Catalunya - Espanya, hi ha una de les fronteres entre les dues maneres d'abordar el futur. Per una banda un estat -i molt àmpliament tota una societat- que conviu bé en aquesta disminució o degradació democràtica o que l'accepta passivament. I per altra banda, un poble que ha decidit que cal aprofundiment democràtic, i que donat que l'estat on es troba immers va en sentit oposat, ha de dotar-se d'unes estructures de poder diferenciades on fer possible el seu model.

Em fa la sensació que el que s'està dirimint en aquest racó de món té una gran centralitat en el món del segle XXI. Sota el que alguns poden veure solament com un conflicte d'interessos nacionals, de fet hi ha en joc si una societat té capacitat efectiva per defensar els drets col·lectius, si és possible fer-ho de manera radicalment pacífica, i quins són els límits d'un estat per defensar els interessos propis posant la seva integritat territorial per sobre de l'estat de dret. Com va dir l'expresident Clinton, el món serà català o talibà, i la va clavar perquè justament es tracta de comprovar si podem fer front als reptes de governança del segle XXI amb eines del segle XXI, bandejant la violència, fomentant el diàleg, i creant capital social.

El model espanyol està en els límits de la seva pròpia supervivència, amb un sistema corrupte que arriba fins al node més alt, amb una ruptura del principi de separació de poders i una judicatura impunement al servei dels interessos d'estat, amb uns mitjans de comunicació alineats amb el pensament únic i capaços de cocrear falses realitats, amb unes grans corporacions que defineixen la política i el sistema de partits creant lideratges i partits nous i intervenint en el dia a dia. El Procés ha fet evidenciar les clavegueres de l'estat, el fang sobre el qual s'edifica l'estat, la facilitat per enganyar les masses malgrat la societat de la informació, la nuesa del rei...

Per sobreviure, Espanya està reduint el perímetre democràtic, està transgredint les pròpies normes, està creant relats falsos, està alterant les realitats, està exercint violència contra persones honestes i pacífiques. I ho fa als ulls del món perquè sap que els estats es reconeixen entre ells i que miren cap a una altra banda. Ara els catalans hem de ser conscients que no solament estem mantenint un conflicte de poder amb l'estat: estem defensant el dret a l'aprofundiment democràtic, el dret a l'exercici real de la sobirania per part del poble, el dret a la presa de decisions de manera autònoma dels poders establerts empresarials, militars o polítics, el dret a ser capaços de definir el futur per nosaltres mateixos.

En altres conflictes territorials al llarg de la història també s'hi han jugat moltes altres coses que merament qui en surt vencedor per exercir el poder. Aquest també és un conflicte que ens transcendeix i del qual hem d'estar orgullosos i hem de seguir estant a l'alçada. Sucumbir seria acceptar que l'IBEX35 i la casa reial poden anul·lar la voluntat popular. Vèncer voldrà dir que si una societat té una voluntat profunda i raonable ha de disposar dels camins institucionalitzats per fer-la possible pacíficament. I això té uns efectes enormes en la defensa dels drets humans, del desenvolupament sostenible i de la prosperitat pacífica del món.