El director del Periódico porta uns mesos fent ús de les informacions que divulga amb un indissimulat interès polític. No solament la propietat del mitjà sinó que ell personalment ha pres una opció personal molt acusada que l'ha portat sovint a extralimitar-se en el to i en els usos raonables de les informacions periodístiques. En aquest sentit, el que ha passat no és cap sorpresa. I també en aquest sentit, com que el capteniment és molt evident, no es presenten dubtes sobre el sentit de les seves accions. Els dos diaris que a Espanya i a Catalunya se les donaven de progressistes, els dos EP, El País i El Periódico, han esdevingut en els darrers anys unes caricatures del que havien estat en transformar la informació referida al procés sobiranista en un pamflet carregat d'odi i mancat de tota anàlisi de fons.
Els fets que mouen aquesta reflexió s'inicien just una hora després de l'atemptat, amb la sang encara embrutant la Rambla. Publicar en aquell moment una presumpta exclusiva dient que la CIA ja havia alertat els Mossos del risc va ser del tot inoportú. No tocava en aquell moment obrir el debat sobre si s'hauria pogut evitar. No era el moment si no és que es buscava alguna altra cosa.
Aquest matí El Periódico ha publicat en portada la presumpta nota de la CIA. En portada i amb la firma del director, sigui perquè altres periodistes no ho han volgut firmar o perquè aquest s'havia picat contra la gent que l'havia reptat a mostrar les proves. Era un document inversemblant per les faltes que contenia, fins al punt que des de Wikileaks n'han posat en dubte la veracitat i l'han situada en el context de les setmanes prèvies al referèndum d'independència. El mateix Julian Assange ha demanat la dimissió del director d'El Periódico, en un fet sense precedents.
Posteriorment Enric Hernández ha anat explicant en entrevistes coses tant inversemblants com que el fet de ser una nota xifrada havia pogut provocar canvis en la tipografia. Ha insistit molt en la tipografia tot i que es devia referir a l'ortografia. Se'l veia nerviós, i ràpidament experts en criptografia l'han esmenat indicant que mai la criptografia provocava alteracions ortogràfiques. Finalment s'ha tret de la màniga que era un text transformat perquè se'ls havia demanat que no es divulgués l'original (tot i que després s'ha esmenat de nou dient que potser sí que l'acabaran publicant).
Publicar un document tant important, i en portada, donant a entedre que és l'original i complet, i no indicar que es tracta d'una fabricació pròpia, incompleta segons ha dit més endavant, i feta a partir de trossos d'informació oral, segons també havia dit abans, forma part d'una manca de rigor periodístic que sols s'entén per alguna estranya voluntat.
L'alerta no va arribar als Mossos des de la CIA o de l'agencia antiterrorista dels EUA. La tenien tots els cossos policials, tant els Mossos com les forces de l'Estat, i tothom va coincidir que no era una informació rellevant. Era una de tantes que es reben. Però hi ha un fet molt rellevant que sembla que no s'està dient prou. L'atemptat no té cap connexió amb aquesta possible alerta. Es va fer a la Rambla per improvisació. En aquest sentit, què es pretén a l'obrir aquest debat? Generar la sensació que els Mossos no van fer prou? Que no van patrullar prou?
En la postveritat no es menteix de manera categòrica, es creen situacions amb parts de veritats tractades de manera que generen una comprensió falsa o permeten les realitats paral·leles. Creant un context, juntant informacions determinades, en la postveritat es creen realitats paral·leles on cadascú pot creure els del seu bàndol. I Hernández ha volgut crear a Catalunya un bàndol, els que dubten de la versió dels Mossos, sense dir-ho clar, però que no les tenen totes. El director manifesta que no posen en dubte la feina dels Mossos. No diuen però se sap i no ho neguen que la nota no té res a veure amb els atemptats. Però fent una portada i usant el to de rèplica tots sabem la impressió que ha causat. Tots sabem què s'ha pretès i les autoritats han sabut de quines acusacions tàcites havien estat emplaçats a defensar-se.
El Periódico i específicament el seu director han jugat brut. Ha tingut intencionalitat. I s'ha valgut de les mitges veritats, i de la falsificació documental. No és que no s'hagi d'analitzar què va passar, com es va actuar, què es podria fer millor... és clar que sí. I si hi ha una cosa greu que va fallar va ser que els Mossos no van disposar de la informació de què sí disposaven la Policia Espanyola i la Guàrdia Civil. Però El Periódico no entra en aquest tema perquè el rerefons polític no els interessa. En canvi, buxar sobre si els Mossos no van saber aprofitar la informació de la CIA sí que hi poden burxar perquè toca la nafra que els interessa.
Quin profit informatiu té aquesta via? Fou un avís com se'n reben molts cada dia, sense cap credibilitat i que va ser notificat a les forces policials espanyoles. I no es va considerar perquè professionalment i coordinadament no es va valorar veraç. Dona això per una portada? I l'ocultació d'informació als Mossos no? Aquestes preguntes tindrien sentit en una anàlisi periodística però la realitat és una altra. Avui s'ha sabut la banca ha donat un baló d'oxigen al Grup Zeta després refinançar el seu deute milionari. La pregunta exacta era: al dictat que qui s'escriu?
PS: Retallo el darrer paràgraf de l'editorial de Vicent Partal a Vilaweb de l'1 de setembre: Per tot plegat avui crec que cal recordar més que mai que en la millor tradició del periodisme europeu sempre s'ha donat un gran valor a la responsabilitat social i a una ètica que fa prevaler el bé comú per damunt de tot. I que reclama respecte intel·lectual pels lectors. És molt de doldre, per tant, que l'obsessió partidista d'un director de diari ens haja dut, com a societat, a aquest extrem de degradació professional i moral.
Article de José Antich a El Nacional: Diferències entre una notícia i una campanya
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada