[ARTICLE] El verí de la postveritat

Resulta paradoxal que quan més fàcil resulta contrastar una notícia per mitjà de l'accés a fonts diverses és quan la postveritat s'ha instal·lat socialment. I és que enmig de tant soroll mediàtic, els ciutadans tendim a fer-nos una idea a partir d'allò que ens arriba amb més insistència o reiteració i amb més intensitat, que sovint ja pateix un biaix important pels mitjans i canals que triem per informar-nos. A més, no fem pas cap mitjana sinó que més aviat s'apliquen els filtres que a cadascú convenen segons les adscripcions pròpies. Així, davant la infoxicació, no accedim a allò que és més proper a la veritat ni a la possibilitat d'establir una anàlisi crítica per nosaltres mateixos, sinó que tendim a reforçar les nostres creences i apriorismes.

Fins i tot, essent-ne conscients, fins i tot fent l'esforç de triar fonts diverses, ens és difícil un altre capteniment perquè ens sabem irremeiablement enmig d'un oceà de postveritats. Ja no confiem que cap mitjà de comunicació hagi optat per la cerca de la veritat. La rapidesa com flueixen les informacions no dona temps a comprovar, a repassar, a matisar. La fungibilitat de la informació la fa més vulnerable a les inexactituds, a les descontextualitzacions, a les manipulacions, a les falsedats. Aquells amb qui no combregàvem però que ens posaven llum en el camí han deixat de ser far, i s'han sumat al desfici. Hem perdut intermediaris de confiança.

Una mentida repetida mil cops esdevé una certesa per a molts, i serà molt difícil de fer net. Requerirà tant d'esforç que potser no pagarà la pena i la capacitat comunicativa caldrà esmerçar-la en altres objectius orientats més positivament. No ens podem permetre d'anar a remolc de la postveritat. Ens hi ofegaríem a canvi d'uns resultats dubtosos. Si et dediques a esmenar, per més que tinguis la veritat autèntica, entraràs en el fang d'una batalla que no tindrà mai guanyador perquè cadascú ja va prendre part abans. Més aviat pots perdre fortalesa si els teus no et veuen convincent en la defensa de la teva presumpta autèntica veritat. La vida convertida en teatre, el raonament i les proves esdevingudes un sainet.

Aquesta setmana s'ha bolcat damunt els Mossos d'Esquadra i les autoritats catalanes un cabàs de mentides. Però ja no són meres falsedats contra les quals es pugui contrastar la veritat perquè no pots caure en el parany d'entrar en el seu joc. És ara quan calmadament tocaria aportar els arguments, les proves, tot i saber que cap dels mitjans de la postveritat no esmenarà les seves portades. En el món de la postveritat no hi ha correccions ni disculpes. I encara que fessin alguna minsa correcció, els seus lectors no es donarien pas per assabentats. Que així funciona la postveritat. És com un verí inoculat que et protegeix de les veritats que et poden fer mal. És el postverí.

Vam comprendre com funcionava la postveritat des del primer moment amb la manipulació de les declaracions de Puigdemont per intentar fer creure que feia ús dels atemptats per a interessos polítics, fet que fins i tot va donar lloc a un lamentable acudit de El País. S'han dit mentides com que la CIA o la policia belga van alertar els Mossos; que el Ministeri havia demanat a l'Ajuntament que instal·lés bolards a la Rambla; que els Mossos tenien accés a la informació de seguretat; que l'ANC es va infiltrar a la manifestació per manipular-la; que la Guàrdia Civil va demanar la incorporació dels seus TEDAX a la investigació d'Alcanar; o que la jutgessa d'Alcanar ja va anticipar el que amagava l'explosió. "Tres o quatre diaris van inoculant la idea que això s'hauria pogut evitar. Hi ha qui posa flors i hi ha qui posa merda", ha declarat Trapero.

I per descomptat, les manipulacions d'imatges, que han estat una constant al llarg de tot el procés català: Alberto Estévez, fotògraf de l’agència Efe i autor de la foto de portada de ‘La Razón’, denuncia la manipulació del diari. També les fotos falses dels cinturons d'explosius d'Antena 3! O les imatges distribuïdes per la Casa Reial on el photoshop ha fet emblanquir totes les pancartes. Però la manipulació més greu ve de la Sexta, ja que ha incorporat crits d'independència en un vídeo de la manifestació, els quals tots els presents sabem que no es van produir. És molt greu ja que, amb una falsedat plenament conscient, intenta construir el relat segons el qual que el món independentista va intentar apropiar-se de la manifestació per als seus interessos.

La premsa espanyola, una caverna que cada dia és més gran, va intentar barrejar l'atemptat amb l'independentisme des de sols unes hores després de l'atemptat. Ho feia Lluís Bassets, director adjunt d'El País l'endemà mateix; i l'editorial d'El Mundo vinculant immigració i terrorisme i culpant-ne el Govern català i encara contraatacava unes hores després: «Avui no podem oblidar com el nacionalisme ha anat engreixant una veritable bomba en afavorir l'arribada d'immigrants de països musulmans davant dels de països hispanoparlants, com a part de l'estratègia de ruptura d'Espanya. Així, s'ha contribuït a convertir Catalunya en un dels centres neuràlgics per a grups salafistes». Hermann Tertsch escrivia a l'ABC el dia de la manifestació: «El separatisme ha estat determinant perquè hi hagués morts...». Lamentable. Imparable.

Ens miràvem la campanya de Trump, i els tramposos estan més a prop del que crèiem. La postveritat ha arribat a casa. Com el jihadisme. Hem d'aprendre a moure'ns en aquest nou entorn verinós. No hi volem sucumbir, no volem ser enganyats, no volem contemplar que les bases de la certitud social se'ns escolen enmig d'una postsocietat.