"Prohibit parlar de política"

Pertanyo a una comunitat de coneixement on es pot parlar de moltes coses però n'hi ha una que està explícitament prohibida: la política. Ara un amic que ha creat un bloc i ens hi convida a participar, posa aquesta condició: Escribe como quieras; catalán, castellano, italiano, francés, inglés, gallego… sencillamente en tu idioma, pero por favor, no hagas discursos políticos, ni religiosos, ni dogmáticos. Somos libres. No pertenecemos a nadie. Solo nos debemos a nuestra fantástica condición humana y a nosotros mismos.

Comprenc perfectament el sentit del que volen dir i ho puc compartir, però és fàcil de malinterpretar. Jo crec que la intenció és la d'evitar que s'hi donin intervencions que tinguin un caràcter ofensiu en la manera d'abordar problemes de la societat, o pitjor encara, que prenteguin defensar colors polítics, o sigui partidistes, sense ànim de cercar el raonament, el compartir idees o l'aprenentatge sinó intencionadament un sentit de victòria de les idees pròpies i la destrucció de l'oponent.

De vegades, una manera fàcil d'expressar-ho és aquesta: aquí no parlem de política! Però aquesta expressió té una forta càrrega de crítica injusta de la política, una acció no només noble sinó necessària. Sense que tingui en absolut res a veure amb la intenció d'aquests dos casos que han motivat la meva reflexió, hem de recordar com els feixistes tenien molt assumida aquesta expressió i estratègia: no et fiquis en política (que ja la farem nosaltres per tu!).

Entenc que la política passa per mals moment, però és més necessària que mai. Una política feta per persones ètiques i capacitades. Una política que sàpiga interpretar les necessitats del moment, les inquietuds de la societat, els reptes del futur. Precisament ara és -com mai- moment de parlar de política, de fer-ho des de la base, des dels col·lectius socials, des de les persones. Perquè volem una política de servei i perquè fora de la política sols hi ha el feixisme.

És per això que crec que cal anar amb compte amb el missatge subjacent al que diem en paraules grosses. Podem dir-ho d'una altra manera, podem moderar els temes, podem demanar unes determinades actituds en la manera de dir les coses. Podem demanar que no es parli de partits en el sentit de defensar posicions corporatives o criticar les dels altres. Però com podem sinó defensar que som lliures si aquesta llibertat queda limitada a no poder exigir la part de llibertat en què no som lliures plenament.

Se'm fa incomplet parlar de com recuperar l'autoestima i no parlar de la necessària regeneració de la política. Se'm fa estrany parlar d'ètica empresarial i no parlar d'ètica política, o parlar de la responsabilitat social de les empreses i no fer-ho respecte a les entitats no lucratives i als organismes públics. No abordar certs enfocaments referits a tota la realitat sencera, a tots els sectors, no és un tema menor, ja que comporta una pèrdua del sentit del model, de la coherència i potència del model.

Una altra cosa seria demanar que no es parli de polítiques públiques, cosa justificada si es vol focalitzar el debat sobre què s'ha de fer des de la iniciativa social, des de l'emprenedoria, etc. I sobretot, el més important, demanar que les intervencions que abordin continguts en què la discrepància pugui afectar valors oposats dels participants o de l'audiència es facin de manera molt respectuosa, amb voluntat de trobar punts de confluència.

Si presuposem que un col·lectiu de persones formades, amb valors socials positius, amb interessos o inquietuds similars, capaços de compartir coneixement..., no seran capaces de expressar-se de manera respectuosa potser que pleguem!

El problema avui el tenim a les xarxes socials on hi participen milers de persones que ni es coneixen ni tenen ganes de generar res positiu. L'exemple més clar són les intervencions comentant les notícies que podem veure en molts diaris digitals. A la xarxa s'exagera allò que hi ha a la societat, precisament perquè no estem acostumats a dialogar de temes que afecten valors diferents. I quan aquests debats s'improvisen a la xarxa social davant el desconegut que expressa radicalment i amb contundència una idea que no compartim, aleshores la resposta és igual d'agressiva i verbalment violènta, entrant en una espiral que no cerca l'enriquiment i el compartir sinó lluir-se en qui la diu més grossa.

Precisament davant aquesta tensió social que -especialment en algunes matèries- s'observa a la xarxa, caldria que els espais moderats i integrats per persones respectuoses no renunciïn a parlar de tot allò que afecta la societat, de tot allò que és necessari per a una societat democràtica i avançada.

I els temes polítics conflictius, amb motiu de les intervencions telegràfiques que es fan a les xarxes, no només es busquen intencionadament sinó que també neixen del desconeixement. Poso un exemple a partir de les manques de respecte habituals en la gestió de les identitats. Quan uns xinesos s'ofenen perquè un tibetà s'identifiqui com a tal i no com a xinès, el mateix que li pot passar a un kurd respecte a uns turcs, o a molts altres punts del planeta, on molesta que una persona s'identifiqui amb la seva nacionalitat real i no l'oficial. El problema és que, enlloc d'aprofitar l'ocasió per generar aprenentatge sobre com actuar de manera respectuosa amb les identitats, deixant que cada persona es reconegui davant dels altres com li plagui, sempre pot aparèixer el ciutadà del món que no vol parlar de política que pontifiqui "oi que l'estat que posa al teu DNI és Xina/Turquia? Doncs ja està, que no estem aquí per fer política", amb la qual cosa els que dominen l'status quo ja han fet la política de manera subreptícia i el que no disposa de prou condicions de llibertat ja ha estat condemnat al silenci i al tracte indigne.

La societat necessita urgentment aprendre a parlar de política amb respecte, necessita dotar-se d'habilitats per a poder-ho fer respectuosament. No només és necessari sinó que és urgent, és una necessitat civilitzatòria!

Publicat a Jornal.cat

PD: Donat que hi té una relació, per la crítica matussera a la política, aporto un fragment de la notícia:

Ferran Mascarell: "La gala dels Gaudí no m'ha agradat gens"

El conseller de Cultura reacciona als acudits dels presentadors sobre la llei del cinema i la corrupció política, assenyalant que la cerimònia "no va ser un exercici d'autoestima de tots plegats ni a favor del cinema"

"En l'àmbit de la política, potser hi ha molts corruptes, però de tant en tant també n'hi ha que no ho són", ha apuntat. Mascarell considera que si es converteix tots els polítics en corruptes "tot el país anirà avall i la nostra societat resultarà greument perjudicada".