La incomprensió permanent de la diversitat

Acabo de veure l’acte de celebració a l’estadi del Camp Nou de la Lliga que ha conquerit el FC Barcelona. Ho he hagut de veure a Teledeporte, la cadena espotiva de Televisió Espanyola, on dos periodistes han fet la retransmissió en castellà tot traduint les intervencions del jugadors.

No entenc per quin motiu han de fer comentaris sobre la llengua que destil·len nacionalisme espanyol. Fa falta? O potser és que no en són ni conscients? Ho exemplifico:

Els jugadors s’abracen i criden “campeones, campeones”. Suposo que deuen tenir alguna mena de problema en haver vist i sentit massa català, i a la que tenen aquesta oportunitat deixen caure el següent: “Fijaros en lo que tiene el futbol que cuando tienen que cantar campeones, lo hacen más universal, lo dicen castellano y no en catalán, para hacerlo más acogedor de todos...”

Van parlant tots els jugadors, i molts vinguts de fora també s’expressen en català. Eric Abidal parla en català i a mitja intervenció s’atura un moment, riu, i diu “és difícil en català”. Els comentaristes diuen “Ya se ha ganado el público... supongo que ahora ya seguirà en castellano.”. No és així. “Ah, pues no...”. Es a dir, parteixen de la idea que el fet de parlar en català no és per a comunicar-se com es fa en qualsevol país sinó que deu ser merament per a quedar bé, per a fer un gest de complicitat antropològica... Estan malalts de complex de superioritat nacional.

Quan parla Pinto, ho fa en castellà. Noten i expressen un alleujament: “Este sí que.... el gaditano!”. Els punts suspensius volen dir que no han acabat de dir el que pensaven: “Este sí que finalmente hablará en espanyol!”.

I amb una certa desesperació: “Ahora habla el canario... Bueno, también arranca en catalán...”

I no cal dir, òbviament, les referències a la selecció espanyola: “Atención, que va el que dio la copa del mundo” o “el máximo artillero de la selección”.

No és bo que els mitjans de comunicació, i menys els de titularitat pública, expressin aquest menyspreu que ja és tan inconscient i tant interioritzat que ni es percep. No viuen bé la diversitat i els costa acceptar-la i se'ls veu, i ho transmeten. Si ja els molesta que a Catalunya es parli català, ja no poden entendre que els nouvinguts adquireixin la llengua del país. La democràcia no ha fet la feina pedagògica d'explicar la història i fer entendre la realitat de la diversitat. Una llàstima i sobretot un perill.

Seria d'agrair que els mitjans de comunicació reflexionessin sobre els valors que transmeten i, en el marc de la seva responsabilitat social, ho gestionessin adequadament.

Parlaments a Barça TV