Amb motiu del 8 de març, aquesta reflexió crida a superar el tòpic de la discriminació positiva enfront la negativa, i a incorporar l'apreciació, com a camí socialment i emocionalment responsable per a crear valor compartit.
Discriminar vol dir establir
una distinció, diferenciar. De fet, té la mateixa arrel que discernir, que
finalment voldria dir dividir, separar en dos. També tenen la mateixa arrel
mots relacionats amb separar com
crivell o
garbell o el
castellà
cribar. També
crim
-i
incriminar-
té el mateix origen -separar, discernir- ja que abans havia volgut
dir la decisió judicial, el veredicte. Però els mots evolucionen i guanyen nous
significats. I així sovint
discriminar
pren un sentit negatiu, quan es refereix a donar un tracte d'inferioritat a
determinats membres d'una col·lectivitat per motius socials, religiosos, lingüístics,
polítics, etc.
Podem establir la distinció entre les persones altes i baixes d'una
col·lectivitat, sense més pretensió que l'estadística. Podem dividir entre
joves i grans per raons de màrqueting. Podem establir el col·lectiu dels
pèls-rojos, ni que sigui a títol de curiositat. Però res aparenta ser
discriminatori en el sentit negatiu, ja que no partim de la consideració que
cap subgrup de la col·lectivitat sigui inferior o superior als altres.
Llegeixo
que el nombre d'anuncis en els quals apareixen actors pèl-rojos ha
anat
in crescendo en els últims anys. Què tenen en comú les marques
Triptomax,
Frenadol, Mediamarkt, Mapfre, Vodafone, Worten, Botemanía o Adoptauntio?
Totes elles han usat en algun moment a algun pèl-roig per protagonitzar les
seves campanyes televisives. És una curiositat i vés a saber quines raons
oculta, però no ens genera cap sensació d'incomoditat. Ni en el cas que els
espectadors que comparteixin aquesta característica visquin amb entusiasme
sentir-se reconeguts, no crec que a ningú dels altres ens desagradi. La raó és
que no hi ha uns subgrups amb identitat diferenciada respecte als tons
capil·lars més enllà de compartir una característica.
Però el context interpretatiu varia quan sí que la identitat existeix
i especialment quan aquesta realitat diferenciada porta associats diferents
marques socials. Per exemple, si ets dona i ets conscient que pertànyer a
aquest subgrup social comporta una penalització en termes laborals i fins i tot
salarials, és raonable que incomodin els missatges on la marca de subgrup porti
associada una etiqueta limitant. És a dir, la diferenciació del subgrup femení
va associada a una etiqueta que discrimina negativament.
Un cas típic seria el de posar un excés d'èmfasi en la bellesa física
de les dones, la cosificació. Al marge de les consideracions ètiques de cada
missatge comunicatiu per ell mateix, i que poden ser discutibles -hi ha el risc de confondre ètica i moralitat-, la veritat és que cert degoteig constant d'imatges acaben generant etiquetes
socials i acaben transmetent apriorismes com ara que si les dones tenen un
valor apreciable en el seu cos aleshores altres característiques perden rellevància.
Algunes queixes feministes, en alguna ocasió han pogut semblar
exagerades, i és cert que cada grup d'interès ha de trobar el to correcte i
l'equilibri adequat d'interessos per a no perjudicar l'objectiu de la lluita legítima,
però d'entrada, cal fer costat i compartir una actitud crítica. I vés per on
que aquest 'cri' de
crítica té el
mateix origen etimològic que el de discriminar: separar, que és allò que cal
fer per a procedir a analitzar sota el prisma de la raó els fets.
La discriminació existeix i és patent. I no remet prou. Per tant, cal
mostrar una actitud activa d'observació, d'escrutini, d'anàlisi, de
crítica, de debat social sobre quines són les pràctiques acceptables i quines
les inacceptables. Des d'un enfocament de responsabilitat social de les
empreses, ja no caldria parlar de com separem
les bones i males pràctiques, sinó com assegurem que cada pràctica creï el
major valor per a tots els grups d'interès, valor compartit.
I la pràctica que crea millor valor és quan la reivindicació dels
drets d'un col·lectiu i de la seva dignitat no prové solament d'ell mateix sinó
que són els altres col·lectius -el presumptament beneficiat- el que es fa
portaveu del missatge crític i proclama la necessitat de la igualtat de drets i
d'oportunitats i blasma els missatges que incorporen etiquetes discriminatòries.
La campanya He
for She intenta precisament promoure aquesta inversió en la
reivindicació dels drets de les dones, i que siguin els homes els que proclamin
el missatge de la igualtat.
Aquest mateix paradigma l'hauríem de transportar a altres lluites. Aquest
dimecres serà 8 de març,
Dia Internacional de les Dones, però fa uns dies va
ser 21 de febrer,
Dia Internacional de la Llengua Materna. Deixeu-me, doncs,
que posi un exemple en aquest context.
En el cas de
la diversitat lingüística, una bona pràctica concreta és posar l’accent no en
la pròpia llengua sinó en les altres, garantint així que no s’avantposen els
interessos propis enfront d'un model equilibrat i just de diversitat. Això es pot
concretar en la demanda que tot producte vagi etiquetat, a més de en les
llengües de major abast, sempre en la llengua del país on ha estat produït,
encara que sigui minoritària, per tal d’afavorir el respecte a la diversitat i
la dignitat de les llengües menors. Aquest és un model equilibrat i sostenible
de defensa de les identitats: valorar i recomanar activament que els productes
que adquirim portin la llengua d’on han estat fets permet superar la defensa de
la pròpia llengua per situar-nos en la defensa d’un model global de diversitat
lingüística. Podeu trobar un exemple
real situat en el camp del turisme, una carta enviada a un hotel de
Bretanya (França).
Us imagineu que una ONG defensora de la sostenibilitat
ambiental considerés que els drets de les dones
també formen part del concepte global de la sostenibilitat? Us imagineu que una
ONG feminista considerés que la defensa del medi ambient també forma part
de la lluita pel respecte a la diversitat. No es tracta de fusionar projectes;
es tracta de comprendre que la manera de portar a terme la missió de cadascú
pot incorporar principis i criteris que formen part d'altres lluites. Això és
precisament la responsabilitat social, aprendre a gestionar la complexitat des
d'una organització que aprèn. Quan jo faig possible els meus objectius
integrant en la manera de fer criteris de sostenibilitat ambiental, social,
laboral, econòmica i ètica, estic apreciant les reivindicacions legítimes de
grups d'interès que ja no són 'altres'
sinó que una mica estan dins meu. Més que discriminar,
ja sigui en negatiu o en positiu, potser aprendríem a apreciar.
Nota: article publicat en castellà a Diario Responsable
Altres articles anteriors:
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada