- Amb motiu dels 15 anys del Pacte Mundial de Nacions Unides, publico un article per commemorar l'efemèride, una iniciativa de referència a nivell mundial.
- Més enllà de les valoracions positives que mereix, aprofito per fer-ne una valoració particular, analitzant algun aspecte desajustat.
La iniciativa va posar el focus, com era pertinent atès el promotor, en els drets humans i en grans reptes de la humanitat que estaven condicionats pel comportament corporatiu privat. Així, les matèries socials, limitades als drets humans fonamentals, laborals i ambientals, van ser els tres àmbits que van focalitzar els principis escollits. Als inicis de l'RSC, i encara ara per als qui tenen una comprensió més propera a l'amalgama que a la integralitat, aquest enfocament de gestió era interpretat com una suma de bones pràctiques en algunes dimensions complementàries al nucli de la gestió empresarial, els temes socials, laborals i ambientals.
Amb tots els escàndols vinculats a la governança corporativa, el vector del bon govern es va afegir amb força dins les matèries de l'RSC, i el Pacte Mundial, cinc anys després d'haver-se creat, al 2004, va afegir un desè principi en aquest camp, la lluita activa contra la corrupció. Ara es compleix una dècada d'aquell fet.
Tanmateix, observem que el Pacte Mundial presenta una mancança rellevant i sospitosa. Dels cinc vectors de l'RSC, social, ambiental, laboral, econòmic i bon govern, n'hi ha un de desaparegut. Per a moltes empreses, com s'ha pogut analitzar en memòries de sostenibilitat durant anys, el vector econòmic era merament una transposició de les principals dades financeres.
La dimensió econòmica hauria d'incloure altres elements com per exemple la contribució al desenvolupament endogen per mitjà de polítiques com la compra local, o altres com la responsabilitat fiscal. Si bé aquests dos exemples poden tenir un caràcter local, allunyat del marc global que correspon a una iniciativa de Nacions Unides, sí que poden adquirir rellevància quan s'eleven al nivell internacional i es parla de desenvolupament local i sobretot de males pràctiques com l'elusió fiscal. En no incorporar la dimensió econòmica, ja sigui en el sentit negatiu d'evitar males pràctiques com en el positiu d'afavorir les positives, el Pacte Mundial manté un estil antic dins el món de l'RSC, més propi de la suma d'algunes matèries que d'un enfocament integral i èticament compromès que abordi en els cinc vectors els reptes globals. No es pot parlar d'RSC en el sentit actual si no hi ha un enfocament clar a crear valor compartit.
Suposo que introduir la responsabilitat fiscal comportaria baixes significatives per part d'algunes grans corporacions que, en canvi, no tenen problema a anar introduint millores progressives en la seva gestió ambiental o de proveïdors... Però aquí es planteja el gran dilema del Pacte Mundial: qui en són els destinataris o protagonistes? Sembla que hi ha interès perquè les pimes també subscriguin la iniciativa, amb un lògica quantitativa de millorar les xifres. Però és aquest l'objectiu pretès?Per l'origen i sentit fundacional, el Pacte Mundial hauria de posar el focus en les grans corporacions globals o multinacionals, aquelles que tenen un impacte rellevant en els destins de la humanitat, perquè tenen un poder i una capacitat d'acció que els poders públics no poden arribar a limitar plenament pel que fa als impactes negatius que generen. Això pot incloure pimes que estiguin en cadenes globals, que tinguin un impacte rellevant en aquest món que se'ns ha fet petit. Però fomentar la inscripció indiscriminada de pimes locals suposa una alteració de la intenció inicial, una desviació del focus d'atenció, alhora que s'entra en el terreny del que correspon fer a altres instàncies més legitimades per a la funció.
El Pacte Mundial va suposar la primera ocasió en què NU llançava una gran iniciativa que no anava dirigida als estats sinó al món privat. I cal entendre molt bé el sentit polític d'aquest fet. Les grans corporacions privades ja tenien més pes en el món que les públiques, és a dir, més de la meitat de les principals economies del món ja eren corporacions privades i no estats. Per tant, sense desatendre les polítiques que corresponen als poders públics, aquests havien pres consciència que no podrien abordar els reptes ètics i ambientals del món sense un compromís per part de les grans empreses globals que impliqués no sols reparar els impactes causats sinó introduir un sentit de responsabilitat en la manera de procedir, el que ara se'n diu crear valor econòmic i social o crear valor compartit.
No nego que aquest plantejament suposa una acceptació de les limitacions dels poders públics en la seva acció global, però mentre la realitat de la governança mundial sigui la que és, cal diferenciar el doble sentit que pren l'RSC. Mentre en el nivell local es pot encarar al desenvolupament d'iniciatives que van més enllà del compliment legal, en el marc internacional, l'RSC serveix bàsicament per a cobrir l'absència d'un marc legal consistent que permeti garantir uns mínims pel que fa drets humans, sostenibilitat ambiental, i governança global. Aquesta realitat predominant de l'RSC en l'escenari global sovint perjudica la imatge i comprensió de l'RSC local, i en tot cas provoca que el model d'RSC global sigui difícil d'aplicar i de comprendre per a una pime centrada en els mercats locals, que amb el Pacte Mundial a la mà acaba tenint una visió de l'RSC allunyada del seu model de negoci, alhora que el PM no posa el focus en aquells que sí que n'haurien de ser els destinataris.
Nota: fa anys vaig interessar-me per donar suport al Pacte Mundial com a Responsabilitat Global, però em van indicar -molt encertadament- que la iniciativa era per a empreses i que els autònoms no s'hi podien adherir. Per això, em vaig limitar a manifestar, en el meu Codi ètic, que comparteixo el Pacte Mundial de Nacions Unides.
Article publicat a: Diario Responsable i Jornal.cat
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada