Un taxista que estava orgullós de no parlar la llengua del seu país, perquè ja l'entenia

Aquest divendres vaig escoltar l'entrevista a un taxista. És un format curiós. La periodista Bibiana Ballbè fa la secció Fent amics dins el programa La tribu de Catalunya Ràdio. Segons el format habitual, la periodista li demana al taxista que la porta a l'emissora si es deixaria entrevistar en directe. A més, durant el trajecte no li avança cap informació sobre la seva vida, de manera que la periodista s'inventa una possible trajectòria vital. És, doncs, una entrevista fresca, que permet descobrir persones de la vida real.

Aquesta és l'entrevista:



Si hi faig referència és per comentar una circumstàcia de l'entrevista. Cap al final de l'entrevista, les dues periodistes li demanen com és que no parla català. El taxista no va néixer a Catalunya sinó a Castella (Ciudad Real) però fa 47 anys que hi viu i hi treballa. A la pregunta de si no li hauria agradat aprendre el català, la resposta és que "no he tenido tiempo para estudiarlo" perquè està tot el dia dins el taxi. Però que l'entén perfectament, i que no té cap problema si algú li parla en català, però ell sempre respon en castellà.

És ben curiós. Diu "en lo que yo trabajo no me he relacionado", i resulta que per a un taxista estar en contacte amb la gent és la cosa més consubstancial a la feina. I no crec que la casualitat hagi fet que solament hagin pujat al seu taxi clients castellanoparlants!

El personatge troba normal que després de 47 anys i amb una professió que l'obliga a estar en contacte amb la clientela, amb tota mena de ciutadans que pugen al taxi, per a ell parlar en català és una habilitat prescindible. És més una qüestió de mandra que no de vergonya, ens diu. I que si tingués una feina on li calgués, com treballar en una botiga de cara al públic, potser hauria fet l'esforç! Però per a la clientela del taxi considera que no cal.

Al final li pregunten quines emissores de ràdio sol escoltar (Onda Cero i ABC) i també li pregunten si va anar a votar a les passades eleccions catalanes. I ràpidament es mostra predisposat a explicar que va votar Ciutadans, partit del qual és votant habitual.

Una anàlisi

A Catalunya s'ha fet un gran esforç per part de tothom per a mantenir la cohesió social i la unitat del país. Des de les lluites antifranquistes, l'associacionisme veïnal i altres, els moviments socials, educatius i religiosos, l'acció institucional, i un llarg etcètera. El fet de ser un sol poble, sense cap de les grans fractures que podríem tenir si pensem en la complexa composició social, és la base de la nostra solidesa. I és aquesta unitat el que ara, de manera més clara i desacomplexada que mai, el govern espanyol i els partits unionistes pretenen rebentar, com a tàctica més fàcil per a posar dificultats a la transició nacional.

Aquest procés ha anant trencant les ambigüetats, i ara la posició de cada partit és més clara. I en aquest context va aparèixer un nou partit unionista que fa del seu espanyolisme bandera sense cap mena de rubor. Es tracta de Ciutadans/Ciudadanos, i combinen un discurs presumptament progressista amb una manca de respecte democràtic al poble de Catalunya perquè pugui expressar la seva opinió. D'altra banda, com és característic de partits totalitaris, està fent un discurs que pretén reescriure la història de Catalunya per tal de fer-la més propícia als interessos espanyolistes.

Expresso ara aquestes idees per fer notar que aquest partit, amb el seu desacomplexament i amb el seu discurs aparentment fresc, per les formes amb què s'exposa, i la seva capacitat per ocultar o dissimular les falsedats, està aconseguint que un segment de la població, per minoritari que sigui, se senti orgullós de la seva incultura.

Voldria mantenir tot el respecte per a la condició social i cultural del taxista que ha estat entrevistat a Catalunya Ràdio. Però malament anem si del desconeixement de la llengua pròpia del país se'n pot fer bandera de normalitat. En qualsevol altre país -i també a casa nostra- un senyor que porta 47 anys vivint-hi i que no és capaç de parlar la llengua pròpia és senzillament un inadaptat social.

Permeteu-me que complementi aquesta afirmació tot indicant que es tracta d'una persona que va arribar a Catalunya jove, que treballa amb contacte permanent amb el públic, que parla amb gent, que escolta tota l'estona mitjans de comunicació...

Permeteu-me també que indiqui que el català és una llengua que no pot suposar cap dificultat per a una persona que parla una altra llengua romànica. De fet, gairebé diríem que no parlar català en aquestes condicions, tot i entendre'l, és una heroicitat fruit d'una voluntat acèrrima. I ideològica.

Perquè aquest senyor no és una de les famílies que van arribar d'Andalusia, que gairebé van traslladar el seu poble sencer d'allà a aquí, i que van donar lloc a guettos, i amb una administració franquista que prohibia el català. No és una senyora d'edat que no sortia del seu barri, i sense un procés de normalització, ni televisió en català, a qui se li pugui comprendre el seu monolingüisme. No té res a veure. No hi ha innocència.

I molt em temo que aquest és el típic votant de C's. Hi veig un votant amb un perfil de persona inadaptada al país, que no li ve de gust formar-ne part plenament, que viu la seva espanyolitat des d'una superioritat respecte a la resta de mortals i que considera la catalanitat una mena de folclorisme regional per no dir tribal.

Un de cada deu catalans es consideren més espanyols que catalans. És una manera de dir que nacionalment sols es consideren espanyols. Per a ells Catalunya no existeix com a nació. I no els pregunteu quan va deixar de ser una nació, si va ser amb la pèrdua de les llibertats el 1714, o si va ser abans o després. La seva mentalitat nacionalista i poc cultivada els fa repetir que Catalunya senzillament no va ser mai una nació. I ara, a sobre, ho poden dir amb orgull perquè tenen un líder polític que, amb tota la demagògia del món, ho va proclamant sense enrojolir.

He dit en altres ocasions que aquest partit i els seus líders són un risc per a l'aprofundiment democràtic i una amenaça per a la cohesió social. Per sort, el seu públic té un límit. La incultura i el ressentiment tenen un límit.