Comparant himnes: Barça i Madrid

• Els himnes de Barça i Madrid presenten diferències rellevants pel que fa a la profunditat del missatge que expressen
• Mentre que el del Madrid és més tòpic, el del club català expressa uns valors molt significatius
• Si el "señorío" era el valor central i més significatiu de l'himne del club espanyol, ara ha entrat en crisi sota el lideratge de Mourinho

Fa uns mesos vam parlar de l'himne del FC Barcelona com un himne integrador. Aquests dies, amb motiu dels fets de la final de la Supercopa, s'ha parlat públicament molt de l'himne del Reial Madrid.

En una de les estrofes es presumeix d'esportivitat. Després de tres "Hala, Madrid!" s'hi canta: "Enemigo en la contienda, cuando pierde da la mano sin envidias ni rencores, como bueno y fiel hermano". Tota una declaració que Mou i els seus jugadors es van passar pel folre. No van felicitar a cap jugador del Barça al final del partit ni van presenciar com Xavi aixecava la copa.

La majoria d'himnes, normalment, no expressen res que pretengui anar més enllà del tòpic. En el cas del Barça això és molt evident:

Per a comprendre el sentit del que s'hi expressa, cal tenir en compte que els 112 anys d'història del Barça han coincidit amb un seguit de dècades on moltes famílies arribades d'altres terres s'han establert a Catalunya. Aquesta ha estat sempre una terra de pas i, durant el segle XX, un enorme receptor d'immigració, fins al punt que la gran majoria de la població té arrels forasteres. I malgrat aquest fet i la manca de llibertats polítiques, Catalunya ha sabut integrar les persones. Els nouvinguts s'han sabut sentir nous catalans i així se'ls ha acceptat. És un tòpic absolutament cert que el FC Barcelona ha estat un gran facilitador d'aquest sentiment d'identitat amb el seu nou país. 

En el segon paràgraf, l'himne fa un crit a la resistència, no ens podran tòrcer. Un crit que es pot entendre en un doble sentit, esportiu i nacional. El Barça -més que un club- servia per a expressar els sentiments i les paraules que d'altra manera no es podrien dir. Per a una societat derrotada per la guerra però que continuava viva i havia sabut mantenir l'esperança enmig de la foscor de la dictadura, l'esport era un marc de llibertat d'expressió dels sentiments nacionals.

En el cas del Madrid, la lletra del seu himne és més tòpica, amb un rerefons del señorío o la noblesa (precisament el que ara no han demostrat) i la referència a la seva nació espanyola.

Postil·la

Per cert, no seria aconsellable que el Reial Madrid revisés la lletra del seu himne? I no em refereixo al fragment indicat sinó al que ve a continuació, que destil·la un "sabor añejo" dels que avui dia els criteris d'igualtat de gènere penalitzen sens falta:

Los domingos por la tarde, caminando a Chamartín,
las mocitas madrileñas, las mocitas madrileñas
van alegres y risueñas porque hoy juega su Madrid

Sempre es podria alternar un "las mocitas madrileñas" amb un "los mocitos madrileños"!