Els bisbes catalans reconeixen "els trets nacionals propis de Catalunya" i "el dret a reivindicar tot el que això comporti"

• Afirmen que "hi ha nous reptes i aspiracions que afecten la forma política en què el poble català s'ha d'articular"
• L'Església catalana deixa entreveure la seva defensa del dret democràtic a l'autodeterminació, alineant-se amb un nombre creixent de professionals, empresaris, catedràtics, joves, immigrants i tota mena de ciutadans que creuen que Catalunya ha de poder decidir el seu futur libremente

EFE / Barcelona.

La carta titulada "Al servei del nostre poble" ha estat fet pública per la Conferència Episcopal Tarraconense i es fa referència a un discurs de Joan Pau II al Parlament europeu el 1988, on va dir que "els pobles units no acceptaran la dominació d'una nació o d'una cultura sobre les altres". El text episcopal de la jerarquia eclesiàstica catalana afegeix que "en el context europeu i mundial actual, el poble català vol i pot oferir la seva contribució des de la seva especificitat, arrelat en la seva història, la seva cultura i la seva llengua mil·lenària".

En l'apartat "Valoració de la nostra identitat col·lectiva", la carta pastoral aclareix que s'estan manifestant "nous reptes i aspiracions, que afecten la forma política concreta en què el poble de Catalunya s'ha d'articular i com es vol relacionar amb els altres pobles germans d'Espanya en el context europeu actual". En aquest sentit, el document matisa que "no correspon" als bisbes "optar per una determinada proposta", però "defensen la legitimitat de totes les opcions". El Periódico [ca] [es]

Aquesta carta es produeix 25 anys després de una altra carta pastoral conjunta que va tenir una gran repercussió: Arrels cristianes de Catalunya. Aquell era un moment molt rellevant per al país, que començava els passos per recuperar-se de la dictadura, i ara torna a ser un altre moment molt rellevant, on hem entrat de ple en una etapa on sense gaires miraments Catalunya observa com la major part dels missatges i les accions que arriben d'Espanya mostren la voluntat d'anihilar l'especificitat nacional. Vegem en primer lloc un fragment del document de fa 25 anys i tot seguit l'actual:

[..] no sempre es té prou en compte la relativitat dels mots i la seva funcionalitat respecte dels continguts que volem expressar. A diferència del que s’ha esdevingut en altres llocs, la cultura catalana en la historiografia, en la literatura, en el pensament, en la política i en amplis sectors populars ha mantingut viva la distinció entre Nació i Estat. Prat de la Riba, que feia la nació sinònima de pàtria, ho expressava així: «L’Estat és una entitat Política, artificial, voluntària; la Pàtria és una comunitat històrica, natural, necessària. El primer és obra dels homes; la segona és fruit de les lleis a què Déu ha subjectat la vida de les generacions humanes».

Com a bisbes de l’Església a Catalunya, encarnada en aquest poble, donem fe de la realitat nacional de Catalunya, afaiçonada al llarg de mil anys d’història i també reclamem per a ella l’aplicació de la doctrina del magisteri eclesial: els drets i els valors culturals de les minories ètniques dins d’un Estat, dels pobles i de les nacions o nacionalitats han de ser respectats i, fins i tot, promoguts pels Estats, els quals de cap manera no poden, segons dret i justícia perseguir-los, destruir-los o assimilar-los a una altra cultura majoritària. L’existència de la nació catalana exigeix una adequada estructura jurídico-política que faci viable l’exercici dels drets esmentats. La forma concreta més apta per al reconeixement de la nacionalitat, amb els seus valors i prerrogatives, pertoca directament a l’ordenament civil.

Aquest és el fragment on s'aborda la identitat nacional de Catalunya a la carta actual:

VALORACIÓ DE LA NOSTRA IDENTITAT COL·LECTIVA

Havent transcorregut vint-i-cinc anys del document Arrels Cristianes de Catalunya, els bisbes avui ratifiquem i continuem el que aleshores els nostres germans en el ministeri oferien a la comunitat catòlica i a tota la societat catalana. Com a pastors de l’Església, manifestem el nostre profund amor pel país i ens posem al seu servei perquè sentim la urgència d’anunciar-li la persona de Jesucrist i el seu Regne, que són per a nosaltres el tresor més gran que tenim.

Reiterem la crida a projectar aquest amor social en els deures cívics envers les institucions i organismes de govern, així com en el compromís d’impregnar d’esperit cristià tota acció amb projecció social. Igualment, en continuïtat amb els nostres predecessors, reconeixem la personalitat i els trets nacionals propis de Catalunya, en el sentit genuí de l’expressió, i defensem el dret a reivindicar i promoure tot el que això comporta, d’acord amb la doctrina social de l’Església.

Joan Pau II, parlant el 1988 al Parlament Europeu a Estrasburg sobre la Unió Europea, que es preparava per a una major integració política dels seus Estats membres, afirmava que «els pobles europeus units no acceptaran la dominació d’una nació o d’una cultura sobre les altres, sinó que sostindran el dret igual per a tots d’enriquir els altres amb la seva diversitat». En el context europeu i mundial actual, el poble català vol i pot oferir la seva contribució des de la seva especificitat, arrelat en la seva història, la seva cultura i la seva llengua mil·lenàries.

Els drets propis de Catalunya, així com de tots els pobles de la terra, estan fonamentats primàriament en la seva mateixa identitat com a poble. L’Església, a Catalunya i arreu, moguda pel seu amor a la persona humana i a la seva dignitat, considera que «hi ha una sobirania fonamental de la societat que es manifesta en la cultura de la nació. Es tracta de la sobirania per la qual l’home és, al mateix temps, sobirà suprem», i per això no vol que «aquesta sobirania fonamental es converteixi en presa d’interessos polítics o econòmics».

Avui s’han manifestat nous reptes i aspiracions, que afecten la forma política concreta com el poble de Catalunya s’ha d’articular i com es vol relacionar amb els altres pobles germans d’Espanya en el context europeu actual. Com a pastors de l’Església, no ens correspon a nosaltres optar per una determinada proposta a aquests reptes nous, però defensem la legitimitat moral de totes les opcions polítiques que es basin en el respecte de la dignitat inalienable de les persones i dels pobles i que recerquin amb paciència la pau i la justícia. I encoratgem el camí del diàleg i l’entesa entre totes les parts interessades a fi d’assolir solucions justes i estables, que fomentin la solidaritat, exigència directa de la fraternitat humana i cristiana. El futur de la societat catalana està íntimament vinculat a la seva capacitat per integrar la diversitat que la configura. Un procés que caldrà teixir amb la participació de tots, tenint en compte els drets i deures que es deriven de la dignitat personal, i que ha de restar obert als valors transcendents, a aquell plus d’ànima que ennobleix i fonamenta l’acció política i social al servei de l’home i de tot l’home.

Cronica.cat: L'Església catalana obre la porta a la independència